...i al 2010, què?

Ara és el moment de fer un breu resum de l’any i veure com entrem al següent.

Podríem fer-ho a l’estil més propi dels sis barrets per pensar de l’Edward de Bono i disfressar-nos amb el barret que toca per no distreure la meva anàlisi.

El Barret Blanc: Fets i dades.

L’any acaba amb més atur. Amb la revisió enfocada del pla d’ordenació territorial de Catalunya convertint el territori que es reivindica com a vegueria Penedès en àmbit de planificació. Amb el Parcmotor en funcionament, amb la concessió de l’Aeroport Corporatiu de Catalunya on hi ha ara l’aeròdrom. Amb moltes zones blaves més a Igualada. Amb empreses molt malmeses per la crisi, d’altres que han tancat i d’altres que s’han deslocalitzat. Amb programes d’emprenedoria des de diverses institucions i entitats. Per tant, amb notícies de diverses temperatures… de fredes i de calentes.

El Barret Vermell: Les emocions i les intuïcions.

La situació provocada per la crisi no ha tocat fons. Amb la sensació que totes aquestes baralles territorials són un pols de força entre partits que cerquen els seus interessos i no els interessos generals. Que ens espera un any molt magre, que creixerà l’atur, que per mantenir els pressupostos municipals sense criteris d’eficiència / efectivitat i eficàcia ens buidaran les butxaques sense pensar-s’ho. Que l’Estat no farà els seus deures amb Catalunya i que, si a tot això hi sumem la sentència de l’Estatut, provocarà una crisi sense precedents des de la recuperació de la democràcia.

El Barret Negre: Per què pot sortir tot malament

Perquè la Història en majúscules ja no ens ha posat mai fàcil als catalans res del que ens proposem. Perquè les solucions polítiques a la crisi són estranyes, interessades, poc creïbles i són pegats venuts com a estratègia en quant són tàctiques per distreure a la gent dels problemes reals i això ja ho hem vist altres vegades.

El Barret Groc: L’optimisme, per què pot sortir bé.

Perquè no volem perdre l’esperança, i sabem que ens toca treure’ns les castanyes del foc com sempre. Perquè els ciutadans ens mobilitzem per no caure en les trampes dels miratges venuts com a solucions vingudes de dalt. Perquè tenim iniciativa i ho hem demostrat en el transcurs de la Història (també en majúscules). Perquè som emprenedors i ajustem les nostres economies a allò que podem i no a allò que voldríem.

El Barret Verd: Les iniciatives i les solucions

Els ciutadans hem de seguir reclamant als polítics que treballin bé (controlant-los, exigint, recordant-los que treballen per nosaltres,…). Hem de seguir tenint iniciatives i cercant noves maneres de trobar el nostre encaix en els nous escenaris laborals, aprenent, formant-nos, emprenent,… Hem de retrobar la nostra pròpia estabilitat econòmica (tant la personal com la col·lectiva), explorant de quina manera hem de distribuir els diners de forma eficient.

El Barret Blau: El resum

Amb tot això, hem de plantejar el nostre nou any 2010 i saber on volem arribar i com hi arribarem, atès que sabem què ha passat l’any 2009.

I el Setè Barret: El de l’actitud adequada per afrontar-ho tot.

Aquest és el més difícil però, en el fons, tots sabem el que hem de fer una vegada ens hem disfressat amb els sis barrets per pensar. Aquest barret de vímet, sense colors, és el de les actituds mentals positives, el de la voluntat i les ganes de fer. Ha de ser el barret de l’any 2010.

Per tant, us desitjo a tots, molts encerts pel 2010 i la voluntat posada en què sigui millor que el 2009, pel qual ja no hi podem fer res.

Poseu-vos el Setè Barret!

Tot es mou

En aquests moments, quan s’acumulen totes les coses que han succeït, succeeixen i succeiran abans d’acabar a l’any, una mena d’estat de nervis sacseja tota la societat, com si tot s’acabés o si es fes més evident la transformació patida des del començament de l’any fins ara. Et fixis en què et fixis.

Les sospites de corrupció, d'abús de poder i lladronicis i, per tant, la pèrdua de la confiança en aquells que ens governen o administren entitats senyera de la nostra identitat, amb notícies i informacions de tot arreu que ens fan sentir vergonya i malmeten la nostra autoestima nacional.

Les pors i inseguretats que dóna un entorn crispat per les notícies boca-orella sobre que a aquest o aquell li han forçat la porta, li han pres la cartilla a un jubilat o que ens pot passar el mateix que aquell que va marxar de casa i, quan va tornar, hi havia una altra gent que, pagant una multa d’un euro, el jutge els ha permès quedar-s’hi i el propietari és al carrer i ningú no reacciona.

La por per la crisi i veure que, més enllà de l’atur, s’estan destruint llocs de treball i que cada dos per tres et trobis algú pel carrer que no treballa on treballava fa un any o bé que és a l’atur sense possibilitats de trobar feina.

Que al damunt, les sospites fonamentades que es tenen sobre la integritat del Tribunal Constitucional i la certesa que estan jugant amb nosaltres en temes que afecten la nostra dignitat nacional, amb una llei marc com és el nou Estatut, aprovat de sobres i referendat en referèndum de forma indubtable i tramitat amb resistències a Madrid, i que ara estigui en mans de 10 persones posades en dubte, que opinen diferent que tot un poble.

És clar que ens espantem quan ens parlen que la situació provocada pel canvi climàtic i el poc interès per part del poder politicoeconòmic mundial per resoldre-ho, o l’augment flagrant del populisme enganya-persones que està provocant una nova distribució de blocs ideològics allunyats dels estrictament polítics, a l’aixoplug d’algunes ortodòxies fonamentalistes i que s’està posicionant fins i tot al nostre territori, amagant canvis de costums i diversos “ismes” amb missatges carregats de males intencions (i que ningú s’equivoqui, no parlo tan sols de religió).

El nerviosisme és evident i no és d'estranyar. Sobretot quan passes ratlla i intentes quadrar l’any i preparar-te per al següent. Primer, perquè ja saps que el proper no serà millor que aquest i que el punt de partida és molt baix en expectatives amb tendència a no encertar-ho perquè serà pitjor.

Tampoc és d'estranyar que es convoquin referèndums pel dia 13 de desembre, on la millor resposta serà la participació, per treure els colors a aquells que es pensen que aquesta és una societat acomodada que es conforma amb tot. Que ningú erri, sempre ens hem tret les castanyes del foc i ara, la gent ho vol demostrar. Sigui quina sigui la intenció de cada vot favorable a la independència que s’ho prenguin seriosament: és un gran toc d’advertència de la sensació de menysteniment que tenim els catalans per part de l’Estat Espanyol

El que és ben trist i preocupant és que la gent ja està prou calenta com perquè al damunt algú ens vingui amb qualsevol excusa i ens cali foc a les esperances, les il·lusions i l’orgull de tot un poble.

Voldria trobar una manera de cloure aquest article amb una reflexió aixoplugada en l’esperança que tot anirà millor, però no la trobo. La confiança la guardo en aquell racó d’on la trauré quan hi vegi alguna possibilitat. Per ara la tinc de cara a la paret.

Presumptes corrupcions i presumptes corrupteles

Ja fa dies que, la sensació que tot té una ferum estranya de corruptela, està rondant per totes les redaccions de qualsevol periòdic que es dedica a la informació.

El com s’està tractant tot això, però, té enfocaments sensiblement diferenciats, ja es tracti de periòdics que “escoren” cap una banda o una altra. El que no pot passar però, és que es perdin les formes i s'obviïn coses tan poc subtils com la presumpció d’innocència o la culpabilització abans i tot de conèixer de què s'acusa als presumptes acusats.

No pot ser que hi hagi qui caigui en la temptació de publicar unes fotografies que ratllen la indecència de la pitjor premsa groga, mostrant emmanillats uns presumptes culpables quan anaven a escoltar de què se’ls acusa. Aquells qui es cuidaven del trasllat havien de tenir precaucions com la de que, ja que no entrava la furgoneta amb la qual els traslladaven al garatge del Jutjat, els van “descarregar” fora al carrer, sense la mampara que habitualment fan servir per deixar a recer la intimitat de les persones, i amb totes les càmeres preparades al minut exacte en què arribaven i tothom es va quedar tan ample amb una filtració i una exhibició tan indecent.

Si són culpables d’uns actes de pirateria econòmica i d’accions de molt més que dubtosa legalitat que els fan posar en el punt de mira de qui administra la Llei, en cas que sigui cert, som dels que més desitgem que els caigui, amb tota contundència, el pes de la justícia de forma ràpida i contundent.

En cas que siguin innocents, aquells que han publicat segons què, es podran escudar en què “allò és el que la gent vol veure”, però hauran fet un flac favor a aquells que no siguin culpables.

Ara ja es veurà quan ho fan durar. Perquè aquells jutges que actuen d’estrelles mediàtiques, no pensen en altra cosa que en justificar la seva actuació i construir culpables a tort i a dret, i fer-ho durar tot el que convingui. Si no, que preguntin a totes aquelles persones que no han fet res però que queden esquitxades o bé perquè són amics dels que finalment són culpables o que treballen a prop seu, o per l’empresa d’uns i altres, o per haver fet (ni que sigui legal i moralment correcte) algun negoci amb qui al final sigui culpable, aquests quedaran retratats com “l’amic del culpable” i, probablement es trobin amb serioses dificultats per seguir treballant amb tota normalitat.

Aquests dies, patim l’allau de notícies pròpies de qui converteix el món dels mitjans en una forma d’empastifar a tort i a dret. A casa nostra procurarem no caure-hi.

Però, tot i així, que ningú s’equivoqui, els mitjans hi som per informar els ciutadans, i informar amb la credibilitat de la veritat, la certesa i amb proves, de tot allò que no està fet amb correcció i afecta directament als ciutadans.

Que ningú s’imagini que els mitjans de comunicació estem per defensar postures d’un o altre, sinó que hi som per informar sobre tot allò que no està bé i que hem pogut contrastar de forma fefaent.

Que ningú tingui dubtes que ens ho pensarem gaire quan algú hagi comès un delicte flagrant que afecti la nostra condició de ciutadans, i algú al qual hem elegit amb el nostre vot, traeixi de forma indecent la confiança que li hem donat.

Tips de tot.

Aquesta setmana m’he assabentat d’una de les moltes coses que es legislen amb estranys objectius, que després es justifiquen amb la saviesa de qui no té altra cosa per fer. Tot plegat sembla que es vulguin justificar el sou.

I és que ara, ja que estem en un país laic i per no ofendre els nouvinguts, s’està pensant en canviar el nom de “festes de Nadal” o “festes de Setmana Santa” per “festes d’hivern” o “festes de primavera”.

I que em canviïn aquest nom m’indigna. I jo no em caracteritzo per ser un defensor de l’església en cap de les seves formes terrenals. Ni tan sols sóc una persona que defensi a tort i a dret el laïcisme. I fins i tot sóc una persona educada que m’han ensenyat que, quan vaig a qualsevol lloc, haig de fer l’esforç de convivència de formar part de la comunitat, ja que l’esforç que jo faci se’m recompensarà amb el respecte a allò que jo tingui de costum allà d’on vinc. Però el que volen fer amb el canvi de denominació d’unes festes que formen part de les nostres tradicions més arrelades no té nom.

De la mateixa manera que no té nom que des de la UE vulguin legislar sobre totes les festes tradicionals del nostre país, com per exemple els correfocs. És important fer-nos sentir. I la prova que “no ens rellisca” és la protesta del “correfoc nudista” que han fet a Llorenç del Penedès.

No sé què més se’ls pot ocórrer per omplir-se les hores a tota aquesta colla de gent que es dedica a legislar. Potser valdria la pena que es dediquessin a revisar tota aquest grapat de prohibicions, penalitzacions i impostos, amb intencions exclusivament recaptadores, que tan sols pretenen mantenir el nivell de despesa dels organismes públics, enlloc d’aplicar criteris d’eficiència a la seva estructura.

Hi hauria d’haver algú que els obligués a aplicar criteris lògics, com han de fer les empreses per arribar a fi de mes, i no anar a la recerca de nous ingressos per no tocar ni una coma dels seus pressupostos . “S’han reduït els ingressos?... ui, que no pot ser!”, i després d’aquesta exclamació, cerquen noves i imaginatives maneres de seguir escurant les butxaques de cadascun de nosaltres, no fent ni un sol esforç per esbrinar on estan les principals sangoneres econòmiques del seu pressupost i posar-hi remei.

Anar i tornar de BCN cada dia en cotxe (per exemple) es pot convertir en una mena d’impost de luxe, ja que com que la velocitat en aquesta “extraordinària via ràpida anomenada autovia” de 50 quilòmetres, depèn d’on estiguis és 80, a 100, 120 Km/h, o t’indiquen a quina velocitat amb rètols d’entrada a BCN on hi pot posar o 50 o 60 o 70 Km/h... és fàcil que t’atrapin a una velocitat diferent de la que toca.

Doncs bé, si en un lloc que han decidit que has d’anar a 100 si vas a 118, doncs 100 euros de multa. Si t’equivoques 5 vegades en un mes, tenint en compte la quantitat de radars que hi ha, a més de la benzina, dels preus exagerats d’aparcar a BCN, sumant-hi la multa, t’han fotut enlaire el sou. Això ja sembla que sigui xauxa i que tothom va sobrat de diners i es pot permetre pagar qualsevol imprevist. I el que és cert és que el que persegueix amb tota aquesta bogeria impositiva, és no baixar de cap manera els ingressos que necessiten per mantenir la seves despeses.

No és d'estranyar que els ciutadans cada vegada estiguem més cabrejats. No tan sols estem immersos en una crisi terrible i temible que ens toca a tots, on hi tenim afectada la nostra economia familiar, sinó que a més, han pujat les nostres despeses indirectes amb el cadastre, les multes, els nous impostos i d’altres barroeries impositives. Això sí, mentrestant, volen canviar coses com els noms de les nostres festes, volen legislar sobre les nostres celebracions tradicionals i ens posen rètols immensos (i cars) per explicar-nos que amb fons de l’Estat s’ha arreglat un semàfor.

I tot això és una mena de cortina de fum, al darrere de la qual s’amaguen coses molt més serioses, que poden afectar fins i tot la convivència.

És fàcil de preveure l’estat d’ànim de la gent que, després de calcular quant els queda d’atur i mirar-se amb temor quan se li acaba, es miri els seus fills i la seva parella i pensi en el moment en què li arribarà una carta del banc perquè no ha pagat el rebut de la hipoteca o del préstec o de la targeta de crèdit o de la llum o del telèfon o en quin moment no tindrà diners per menjar.

Fa por.

Catalunya independent?

Ja fa dies que em pregunto quins escenaris se’ns presenten si suposem les diferents transformacions que podria suposar a la nostra societat si acabem sent independents, i en aquell instant cerquem les complicitats que necessitem per ser considerats a Europa.

També m’imagino què deu passar pel cap de la gent que som i ens sentim catalans, deixant a banda els nostres sentiments catalanistes quan s’imposa el nostre ésser més racional.

De fet, els partits (i els polítics) espanyols ens posen fàcil la tria sobre si volem o no la independència amb les seves actuacions, discursos, vendettas i justificacions, pensant-se que som uns ignorants i, triar per triar, volem estar-ne ben lluny d’aquest circ.

A mi (i parlo per mi) no m’agrada formar part de tota aquesta mena de “pastís apedaçat”, del qual els catalans no participem ni a la recepta ni a l’obrador, sinó que hem de creure i prou. I sabem que no estem encertant en la recepta, sabem que s’està fent malament, per a qui el fem i sabent qui ens el comprarà al final.

No ens agrada com porten el negoci, com ensenyen a atendre als clients i els rètols de l’aparador. No ens agrada treballar més hores que ningú i que ens discuteixin les hores de més que hem fet dient-nos que és part de la feina, i que si no ho fem som uns insolidaris. Sé que si decideixo marxar d’aquesta “empresa”, me’n puc sortir i muntar el meu propi negoci amb més garanties d’èxit.

Ara bé. Muntar el meu propi negoci per una intuïció tampoc. Vull saber si aquells que decidiré que l’administrin (perquè jo estaré a l’obrador treballant), seguiran sent la mateixa mena de polítics i de partits que en aquests moments hi ha al panorama. Vull saber si tot això significarà que el negoci es portarà millor (perquè a priori no en tinc cap garantia).

I també vull saber si tothom s’omplirà el pap de protagonismes innecessaris (perquè n’estic tip d’iniciatives que es malmeten per l’estupidesa dels protagonismes). Vull saber si el meu esforç i les hores extres es traduiran en una millora per a mi i la meva família.

Darrerament, en parlem molt de fer consultes sobiranistes -fet que a mi personalment em satisfà- perquè és la manera d’aixecar la veu dels ciutadans, manifestant la nostra “fartesa” per la situació general de qui són els polítics del País i de l’Estat.

De tota aquesta mena de degradació del fet català no se’n salven ni tan sols algunes entitats d’encuny i referència de la nostra forma de ser, que no tan sols haurien de representar la nostra cultura, sinó que haurien de ser exemple de bones maneres i formes d’administrar.

Actuacions tan estrafolàries com la de consensuar un text com el nou Estatut, l’aprovació pel Parlament, la ratificació pels ciutadans de Catalunya, no hauria d’estar en el Tribunal Constitucional, on no més de 10 magistrats han de valorar si la majoria de catalans (més de 10) i dels seus representants (també més de 10) sabem el que ens fem o no.

No s’entén que en pocs anys, la imatge de Catalunya hagi passat de ser una comunitat respectada que ens tenien en compte a una comunitat de pandereta i de Madoffs de pacotilla.

Potser sí que hauríem de ser independents, i aquells que ens governen a Catalunya, i que tenen les màximes representacions institucionals, estan fent-ho prou malament com perquè els catalans ho comencem a desitjar de debò.

El Penedès, un clam.

Sant Tornem-hi

La Festa Major d'Igualada. Per a molts, es tracta del final de les vacances. El punt i apart de l'any.

I es que, en el moment en què s'acaba el castell de focs de dilluns al vespre, comença Sant Tornem-hi.

Inclús sembla que, durant aquestes setmanes, i parlo de les persones que no han estat al seu municipi, tot s'hagués paralitzat i que quan arriben de nou als seus respectius domicilis, sembla que tant sols hi ha hagut gent per esperar a que arribessin i posar-ho en marxa tot de nou.

Però no ha estat així. Durant el mes d'agost, han passat un grapat de coses, des de robatoris a comerços (i especialment aqueell que li han estampat a diversos aparadors una llamborda mal collada del carrer), fins a qui li han robat ordinadors espatllats, o la feinada que han tingut per situar radars de broma a la carretera de Capellades.

L'activitat no s'ha paralitzat, malgrat que passejar per Igualada era realment desolador. Carrers sencers amb botigues, bars i resta d'establiments que treballen de cara al públic, amb les persanes baixades.

Ara és aquell moment en el que tornes a casa, amb coses per explicar-li a qui t'és més proper, amb una càmera amb la targeta de memòria farcida de fotografies, targetes de restaurants, algun que altre vídeo casolà, amb algunes espatlles pelades de massa Sol, un you de trastos de platja que hem comprat per quinze dies, la targeta del banc sobrepassada de límits i esperant trobar-ho tot en ordre al teu habitatge.

Si arribes abans de la Festa Major, és possible que, fins i tot, algú et truqui amb l'excusa de que és una companyia telefònica que et vol fer una oferta... per, en realitat, saber si ets a casa... o no.

En tot cas, ja hi havoa ganes de tornar. El teu llit, el teu coixí, deixar el cotxe d'una vegada, no haver de pensar en la millor manera de com omplir el proper dia, menjar com sempre i no anar amb la targeta de crèdit fins el punt de "no se-quant-em-costarà".

Fa goig tornar a la normalitat. Tot i que quan arribin de nou les vacances, segurament frisaré per tornar a marxar.

El mes d'agost a Igualada.

Naturalment pensar en clau de la segona i tercera setmanes d’agost a Igualada, es pensar en el paisatge desolat dels nostres carrers buits, de que pots triar on aparcar o que no saps on anar a prendre un cafè o comprar el diari.

Son dies estranys, en els que penses on es la gent. I fent volar la imaginació, els veus a la platja, caminant per la muntanya, descobrint paisatges insòlits, volant cap a destins gens habituals, fent el Camí de Sant Jaume, o ves a saber.

Però el que també ens trobem es gent voltar-la prop de casa, sortint al matí a descobrir llocs propers però desconeguts. Des de la Sagrada Família o la Colònia Güell d’en Gaudí, o algun parc amagat en una illa de l’Eixample de Barcelona.

I també n’hi ha d’altres que aprofiten per pintar les parets d’alguna habitació de casa, endreçar els papers o fer bricolatge.

També n’hi ha que, amoïnats per com pinten les coses, intenten construir un currículum "per si les mosques".

O sigui, que tal i com deia el meu avi, n’hi ha dels que ens quedem per “mostra”, mentre que d’altres fugen de la ciutat per desconnectar-se de forma evident de les seves rutines i que l’entorn els ajudi.

Es clar que els diners també hi tenen molt a veure en les decisió de cóm ”omplir” els dies de vacances, i no ens hem d’enganyar, condicionen de forma decisiva en cóm, on i el què farem. La veritat es que si tens diners per gastar, acabes anant a algun destí nou, on tot t’ajudi a experimentar noves sensacions i et distregui de les realitats quotidianes.

Mentre que d’altra banda, per trencar les rutines diàries, tan sols s’ha de fer qualsevol cosa gens habitual, i no cal fer cues, ni anar a d’altres aglomeracions o el que sigui.

El que llegeixi aquest article, es pot situar a un lloc, a un altre o al mig de tots dos, però en qualsevol cas, que gaudeixi dels dies de vacances, que desendollar, canviar el xip i retrobar-se amb el “dolce far niente”, no vol dir fer “el mandres” sinó que es tracta de gaudir de tot allò que mentre treballa no pot fer. I que ho faci on vulgui o pugui, però que ho faci.

Hom necessitem disposar d’aquells dies que ens permet regenerar la nostra capacitat professional, i això s’aconsegueix distraient-nos d’allò que configura el nostre dia a dia.

Com s'atreveix, conseller.?

No es pot anar per la vida prometent, contemporitzant, fent-se la foto de qui entén les coses i després deixar de banda els acords del Parlament i jugant amb els acords sobirans de la majoria dels plens dels ajuntaments de quatre comarques que reivindiquen la vuitena vegueria.

Conseller Ausàs, no pot anar per la vida jugant amb les il·lusions de molts ciutadans que veuen en la descentralització de l’administració una oportunitat de racionalitzar el govern del seu territori i que, en canvi, condemna amb la seva actitud i la de la defensa (estranya defensa) de les set vegueries als ciutadans del territori del Penedès a viatjar terra endins perquè els resolguin les coses. Si no que li preguntin a algun mestre de Piera on ha d’anar per parlar de temes d’educació.

Com s’atreveix, conseller, a ignorar tot allò que ja coneix de les reivindicacions dels ciutadans de quatre comarques dient que sí, i després parlar com si res de set vegueries i, per tant, quedar com un mentider davant de tots aquells que havien cregut en la seva paraula.

Com pot saltar-se a la “torera” el que significa l’acord del Parlament que ja va indicar clarament que s’ha de treballar per desenvolupar els vuit àmbits territorials que inspiren les futures vegueries, i no tan sols ignorar-ho, sinó que insistir en la voluntat del Govern de la Generalitat de fer una distribució territorial en set.

Però què caram s’ha cregut?. Com caram podrà després d’això, justificar amb alguna excusa estranya alguna forma de seguir enganyant, menyspreant i menystenint a tots aquell que primer els diu una cosa i després en fa una altra?

Com gosa emprenyar d’aquesta manera a tots aquells que han cregut en la seva paraula defensant que hi ha d’haver vuit àmbits i que és el pas previ perquè neixi la Vegueria Penedès, i ara resulta que li explica al ministre Chaves una altra cosa?

No ens expliqui que vol defensar que la nova organització territorial que ha de substituir les províncies s’haurà de convertir en set vegueries, i després ja ho arreglarem... aquest no és el camí. Aquestes no són les formes, i no ho dubti, al menys aquest columnista se sent enganyat.

Aquest és el finançament que ens convé?

Fa uns anys, parlar de conceptes com valor i preu, tenia un cert sentit, ja que les dues xifres eren similars. En el moment en què algú va descobrir que hi havia diferència entre una cosa i l’altra, i que no estava ben vist que es pagués per una cosa una quantitat de diners per damunt del preu, es va començar a jugar amb el “diner negre”. Era aquell sobrecost que tenia quasi qualsevol cosa.

Eren moments de vendes grosses, “pelotazos” i altres “garruleries” que es feien i es desfeien i que va crear un estil de vida concret en el món dels negocis.

Eren altres temps, on vendre era fàcil, o més aviat podríem dir que si no compraves quelcom i consumies: malament. Semblava ser que comprar per damunt del preu era fins i tot un gran negoci per al comprador perquè, en molts casos, podia jugar al mateix joc i muntar “diferencials” que li permetessin guanyar diners.

Ara la cosa ha canviat. Ara les vendes consisteixen en anar a veure un possible comprador, i dir-li que el valor del producte no serà el preu que pagarà. Que serà molt menys el que pagarà. Fins i tot el compensen amb avantatges i valors afegits.

Em dóna la sensació que la realitat, que està just un pas al costat del que ens pensem, mostra indicadors diferents als quals ens tenen acostumats els missatges constants dels mitjans que parlem d’aquests afers.

La distància entre allò que ens pensem que passa i la realitat de debò, segueix sent sensiblement diferent.

I aquesta afirmació que goso desenvolupar en aquest article, passa en més coses de les que a vegades ens pensem.

Per exemple, el nou finançament. El valor dels diners avui no és el valor dels diners de fa uns anys. A les fórmules que fan servir els uns i els altres per valorar i presentar les seves conclusions a l’opinió pública, s’hi barregen dos conceptes diferents. Entre el “rebrem més diners” i el “rebrem els diners que necessitem i que es reclamen a l’Estatut”, hi ha una diferència que mareja.

Crec que hem de ser valents i conscients al pensar que el que diuen que rebrem d’aquí a uns anys i que necessitem de debò, hi ha una distància, que ens seguirà tenint ofegats, malmetent les iniciatives que han fet gran el nostre país i que per tant, ens seguirà fent perdre graons en respecte als altres territoris d’Espanya, que han fet d’aquesta pràctica de tenir-nos collats, la manera de fer mal-veure els emprenedors i primar les polítiques de subsidi.

Cornuts i pagar el beure

Avui no vull entrar en polèmiques derivades de les qüestions concretes que es desprenen de l’acord de finançament. Entre d’altres coses, perquè els catalans sempre hem tingut un component en el nostre ADN que ens condueix a ser pactistes. A vegades –quasi sempre- ens ha tocat el rebre, per la nostra condició de poble vençut. Som una mena de reserva que s’ha d’anar munyint.

I no cal donar explicacions raonables, ni estar carregats de raons, ni seguir explicant que si continuen aquest ritme, acabaran amb tot el que ha fet de Catalunya un país productiu i amb iniciatives.

Catalunya és un dels territoris de l’Estat que li toca produir, perquè els que no produeixen tinguin les prestacions que no es guanyen. En això consisteix el principi de solidaritat que reclamen als catalans.

Resulta que per una ampla majoria, es va votar un nou Estatut, que va ser consensuat amplament i que va rebre el suport de l’aleshores candidat a president espanyol, dient que el que aprovés el Parlament de Catalunya, seria el que es recolzaria des de Madrid.

Quan va arribar a Madrid el van escapçar. I des de l’aprovació escapçada, arriba al Tribunal Constitucional, que ens l’escapçarà més.

Però això ja ho sabíem.

No ens esperàvem però, que l’acord del finançament serien promeses del que passarà d’aquí un temps, i que la xifra de debò estaria realment per sota de la que vàrem aprovar a l’Estatut.

Bé, fins ara no he dit res que no sabéssim ni que no estés previst.

El que realment em subleva, és que la inconsciència, les males intencions, els hàbits de trobar culpables i aquesta supèrbia que es transpira des de fora de Catalunya, provoqui que al final de tota la pel·lícula, els que seguim sent superbs, i insolidaris, seguim sent els que sempre ens toca el rebre.

I la culpa fonamental que quan els catalans ens movem pel territori espanyol, ens tinguin adjectivats i ens mirin amb mala baba, és fruit que els polítics no fan els seus deures, i que els resulta fàcil despotricar i omplir-se els paps d’opinions malintencionades i, moltes vegades, fruit d’informar-se tan sols del que els convé, o informar-se des d’alguna “tertuliona” plena d’opinionistes que justifiquen constantment el que defensen amb la premissa de “a veure qui crida més”. En una paraula, parlar malament de Catalunya i dels catalans, és el recurs fàcil per cercar culpables de la incompetència de no trobar les solucions a la resta de territoris. I el més trist és que parlar malament de Catalunya, s’ha convertit en un recurs polític que dóna rèdits a segons quin partit.

És ben trist que qui no ha estat a Catalunya, pensi que aquí no entendrà ningú i que no serà ben rebut, i que el mirarem malament i que el tractarem de pena.

I el que encara és més trist, és que cap partit d’àmbit estatal ens defensi a Espanya com ens mereixem i expliqui, sense males intencions, les realitats que aquí tots coneixem i que pel que es veu, fora de Catalunya s’esforcen a explicar d’una altra manera.

La Veu nº 1400

Open publication - Free publishing - More piera

Les intercomunicacions anoienques

Hem d’intercomunicar urgentment la nostra comarca.

En diversos articles he denunciat repetides vegades la poca comunicació que té la nostra comarca amb les comarques veïnes que no són de pas a Barcelona. I no vull caure en l’error extrem que té pensar en l’Anoia tan sols en clau igualadina. Els municipis de l’Anoia tenim greus problemes d’intercomunicació. I no estem parlant del transport públic de la Conca d’Òdena, que ja ho està d’una manera o altra, pensat com una mena de ”transport metropolità”.

Ara ja toca pensar en les necessitats reals dels ciutadans i estudiar rutes, vies i serveis, que permetin intercomunicar la gent de Castellfollit de Riubregós amb la gent de Piera. Tenim l’obligació de trobar les solucions que condueixin a resoldre aquests problemes de transport ja sigui públic i/o privat.

La nostra comarca pateix, des de fa anys, de problemes en aquest sentit. Això provoca en molts casos que a un calafí, si no té cotxe, li resulti més difícil treballar a Piera que a Barcelona.

Encara que anar a Barcelona amb transport públic segueix sent més complex, llarg i costós que fa deu anys enrere, tot i aquest no és el tema d’aquest article.

Ara també convé pensar en el que serà l’eix econòmic més dinàmic de la zona, com són els 3 o 4 quilòmetres que hi ha entre Igualada, l’aeròdrom, les outlets, el Pla de les Gavarreres, el Parcmotor i Castellolí.

S’hauria de començar a plantejar un pla de treball que condueixi a tenir en marxa el més aviat possible un transport llançadora que portés aquesta intercomunicació al rang de normal.

Que permeti a qui està de visita a Parcmotor durant tres dies, plantejar-se anar de compres o anar a menjar a qualsevol restaurant de la zona.

Això ja toca. Hem aconseguit coses pel nostre territori i ara toca organitzar-les.

Els propers anys, els que queden per esgotar les legislatures als ajuntaments, són de cabdal importància per deixar organitzades aquestes qüestions. No pot ser que no ens posem a resoldre el problema fins que el tinguem al damunt.

Al final, el que més importa és que entre tots acabem situant de nou la nostra comarca en el mapa de les zones dinàmiques del país, i això comporta estar preparats no tan sols en les coses que ja estan previstes i que s’han guanyat amb l’esforç privat i públic, sinó que el mateix esforç ha d’anar destinat a donar resposta a aquelles qüestions que en són conseqüència.

Vegueria Penedès: se segueixen fent l’orni

Voler parlar d’un territori proper i complementari a vegades sembla que sigui per encetar un discurs carregat de demagògies i d’interessos als quals cerques justificacions.

Parlar de les comarques que tenim vocació de vegueria Penedès és parlar precisament d’aquesta complementarietat. La que ens fa compatibles. La que permet pensar en la condició de frontissa de la futura vegueria Penedès en respecte a Catalunya, amb tot el que significa per una distància en quilòmetres que ens pot fer anar de punta a punta del territori en menys de tres quarts d’hora.

Inclús des del punt de vista de trànsit de persones, es pot pensar en el transvasament de gent de l’interior a la costa i a l’inrevés, depenent del moment estacional.

Sabem que les necessitats i els èxits territorials de cadascuna de les comarques, els entenem com a propis cadascun dels ciutadans del territori. El nivell d’ocupació turística i el fet del reconeixement que tenen les platges del Baix Penedès i del Garraf , que aquest any és la tercera comarca de Catalunya amb més qualitat de costa fan de la part costanera del territori penedesenc un lloc atractiu per tots aquell que el visiten.

O la zona comercial i la tradició combinada amb la innovació constant que donen el reconeixement internacional a l’activitat vitivinícola de l’Alt Penedès i la tradició industrial i logística de l’Anoia, amb tres pols d’atracció econòmica com són el Parcmotor recentment inaugurat, el centre d’outlets i el nou aeroport corporatiu de Catalunya que serà una realitat l’any 2012.

Quants de tots aquells que llegeixen aquest periòdic poden explicar que són d’una punta del territori i coneixen l’altra, perquè hi van a la platja, perquè van a comprar roba o perquè coneixen els productes de la terra.

Però mentrestant, el govern tripartit ensordit i amb la ceguera de qui mira però no hi vol veure, segueix desplegant de forma imparable el seu propi pla de set vegueries, mentint als ciutadans amb promeses incompletes i escudant-se en el que ja tenien previst, fent el que més saben fer, augmentant de forma exponencial les despeses de l’administració. Primer creen els llocs de treball per després (suposadament) desmantellar l’estructura de les diputacions? I després què?

De la mateixa manera que els anoiencs reivindiquen les seves ganes de formar part de la vegueria Penedès, mentres el govern de la Generalitat va fent de les seves comptant que l’Anoia serà a la vegueria Central. De la mateixa manera ja s’està fent el desplegament de competències relatives a la Regió 1 i per tant els garrafencs i els penedesencs, veuen com el Govern els ignora.

I la veritat és que ja no se sap com fer més soroll per fer adonar al govern de la Generalitat de Catalunya, que aquestes comarques volem tenir una vegueria pròpia i que té sentit.

El moviment ciutadà PER UNA VEGUERIA PRÒPIA, han aconseguit molts suports i escenificacions evidents de la voluntat ciutadana de voler una vegueria pròpia.

Des d’aquest periòdic volem també reivindicar-ho, perquè creiem de debò, que hi sortirem guanyant.

L'Extra nº 305

L'Extra nº 304

On una porta es tanca, una altra s'obra.

No és mai agradable parlar d’una empresa que tanca. Els motius tan se val, normalment són els sobradament coneguts de la crisi i comporten conseqüències diverses que, conjugades, malmeten bons projectes.

La crisi s’ha convertit en una pandèmia en tot ordre. Ha afectat a tota l’estructura financera i, per tant, l’ordre econòmic establert ha quedat adsolutament desordenat i s’ha dedicat a escampar els errors del Sistema als seus usuaris. I, evidentment, els primers que han rebut han estat la construcció-immobiliàries-promotors. Si seguim el fil d’aquests, molts mitjans de comunicació havien construït bona part dels seus ingressos a la publicitat que generava la venda de pisos, finques etc.

Si a tot això hi afegim les pors i les veritables retallades dels diners a crèdit i el fet que ningú en sap prou per indicar el moment en què s’acabarà la crisi, és quan tenim un “jardí” que no sabem per on entrar-hi.

Per fer front a la crisi, Calaix de Sastre i L’Extra van fer una aposta conjunta per sortir-ne. Una aposta ambiciosa però assenyada. Es tractava d’oferir un producte nou que donés un nou esperit a les nostres dues empreses, formalitzat en el que en Josep Maria Rafecas i jo vàrem anomenar un “matrimoni de conveniència amb separació de béns”.

Aposta ben encaminada, que donava noves perspectives a la forma de ser dels nostres dos formats, sobretot donada la seva compatibilitat. Recollir-ne els fruits és més complicat, perquè primer havíem de demostrar que la nostra aposta i el nostre camí era el correcte, fet que hem acabat per demostrar.

Creiem sincerament que l’aposta és bona però, el nostre punt de partida en aquest projecte ha estat dificultat per la situació econòmica que portava afegida cadascuna de les nostres empreses, i aquest és un llast difícil de superar, hores d’ara.

Així doncs, Calaix de Sastre deixa de sortir els divendres.

Però això sí, l’aposta conjunta, l’esperit que ha portat a Calaix de Sastre ser un referent al territori, guanyant-se l’espai d’informació del lleure i a l’Extra consolidar-se com a periòdic informatiu setmanal, perdura.

Posem en marxa doncs, un nou camí a aquest periòdic, que hi portarà afegit l’emprempta del Calaix de Sastre en tot allò que ja l’havia convertit en un element quotidià en el món dels setmanàris gratuïts.

La Veu de l'Anoia nº 1397

Brètols de cap de setmana

Avui no me’n puc estar de senyalar amb el dit.

Com cada cap de setmana el carrer de Sant Magí, pel damunt del Passeig, des que l’han convertit en carrer de vianants, tota la nit és l’escenari -fins entrada la matinada- d’un trànsit continu de gent amunt i avall.

Demanar que la gent no cridi és probablement una fal·làcia, o fins i tot pregar perquè no s’asseguin al banc del davant just del dormitori és d’il·lús.

O que la màquina de la pilona no es faci malbé i es posi a “gemegar”, o que la barana de goma de l’escala mecànica no comenci a saltar com si toquessin un tambor.

La cosa ja es fa tristament insuportable quan es posen de moda megàfons “de jugar”, i els proven cridant-se des de l’escala mecànica a l’avinguda de Barcelona.

O quan es dediquen a encertar els senyals de trànsit, o quan tomben les papereres (totes les papereres).

També és ben fotut que s’enfilin fins atrapar no-sé-què d’una casa perquè els fa gràcia.

O ara, que els ha donat per arrencar branques a “lo bèstia” dels arbres.

I sabeu què passa? Que si posem idioma i rostre als brètols que ho fan, ens podem emportar una gran sorpresa.

Per aquí hi passa gent de qualsevol idioma, raça i condició, però els que arrenquen arbres, parlen en català. “Aquesta branca sí que és grossa...! Som-hi!.

Els brètols no es poden associar a races, ni idiomes, ni condició.

Mentrestant tothom preguntant-se per què caram es va posar una mena de càmera connectada a la policia local. Hom sap que no funciona. El per què no funciona és el que m’agradaria saber.

O per què en les nits d’aldarulls i festes fins tard, la policia no dóna tombs per aquests carrers.

La foto que acompanya aquest article és la que es va fer instants després que passessin els brètols d’aquest dissabte passat.

Aquest darrer cap de setmana coincidia amb l’avaria de les dues escales mecàniques de la part de dalt, que no van anar ni dissabte ni diumenge, ni per baixar ni per pujar.

Això sí, els serveis de neteja, aquesta vegada, van passar a primera hora del matí del diumenge, no fos que es veiessin els rastres de les bretolades de la nit.

Qui es pensi doncs, que els veïns del carrer de Sant Magí han guanyat qualitat de vida des que “gaudeixen” del carrer de vianants o de les escales mecàniques, que s’ho treguin del cap.

Els ha tocat pagar impostos especials, veure com les escales estan avariades cada dos per tres (perquè són un element per “jugar-hi”), i patir les bretolades i les cridòries de qui es passeja per tornar a casa.

Les solucions les han de posar el govern municipal, que són els mateixos que, quan van concebre aquest carrer de vianants, no comptaven que algú l’utilitzaria de forma gamberra, insolidària i destralera, i que els veïns patirien els efectes col·laterals, derivats de les poca-soltades incíviques d’un grapat de brètols.

L'Extra nº 303