Recuperar el valor d'una encaixada de mans.

De vegades no es fàcil digerir en poques setmanes l’allau de coses que passen, que et diuen, que interpreten per tu, que qüestionen i que ho converteixen en quelcom a divulgar i parlar-ne.

Sobre tot, quan hi ha tantes opinions i tantes maneres de veure el mateix succés com persones hi ha.

El que tothom coincideix es en pensar en que les coses estan evolucionant a una velocitat imparable, que t’obliga a estar en constant alerta, ja que una setmana sense informar-te pot ser quasi un suïcidi professional, depenent a què et dediquis.

Aquesta darrera setmana, tenim des de la mort del periodista Mariñas (el de debò), el relleu a la Generalitat, els nous consellers, el fred, els aeroports col·lapsats per la neu, en Ferran Mascarell, els tancaments i trasllats d’empreses, la puja del rebut de la llum, el patiment per cobrir els compromisos financers, la por a no cobrar, i totes aquelles coses que entren a la quotidianitat de cadascú i que conformen l’entorn immediat.

Nomes ens faltava si coincideix en dia 28 de desembre, que es quan algú es permet frivolitzar amb noticies falses, que algú se les pren seriosament i acaba farcint si cal, l’acolloniment general davant d’esdeveniments que cal posar en dubte.

Normalment, hauries d’anar guarnit amb actituds predisposades a tot allò que pot sortir be i posar-hi voluntat positiva, forçant-te a creure’t-ho.

I es interessant observar que sembla que quan s’acabi aquesta setmana, que també acaba amb l’any, les coses seran diferents i que allò que no anava be ho deixem enrere i que comencem una nova llibreta amb fulls en blanc i es per això que anirem escrivint cada dia el present amb totes les expectatives d’un any millor.

El que es fotut es que el que denominem “ el proper any”, ens l’han condicionat tots els esdeveniments, pífies, encerts, badades, barrabassades, errors, compromisos, en fi, tot allò que anem carregant a la nostra pròpia motxilla, i que quan sortim a caminar cadascú amb la nostra, no t’hi trobes un panorama gaire afalagador, ja que per allà on transites, te’n trobes d’altres que els pesa mes,, que el camí per on has de passar es dificultós i hem de passar-hi mes d’un, i on fera falta reinventar-ho si ens en volem sortir.

Aquest any, es posaran de moda conceptes enfrontats com “reinventar-se / continuar com sempre”, “valor afegit / normalitat”, “nous canals / mercats tradicionals”, “guanyar-se la vida / cobrar molt”,...

I es començarà a parlar novament d’aquelles lleis de mercat, on el producte t’el haurà de  garantir qui te’l ven, que per això ho fa ell, i les marques s’ho hauran de guanyar, cercant persones que aportin la solvència professional que les facin creïbles. Hem de tornar a mirar als ulls la “meritocràcia”.

Actualment les xarxes socials i les noves maneres de fer negocis ens porten a noves quotes de llibertat mercantil, però cal que qui garanteixi qualsevol cosa que es faci online sigui les persones que venen productes i serveis el mercat virtual. Cal donar la cara.

Ningú es creu hores d’ara que la Borsa es mou per altres regles del joc que no siguin els interessos de grans corporacions, o que una idea revolucionaria acaben  comprant-la tan sols perquè no es faci realitat. O que obrir un negoci sigui un calvari i tancar-lo sigui un suïcidi professional. O que no s’ha de confondre facilitats per emprendre amb sols disposar de crèdit per obtenir diners, sino per poder tornar-los o facilitats per renegociar.

S’han de crear noves regles del joc, noves maneres de treballar o recuperar aquelles que ja sabem que funcionen, per tornar a creure en una encaixada de mans o en la paraula donada, sino, se’ns anirà tot en orris.

Bones Festes

A la Lola Lucas

M’he trobat davant d'un full en blanc, per parlar de la Lola. I la veritat es que se’m han aparegut tota classe de records i de sentiments, extraordinàriament barrejats i als que no hi puc posar cap mena d’ordre.

La Lola, l’eterna i jovenívola Lola. La que et recordava quin llibre estava llegint o allò que estava estudiant en aquell moment. L’amiga que s’apuntava a cursets, a esdeveniments on es movia la cultura, l’art, la literatura, el coneixement, el creixement personal,…

Aquella companya de feina que quan hi havia dubtes de com anomenar en català qualsevol paraula, conspirava amb en Lluis Torrescassana i entre els dos, descobrien que “aro” s’havia d’anomenar “cèrcol”.  Allà on ja es deuen haver trobat, segur que novament compartiran les rialles que ens van dedicar en vida.

Que escoltava a primera hora el contestador automàtic de l’empresa, ajudava a posar preus, responia el telèfon i que s’involucrava. I després, amb el seu aspecte, vestida de somriure i de persona plena de vida, metòdica i il·lustrada omplia d’activitats la resta de la setmana.

Incansable, positiva i amiga dels seus amics, la trobaré a faltar,… la trobarem a faltar.

I jo, la recordaré sempre carregada de llibres, creuant-me amb ella a les escales mecàniques del carrer de Sant Magí mentre anava i venia de la biblioteca, i la cercaré mirant amunt i avall per veure si la veig.

Crec que faig be a dir-te, Lola, que estem fosos en una abraçada tots els que estem aquí perquè sincerament, ets de les persones que trobarem a faltar.

Descansa en Pau.

Ara ja toca

No haig d’amagar a ningú que sempre he estat de Convergència. Des de que em vaig engrescar amb la política en lletres majúscules, he tingut clar que la meva opció ha estat el catalanisme polític, des de l’opció lliberal entesa des de la consciencia social.

En un moment en el que els conservadors mes casposos han embrutat el concepte “liberalisme” fent-se’l seu, i que les opcions dites d’esquerra l’han repudiat per ser el “culpable de tots els mals”, aquells que hi creiem ens hem sentit orfes.

CiU sempre ha estat aquella Federació que ha permès pensar que la cultura d’encuny català es una opció clara de govern, capaços de posar el país pel davant, moltes vegades amb el perill de “mal-entendre’s”.

Ara toca fer el que toca fer, redreçar el país, quan aquest ha estat segurament administrat amb bona fe però amb la música escrita per un altra, on 6 mans havien de tocar el piano i no es posaven d’acord amb quina mena de cançó era. Per tant no s’ha interpretat música des de les emocions i sabent dirigir els tons i l’èmfasi, les pauses i sobre tot discrepant constantment dels continguts, malgrat hi havia partitura.

Ara toca interpretar. Els electors hem indicat clarament el que no volem. Hem decidit el que si volem i sobre tot, ja hem dit ben clar que no volem tantes mans tocant el piano i entenent que la idea no es tocar música des dels dogmes, la falta de lideratge i sobre tot sense objectius de debò.

Els 62 diputats de CiU liderats per l’Artur Mas, els toca exercir amb saviesa, professionalitat i generositat entesa des de les conviccions, la transversalitat, i el fet d’actuar des del que necessita el país pel damunt de les polítiques de carnet que a d’altres els ha agradat practicar.

També es el moment de no perdre de vista les altres opcions polítiques que també empenyen i que son un fidel reflexa de quina es la forma de pensar dels electors catalans. El sostre que han tocat el PPC, el tocar fons del PSC-PSOE, la dispersió del vot mes independentista, que ha provocat el que ha provocat (ERC, SI, RI), el vot fidel d’ICV, la consolidació dels que han fet de la baralla de la llengua la seva bandera (C’s) o aquells que han estat a punt d’aconseguir plaça al Parlament i que representen el mes rònec de la cultura antisocial i xenòfoba amb missatges que han arribat a una part dels electors.

Cal reflexionar i sobre tot, no caure en el parany de creure’s que en Mas està captiu pels resultats del demés, sino tan sols per la responsabilitat d’haver guanyat sempre, i aquesta vegada de forma incontestable.

Els catalans volem que se’ns governi be. Ara ja toca.

El que no es mulla per res, no li passa res.

Malauradament es la famosa frase d’un col•lega meu, que fa bona aquella postura de “laisser faire, laisser passer”, quan s’enfoca des de la comoditat i no fer res, no sigui que es mogui alguna cosa. Jo he convertit la meva vida en quelcom mes que deixar-les veure venir. Prefereixo focalitzar i enfrontar-m’hi. Prefereixo tirar endavant. Estar clar que si un ho intenta, hi torna, i hi torna, al final es trobarà amb tants fracassos com encerts. Es llei de vida. Aquell que no es belluga, no li passarà res de res. No tindrà fracassos, però d’encerts n’hi un. Pot ser que inclús acabi convertint-se en un vagarós cínic que tan sols sàpiga mirar-se al melic i justificar la seva existència mirant amb arrogància el que fan els demès amb superioritat injustificada. També es clar que la calumnia es fruit de saber mitges veritats i convertir-les en veritats reals. Per tant, la tendència de segons quin personatge, es a convertir-se en algú que no se’l creu ningú, a força de dir mitges veritats o de sembrar dubtes sobre algú. M’agrada la famosa frase d’en Picasso, que deia: Em passo el dia ocupat, perquè si em ve la inspiració al menys que m’agafi treballant. A aquells que es miren el melic un consell, que reaccionin perquè allò que no fan, allò que diuen i allò que sembren, els acaba passant factura en algun moment.

Cada any es el mateix

Cada any es el mateix. Aquells que vivim a les zones de vianants, de pas obligat de la gent que va i torna de qualsevol espai lúdic, acabem patint les conseqüències de viure en llocs "tant privilegiats".

Recordo que els meus pares s’esforçaven per donar-nos aquella educació que no es donava a l’escola, com era la de pensar en els demés, deixar pas a la vorera, cedir el seient, deixar passar primer i després nosaltres,… allò que els avis n’hi deien urbanitat i que a principis del segle XX era una assignatura mes a l’escola.

Ens ensenyaven un cert nivell de disciplina, amb les hores d’anar a dormir, en aquelles coses que con a infants no ens beneficiaven gens i que fins que no tenies al menys 9 o 10 anys no podies fer. No pot ser que a altes hores de la matinada hi hagi canalla i els seus pares muntant gresca als carrers.

El tema del respecte també era important. Aquell respecte que s’ha de tenir pels demés o pels pares, o pel mestre, o pels avis,…

Jo sempre m’he queixat de que aquells que legislen haurien de legislar menys i depurar aquelles lleis que només prohibeixen però que només aporten una mena de “frontera” que alimenta les ganes d’explorar que hi ha més enllà.

O la policia, tots agrupadets a la plaça de cal Font, sense la seva presencia persuasòria passejant-se per la plaça de La Creu o el carrer de Sant Magí, on tan sols que els haguessin vist haurien reprimit les ganes de cridar d’algun vianant.

Tots hem sigut joves, però es ben clar que no ens dedicàvem a cridar mes que si fos de dia i de fet, quan algú ens deia que igual molestàvem als veïns, baixàvem la veu.

No pot ser que aquesta mena d’inconsciència hagi anat a mes d’aquesta manera. Si mes no, haurien de recuperar-se fórmules per ensenyar als menuts quelcom que en algun moment el seu subconscient repesqui quan es transgredeixi i que sigui una crida a la seva urbanitat.

No pot ser que tres dies de festa es converteixin en tres interminables nits de cridòries incontrolades als carrers que tan sols tenen el dubtós privilegi de ser llocs de pas. Son tres nits sense dormir.

Omplir les hores

Aquests dies, que tothom està o be de vacances perquè toquen, o be de vacances forçades, o complint un horari de treball en un entorn buit de gent, no queda cap mes remei que pensar en la “calma xixa” que ens rodeja, sobre tot a aquells que hem optat per quedar-nos prop de casa.

Observes be i te’n adones que no hi ha noticies politiques rellevants, que a ràdios i televisions es repeteixen els programes i que un percentatge important del temps usat es per explicar l’estat de les carreteres, el trànsit, el temps i algun reportatge proper a les vacances.

També he comprovat el que dona de si veure "personajillos" desconeguts, que son cunyats o amics o ex novies, o ex dones, o ex concursants, o ex cantants, o ex xofers, o ves-a-saber-què que el mes important que els ha passat a la seva vida es que la gent que veu la tele els agradi veure com es barallen per fugir dels seus propis problemes i discussions.

Es realment terrible veure de sobte, que un “ex-no-se-qui” parla de “no-se-que” que ha fet “l’ex-no-se-quin” però que sols sap que li ha dit una “font-telefònica-anònima” just abans d’entrar al programa. Això provoca la resposta airada d’un tertulià que no discuteix la procedència estrambòtica de la informació, sinó que diu que els seus contactes desmenteixen rotundament aquesta qüestió i… ja la tenim "liada". Surten draps bruts de l’un i l’altra, sospites i mes sospites i apa, ja hem omplert la tarda. Si a més podem aconseguir que qui ha estat vilipendiat vagi al programa de l’endemà a defensar la seva innocència, dons apa, ja n’haurem omplert una altra de tarda.

Em sembla un estil de programes realment “poca soltes”. Però es el que tenim. I ho tenim perquè te audiència.

El país se’n va a fer punyetes, mentrestant ens entretenen amb aquesta “poca-soltada” i d’altres com les prohibicions de les curses de braus, l’indecència del cas Millet, o la copa del món, allargant tot el que es pot el fet de tenir banderes d’España al balcó.

I no he volgut posar al mateix paràgraf la decepció per la retallada de l’Estatut aprovat per tots els catalans, pel Parlament, pel Congrés dels Diputats i que 12 casposos i caducats jutges decideixen que se’n vagi a pastar fang i ens ho comuniquin just abans de que tothom se’n vagi de vacances, això si, sense la memorable darrere sessió del Parlament abans de dissoldre’s, on es va aprovar una descafeinada divisió territorial que aquests “dotze jutges d’un jutjat” ens neguen.

I ara quan tornem, ens trobarem amb unes eleccions i amb molt poques ganes de res. Ens han anestesiat. Confiem que el poc "salderi" que pugui quedar en la gent que vol representar-nos i governar, ens ho sàpiguen explicar, que es dediquin a fer pedagogia, ens convencin que seran honestos i puguem mirar endavant.

Una nova decepció. La Vegueria Penedès s’haurà d’esperar per la poca valentia d’un partit que diu que hi creu.

No serà que tota la ciutadania penedesenca no estigues d’acord amb fer possible la vegueria Penedès.

No serà que durant mes de sis anys, aquesta reivindicació ciutadana feta des de les institucions, ajuntaments, associacions, persones conegudes i desconegudes i sobre tot amb la força que dona la il·lusió de ser, no hagi estat reconeguda per alguns partits i les mes altes institucions nacionals, que han mirat cap una altra banda

També es innegable que el territori ha fet pedagogia de la divisió territorial, mentre a d’altres indrets ni tan sols sabien què es això de les vegueries.

Segurament si ens ho pregunten a tots aquells que vivim a l’àmbit territorial del Penedès, la gran majoria, quan ens preguntin que es això de les vegueries, probablement ho contestarem amb mes encert que gent d’altres territoris que no han fet d’aquesta reivindicació un clam.

També no hi ha dubtes que els medis de comunicació del territori han defensat la idea, han fet editorials conjuntes i les accions que ha convingut.

Segurament si observem què ha fet la plataforma ciutadana veurem que s’ha dedicat a sumar esforços, cercar complicitats, intentar convèncer, i fer molta molta feina.

Mentrestant el mes greu de tot plegat es que encara hi hagi qui no se’n adona de que s’ha perdut una oportunitat que en virtut de no se quins equilibris i acords, posposa a tot un altra procés l’aprovació de la vegueria Penedès a no se sap quan, tenint en compte que dimarts 27 ja la podríem haver tingut aprovada pel Parlament.

Només els calia abstenir-se. Només calia acabar de cloure la legislatura amb el cap ben alt per haver aconseguit una reivindicació legitima i feta des de la ciutadania.

Novament els partits que manen guanyen i les persones perden.

Mentrestant la plataforma haurà fet una gran feina, malmesa per una mena de pactes que no son entesos per qui se sent desatès per aquells qui han estat elegits per representar-nos.

Si, hi ha Llei de Vegueries però sense el Penedès, l’únic àmbit territorial que ha aconseguit que tots els que vivim al territori hi estiguem d’acord.

I al damunt el mes alt representant institucional d’aquest país que va dir que tan sols s’aprovarien com a vegueries aquells territoris que ja estiguessin reconeguts per part del Parlament com a àmbits territorials, ha mentit.

La teoria de la pistola.

Una vegada em van explicar la teoria de la pistola. Es curiós perquè hores d’ara, a la gent el que els agrada es embrutar-ho tot, dir mitges veritats i sobre tot escampar tot el que poden per sortir il·lès de qualsevol cosa que passa, cercant a qui culpabilitzar. Nomes cal posar la tele o llegir algun periòdic.

La teoria de la pistola s’entén si un fa el gest amb la ma de disparar a un altra. O dit d’una altra manera, apunta a un altra amb el dit índex, el dit d’acusar.

Si us hi fixeu, el dit gros apunta al cel, no se si per allò de pensar que també en te alguna culpa el de dalt.

I els altres tres us fixeu a qui apunten?... a un mateix!!!.

Hi ha moltes empreses que viuen el mateix escenari: Hi ha una empresa que no va be des de fa anys, on s’intenta cercar noves maneres d’entendre el negoci, cercar noves maneres de seguir progressant i no encallar en un escull que es ben clar que ens farà una enorme via d’aigua.

Es cerca qui et pot ajudar, li dones instruccions i el lligues curt, fent-li canviar l’empresa que porta el servei comptable i fent-te instal·lar una pantalla que enllaci al Servidor de l’empresa. Controlant com van les coses cada mes i sabent quina es la situació en cada moment.

El punt de partida ja no era bo, però d’això no cal que en parlem. Això si, en algun moment ja ho farem sortir. Per culminar-ho tot, s’agafen les inversions, els deutes anteriors pagats, indemnitzacions, s’actualitzen els balanços i apa, s’apunta amb el dit a qui hi has posat al davant.

Aquesta es una història que es repeteix i es repeteix. El que no pot ser es que algú es cregui que ara es diferent de cóm ha estat sempre

Tot d’una un almirall de buc de guerra es posa a manar en una barqueta petita de pesca, i s’equivoca perquè les ordres i la forma de navegar no son les mateixes.

Però quan passa una situació com aquesta, es el moment d’embolicar, de les rabietes i de fer malbé les credibilitats, de dir que s’estava mal informat i, aquest es un joc en el que hi ha dues opcions: voler-hi jugar o no voler-hi jugar.

El que es cert es que si acaba malament, acaba malament per tothom.

"L'AUTOQÜESTIÓ"

Les empreses fan figa, la societat s’està autoqüestionant, el futur cada vegada es mes incert i es veuen persones escombrant el carrer que viuen a la ratlla del que necessiten per viure i gent amb corbata i mòbil que estan en aquella pila que podem anomenar la nova mendicitat.

Velles maneres d’entendre el territori on vivim (la indissoluble "unidad de España") com una manera de tenir assegurada la recaptació i condemnant a la mendicitat institucional a Catalunya, es el que s’ha confirmat amb la sentència del Constitucional: no tenir poder en la justícia, no tenir poder en els calers, no tenir poder amb la llengua pròpia, Catalunya no es una nació sinó una peculiaritat española,…

Sorprenents maneres d’interpretar la llei (i l’he posada amb minúscula) per allunyar-la de la justícia, escenificada amb la persecució del jutge Garzón, que malgrat te mals hàbits en les seves maneres de fer, es indubtable que pel fet que se’l persegueix es una absoluta rucada casposa.

No se ben be cap on s’encamina tot aquest garbuix de coses que tenim en aquests moments damunt la taula, però comença a ser hora de tenir clar què volem i cap a on volem anar.

Ja no val creure’s que algú ens donarà la solució. Comença a ser necessari buidar el tauler d’escacs en el que estem i tornar-hi a posar les fitxes.

Primer cadascun de nosaltres ha de fer l’exercici d’observar-se i veure pel que val com a persona, com a capacitat per interrelacionar-se i què pot oferir al mercat de treball.

Després la família. Descobrir quines son les regles del joc que cal tenir a casa, sent coneixedors que sense la família no avançarem en cap sentit.

Després els amics. Observar els rols que juguen cadascú d’ells a la nostre vida. Es curiós els grans descobriments que es fan fent aquest senzill exercici d’observació.

A continuació es important saber quin es l’entorn i saber adaptar-t’hi. I comptant amb l’entorn, saber quin paper hi vols jugar.

I no podem oblidar de qui es el tauler. Si es de tots aquells qui hi estem al damunt, o es d’uns que ens cobren lloguer per poder-lo usar i que ni estan en el tauler ni el cuiden ni res. Això si, no tan sols ens cobren el lloguer cada mes, sinó que ens pugen o ens pugen el lloguer cada vegada que els convé, sense tenir en compte les necessitats de tots nosaltres.

Fins i tot això ja toca qüestionar-ho.

Ni societat liquida ni lleis divines

Si parlem d’embolics i enrenous, segurament tan sols hem d’observar el panorama. No tan sols llegir periòdics, veure la tele, escoltar la radio o llegir-te mes d’un correu electrònic d’aquells que t’envien per veure si n’estàs enterat.

Hi ha molta gent que fa l’esforç de no deixar-se torpedinar per tot l’allau d’informacions que arriben per tot arreu sense contemplacions agredint el que en podríem anomenar la “bassa d’oli” en el que ens hem esforçat tenir al nostre entorn. Per poder observar amb certa tranquil·litat o sense opinions fetes des de la pluja de coses que es diuen. I que, al final, acaben influint el que penses de cada cosa.

Les opinions dites des de creences distintes, poden portar a enfrontaments que si s’alimenten com a greuges, poden abocar-nos a un estat permanent d’angoixa i de sensació de ser víctima del robatori de la teva vida com l’has tingut fins ara.

No hi ha dubte en que hi ha costums i formes d’entendre la vida, que planten cara a les costums i formes de viure autòctones i que, a qui li toca fer l’esforç d’amollar-se es a qui ve i no pas a qui hi està.

Tot i que sempre a casa nostre ha passat a l’inrevés.

No serà gens fàcil resoldre un conflicte que la seva arrel està en les Lleis (en majúscula) que respecten cadascuna de les cultures, pensant-se de debò que l’altra no te raó.

Serà difícil perquè, en una situació de crisi com la que estem vivint, les angoixes no s’incorporen a un sumatori, sinó que es multipliquen les unes per les altres, fins deixar-nos en situació d’ofec.

Estem en crisi. Però no tan sols en una crisi econòmica en la que qui havia de fer be els deures no ho ha fet be, sinó que al damunt, s’ha instal·lat el concepte de “societat líquida” de la que parlava ja en un article anterior. En una societat que el que valia era tan sols el que passava avui i que tothom sabia que en algun moment tot això petaria.

Be, ja ha petat. I la crisi de gruix en obliga a fer quelcom que la majoria de la gent s’hi ha desacostumat i que es a pensar en els propers anys i no tan sols en el que es fa avui (perquè demà serà un altra dia).

Aquest exercici d’administrar la crisi de cadascú de nosaltres es el que ens ho posarà difícil aquesta vegada. Sobre tot, perquè en moments com aquests acostuma a passar que els dogmes de fe i les lleis divines creuen tenir la solució de les crisis de valors a qui atribueixen tots els mals d’allò que es vol entendre com la decadència de la nostra forma de viure i, de debò aquest no es el camí.

Aquesta vegada el meu optimisme tan sols està encaminat a creure en aquells qui configuraran el nostre futur. Confio en que no caiguin en aquests errors (d’altra banda previsibles), i que muntin una nova manera de fer les coses que ens condueixi per un altra camí que no sigui la societat líquida i les lleis divines

Seguirem creixent

Em fa una especial il·lusió escriure aquestes línees. Entre d’altres coses perquè malgrat sóc igualadí d’adopció, em reivindico com a martorellenc sempre que puc.

Avui arriba a les vostres mans L’Extra Especial per la Fira de Primavera de Martorell 2010. Després de mes d’un any fent-vos arribar l’Extra, creiem que cal explicar-vos allò que hem fet en tots aquests mesos.

Em consolidat el nostre periòdic gratuït a la zona del Baix Llobregat Nord (Montserratina), a l’Anoia, a l’Alt Penedès, al Baix Penedès, al Garraf i a alguns municipis de la Conca de Barberà, sortint puntualment cada dimecres. En un any, ens han fet mereixedors de dos guardons importants, per una banda la Medalla d’Honor de l’Institut d’Estudis Penedesencs, i l’altra el Tassis Torrents a la millor iniciativa periodística, atorgat en el marc dels premis a la Comunicació de la Diputació de Barcelona.

Hem aconseguit ser el medi informatiu comarcal que mes està creixent en números absoluts de tot Catalunya i alhora hem fet un salt de lectors en un any de 13.700 a la setmana a mes 53.000 (segons la mitjana dels darrers dotze mesos del Baròmetre de la Comunicació), el que indica que seguirem creixent a salts de 10.000 lectors cada dos mesos durant el 2010.

La veritat es que malgrat la situació de crisi afecta a tothom, tot el meu equip i jo mateix, hem dedicat els nostres esforços a tenir uns periòdics dels que ens sentim cofois. Fins i tot la propera setmana, estarà ja en marxa el nostre portal digital L’Extra.cat (www.lextra.cat), que us convidem a visitar.

Aquest any, també ens estrenem amb un estand a la Fira. Veureu que hem portat als nostres “gegants”: la redactora i el fotògraf, i que aquesta edició va numerada. Aquest número, entra en un sorteig que es ferà el diumenge al mateix estand i que publicarem en la propera edició de l’Extra la propera setmana. Els premis que repartim, estan relacionats en aquest “Especial”.

Amics lectors, confiem de debò seguir comptant amb la vostra fidelitat i us esperem al nostre estand.

Bona Fira!

(Especial Fira de Primavera de Martorell)

La premsa gratuïta del segle XXI

La societat canvia ràpidament. Passa de la bonança econòmica i del benestar, a la crisi que obliga a reinventar les nostres formes de vida i a obrir noves rutines que ens facin més fàcil sobreviure amb menys comoditats, encara que sense renunciar a la majoria de coses que ens ajuden a estar al dia, a relaxar-nos o a gaudir de les aficions.

La premsa escrita no ha estat precisament ben tractada per la darrera crisi i parlar de caigudes de vendes de publicitat d’entre un 30 i un 50% és realment terrible per a una empresa. Tenint en compte que aquestes caigudes també van acompanyades per les davallades de vendes i de subscripcions de les publicacions de pagament, cosa que fa passar greus dificultats a la premsa de paper i força a replantejaments empresarials que comporten, en algun cas, la desaparició de capçaleres que no poden resistir la força d’aquesta greu crisi.

En el cas de Publicacions Anoia, som editors del periòdic de pagament La Veu de l’Anoia (www.veuanoia.cat), que fa vint-i-set anys que surt ininterrompudament cada divendres i la caiguda de vendes en publicitat el 2009 ha estat pel damunt d’un 30%.

Amb el gratuït L’Extra(www.extracomarcal.cat), la nostra decisió va consistir a treballar de valent i anar a la recerca de nous territoris. Per tant, vam apostar per treballar la informació i, per tant, la publicitat de noves comarques. Una anàlisi seriosa i tocant de peus a terra ens indicava clarament que, per similituds, per proximitat territorial i sociocultural i perquè les complicitats eren evidents, havíem d’apostar per la DO Penedès.

Per altra banda, els periòdics editats des de Barcelona ignoren, en les seves pàgines, allò que passa a les comarques i, per tant, era clar que això ens definia la territorialitat dels continguts. L’anàlisi de la competència ens va fer adonar que el pes del lleure en les altres publicacions gratuïtes del territori evidenciava que no es tractava adequadament la informació i que, en canvi, es donava molta importància al lleure i a l’agenda.

L’altra qüestió era a qui enfocàvem la publicació, ja que volíem un perfil de lectors de totes les edats; uns lectors que no agafessin un periòdic de vuit pàgines amb quatre xafarderies i tres notícies. Per tant, la nostra vocació des del primer moment ha estat ser un periòdic de pagament, encara que gratuït. Disposem d'una potent secció d’opinió amb opinadors de totes les edats i que responen a totes les ideologies. Tenim ben agrupades per comarques les notícies, oferint-ne de producció pròpia, implicant-nos en cadascuna de les comarques. I sobretot, no descuidem els més menuts.

Per tant, el nostre gratuït L’Extra, el definim com un periòdic gratuït setmanal de quaranta-vuit pàgines a tot color, de format tabloide, que milita en el catalanisme polític i aposta territorialment per la vegueria del Penedès.

La força dels formats digitals també era una qüestió a tenir en compte i, per aquest motiu, la nostra anàlisi va ser també molt reflexiva (www.lextra.cat). Havíem de donar on line la possibilitat que els nostres lectors tinguessin enunciats que els aproximessin als continguts del periòdic i, sobretot, donar acollida al lleure i a qualsevol eina que ens permetés de millorar el periòdic de paper. És clar que els que cerquen què fer el cap de setmana s’orienten en una agenda de paper, però s’acaben connectant a Internet per a trobar allò que volen o aconseguir més informació.

És evident que en aquests moments la gent vol trobar periòdics que els informin, que els puguin rellegir en un altre moment i estalviar-se de comprar-los. Als establiments d’hostaleria no es concep que no hi hagi un periòdic i, fonamentalment, és on molta gent aprofita per a llegir-lo. En una sala d’espera o al tren agrada trobar quelcom per llegir i que vingui de gust d’endur-se a casa.

És clar que la premsa escrita en paper necessita diners per a continuar oferint serveis de qualitat, i se l’ha de considerar com un servei públic més, però no s’ha d’oblidar la importància de la seva independència. També s’ha d’allunyar de ser una empresa ‘mendicant’ de publicitat i de recursos i, per tant, ha d’analitzar els seus punts forts i oferir-los com una oportunitat de comunicació i publicitat als clients (empreses, institucions...) que necessiten anunciar-se o explicar-se al públic i, com a tal servei, posar-hi el preu adequat.

Les innovacions i els canvis d’hàbits durant la propera dècada posaran a lloc tots els formats de comunicació i faran que tot encaixi entre la premsa de paper (gratuïta i de pagament), els formats virtuals i tota la resta. Som encara a la societat de la informació i, de la mateixa manera que no desapareixeran els llibres encara que apareguin maneres virtuals de llegir-los, tampoc no ho farà la premsa de paper, encara que s’ha d’anar en la direcció adequada en el cas dels gratuïts, sense oblidar que, per a oferir uns bons continguts i un periòdic ben distribuït, s’ha de poder pagar tot el que costa fer-lo.

Francesc Puertas

Director general de Publicacions Anoia

L’afany recaptador

Veient el que es veu, sobretot després de fracassos estrepitosos com el de reduir la velocitat d’entrada a BCN un grapat de quilòmetres abans d’arribar-hi, amb la ja demostrada inútil excusa de la reducció de contaminació, se’m segueix acudint que el principal objectiu de la mesura és la recaptació. Recaptació de diners dels contribuents que van o vénen de Barcelona i que, com un peatge més, han de passar per trams d’autopista a velocitats que quasi calen el motor.

Per fer fàcil la recaptació fins i tot han aconseguit que als pobres conductors, que en trams de velocitat variable que haurien d’anar a 50 i van a 74, ja no els treguin dos punts, perquè sinó la sagnia “llevaconductors” hauria estat d’escàndol. Sinó, que ho preguntin a aquells que van a treballar-hi cada dia.

A Igualada això sí, aquesta mesura dissuasiva l’han portada a l’extrem més retorçat que han pogut. Sinó que ho preguntin a aquells conductors que, quan surten d’Igualada, al tram més fosc de la sortida, quan han deixat enrere les cases i tan sols queda foscor i res més, un flaix els il·lumina la cara, els enlluerna i, si tens dificultats de visió, et fa trontollar la seguretat de la conducció.

És un tram sense perill, amb dificultats per entendre que allà s’ha d’anar a 50 km/h quan no és un lloc que necessiti de prudències injustificades. També és diferent si es fa a l’entrar a la ciutat, quan és imprescindible -inclús amb mesures dissuasives- aconseguir que els conductors que arriben a Igualada sàpiguen quin és el límit de velocitat.

Això sí, aquest radar poca-solta no està pensat per “pillar” els imprudents, o els que fan soroll o a qui circula a velocitats inadequades al cas urbà. És, simplement, per recaptar i res més.

Si a més hi afegim que en el tram més fosc d’Igualada un flaix t’enlluerna, i que donat que, aquest mal enfoc d’on s’ha de controlar la velocitat, es destina a encabronar més a la gent que surt d’Igualada que, ho hem de recordar, acaben sent multats per excés de velocitat amb falta greu i retirada de dos punts si van a més de 20Km/hora dels 50 que han d’anar, la veritat és que és una irresponsabilitat de qui ha decidit aquesta bestiesa.

Jo demano a les autoritats que reflexionin si no se’ls veu massa el llautó quan decideixen situar els radars a llocs tan “perillosos”.

Això no s’arregla amb actes de fe.

Ja està al camí d’allò que es considera normal creure’s que quasi res té solució i que, de totes les opinions, la que val més és aquella que té la pitjor visió de tot plegat.

Fins i tot, és difícil a vegades raonar allò que creus –si és positiu- perquè dóna la sensació que estàs defensant quelcom que, per la seva pròpia naturalesa -és positiu i no negatiu- ja és susceptible de ser equivocat, erroni o amb intencions fosques, que s’ha de posar en dubte.

Avui hi ha temes criminalitzats i difícils, que tan sols treure’ls a la conversa ja provoquen mals d’estómac: atur, crisi, immigració, política, seguretat. El pitjor de tot és que quan es barregen dos d’aquests cinc temes, es pot considerar que les converses-discussions-monòlegs es converteixen en declaracions substancials de principis, que han de ser jutjades i sentenciades.

I la veritat és que molts ciutadans estem “calents” amb la quantitat d’injustícies, esbombades, a vegades des de la raó, a vegades des de la visceralitat de les intuïcions, convertides en conviccions o inclús des de la provocació del “calumnia que algo queda”.

Al final, es fa difícil viure amb la normalitat del sentit comú o a l’aixopluc de la convivència. O tenir la certesa i la seguretat que aquells que administren els serveis públics per als quals els has elegit (i que cobren dels impostos que paguem la majoria) ho fan bé. Amb honestedat.

El bombardeig constant de notícies grises de qualsevol cosa dibuixa un panorama trist, del qual no saps si en surts perquè és per entregues… en fascicles. Ningú dibuixa la història completa, potser perquè no ens desanimem més o, senzillament, perquè no saben on som ni saben on anem.

Ara s’acosten les eleccions autonòmiques. Abans d’acabar l’any, els ciutadans haurem de decidir qui governa a Catalunya fins el 2014. I la crua realitat és que aquells que vulguin governar es trobaran amb uns electors malfiats, avorrits de promeses i que no ens creiem quasi res, perquè ens sentim enganyats. Els polítics que han estat elegits per representar-nos, es creuen capaços de saber què és el que més ens convé, sense haver d’escoltar ningú, i a hores d’ara és absolutament necessari saber traslladar als ciutadans la seguretat que aquells que ens han de governar, toquen de peus a terra i que compten amb les opinions de la gent.

Ho tenen difícil, perquè els “deures” s’han de fer amb temps i no uns mesos abans de les eleccions, quan els que governen volen aprovar coses a corre-cuita per prendre decisions que, en cap cas, voldrien aquells qui poden guanyar, o bé per demostrar que s’ha legislat a favor dels ciutadans i no per interessos exclusivament destinats a perpetuar les seves idees més enllà de tot plegat.

També hi ha qui ha calculat les obres públiques de depenen d’ells per inaugurar-les al final de la legislatura, en plena campanya electoral, per lluir de feina feta.

Ho tenen realment complicat, perquè a la gent li costa de debò un gran esforç creure’s que sortirem d’aquesta mena de malson si no és amb coses realistes i amb una visió a tres anys d’allò que s’hagi de fer per sortir-se’n, però sense demagògies enganyoses. Que cap partit compti que les eleccions tornaran a ser un acte de fe.

El que es diu, no és exactament igual a allò que es comunica

“Tot està prou difícil hores d’ara, com perquè no fem un esforç de suma i caminem plegats per aconseguir el que calgui per sortir del moment de crisi en què estem”.

Aquesta frase de poc més de 30 paraules la pot dir qualsevol persona, i sent com som els llatins, tindrà dues interpretacions per cada persona que ho digui.

· Si la diu un polític del govern, està criticant l’oposició i està dient que estan sols, “apetxugant” amb les decisions que convenen a la resta.

· Si la diu un polític a l’oposició, està dient que el govern no ho fa bé, i que estaria bé que escoltés els que en saben més que els que governen.

· Si ho diu un directiu d’empresa, està dient que aquest any les passaran magres i que a ningú se li acudeixi demanar augments o inversions.

· Si ho diu el portaveu d’un sindicat, està demanant tenir prou força com per reivindicar millores a la direcció.

· Si ho diu un membre d’una junta, està anunciant que pujaran les quotes i que ho fan pel bé del comú i, per tant, que demana que s’aprovi sense massa discussions.

· Si ho diu el soci d’una associació, està demanant que es reprovi la gestió de la junta. Que val més que hi hagi un grup de consens que els tombi.

· Si ho diu el/la cap de família, està indicant que toca estrènyer-se el cinturó i ajustar les despeses de casa i, que ara toca gastar-se menys en despeses prescindibles.

…i així podríem seguir. En aquestes poques 30 i escaig paraules, i amb les seves interpretacions, hi queden retratades les grans dificultats per comunicar-nos que patim els humans.

Quan a aquesta greu (molt greu) dificultat de comunicació, hi afegim a aquells opinadors que interpreten allò que algú diu, portant-ho al terreny de “històries” de mala intenció, just en aquell moment, és quan algun cable del teu cervell s’inflama i deixes de creure’t res del que t’expliquen.

En aquell moment entens perquè dues persones que han fet el mateix viatge, t’expliquen coses diferents, o aquells que escolten un discurs polític, al president d’una entitat, a un líder sindical o a un directiu d’empresa reben un missatge diferent, bo i escoltant el mateix.

Ja tot és prou difícil d’entendre, com perquè al damunt, allò que es diu no quadri amb allò que es comunica.

No cal patir, acabarem coberts per un pantà

Quan les coses van com van, acostuma a ser la conseqüència directa de com es comporten els que prenen les grans decisions. Hi intervenen, per exemple, els estudis que preparen professionals, que probablement primer ho escriuen de bona fe, es reescriuen amb intenció, i s’esmenen conjugant-hi els interessos de qui suposadament defensa els interessos del conjunt.

D’aquest batibull de passes i més passes, en surten “perles” com les d’un il·luminat -que no deu saber on és Catalunya- que fa un estudi de la UE que proposa que d’aquí a 20 anys la Conca d’Òdena s’hauria de convertir en un pantà, per resoldre els problemes d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona.

La mateixa sensació ens ha donat la decisió del govern de la Generalitat d’ignorar la voluntat del territori penedesenc de convertir-se en vegueria. “No hi ha consens al territori” han dit, amb la qual cosa es converteixen a més en dirigents amb un autisme polític exagerat. Hi ha un “cabreig” d’escàndol al territori i la veritat... si acaben fent cas a l’il·luminat de la UE, no cal patir: acabarem sota l’aigua d’un pantà contaminat, que nodrirà d’aigua les seves sordes consciències.

O tot el que es fa evident amb el POUM d’Igualada, que tothom hauria d’anar a veure i que li expliquessin “per què” és d’aquesta manera i no d’una altra. Decidir si Igualada s’ha de convertir en una ciutat dormitori o cap on la volem fer anar. Però tampoc cal patir, acabarem dins al pantà d’aquí 20 anys, i no caldrà patir per un POUM que no es farà, si no s’adapta a ser subaquàtic.

Mentrestant les empreses deslocalitzant-se, minvant en grandària i quantitat. Desmuntant anys d’història industrial d’encuny igualadí.

No cal patir pel Parcmotor o per l’aeroport corporatiu de Catalunya seran impracticables coberts d’aigua.

I tampoc no caldrà patir perquè no pugin els índex econòmics, perquè estan tan en caiguda lliure que quan toquin fons, només podran pujar. O l’índex de l’atur, que serà tan alt -donat el poc que es fa per resoldre-ho- que només quedarà crear feina. Confiem que no encomanin a l’il·luminat de la UE fer un estudi, ja que de ben segur que recomanarà crear més funcionariat i penalitzar l’emprenedoria i així, tot plegat quedarà tan empastifat que potser desitjarem que ens acabi cobrint un pantà ben gros.

Perdoneu el to sarcàstic/pessimista del meu article, però és que, la veritat és que no cal engegar la TV i veure culebrots o opinadors grollers per contemplar amb por el futur immediat.