Cada any es el mateix

Cada any es el mateix. Aquells que vivim a les zones de vianants, de pas obligat de la gent que va i torna de qualsevol espai lúdic, acabem patint les conseqüències de viure en llocs "tant privilegiats".

Recordo que els meus pares s’esforçaven per donar-nos aquella educació que no es donava a l’escola, com era la de pensar en els demés, deixar pas a la vorera, cedir el seient, deixar passar primer i després nosaltres,… allò que els avis n’hi deien urbanitat i que a principis del segle XX era una assignatura mes a l’escola.

Ens ensenyaven un cert nivell de disciplina, amb les hores d’anar a dormir, en aquelles coses que con a infants no ens beneficiaven gens i que fins que no tenies al menys 9 o 10 anys no podies fer. No pot ser que a altes hores de la matinada hi hagi canalla i els seus pares muntant gresca als carrers.

El tema del respecte també era important. Aquell respecte que s’ha de tenir pels demés o pels pares, o pel mestre, o pels avis,…

Jo sempre m’he queixat de que aquells que legislen haurien de legislar menys i depurar aquelles lleis que només prohibeixen però que només aporten una mena de “frontera” que alimenta les ganes d’explorar que hi ha més enllà.

O la policia, tots agrupadets a la plaça de cal Font, sense la seva presencia persuasòria passejant-se per la plaça de La Creu o el carrer de Sant Magí, on tan sols que els haguessin vist haurien reprimit les ganes de cridar d’algun vianant.

Tots hem sigut joves, però es ben clar que no ens dedicàvem a cridar mes que si fos de dia i de fet, quan algú ens deia que igual molestàvem als veïns, baixàvem la veu.

No pot ser que aquesta mena d’inconsciència hagi anat a mes d’aquesta manera. Si mes no, haurien de recuperar-se fórmules per ensenyar als menuts quelcom que en algun moment el seu subconscient repesqui quan es transgredeixi i que sigui una crida a la seva urbanitat.

No pot ser que tres dies de festa es converteixin en tres interminables nits de cridòries incontrolades als carrers que tan sols tenen el dubtós privilegi de ser llocs de pas. Son tres nits sense dormir.

Omplir les hores

Aquests dies, que tothom està o be de vacances perquè toquen, o be de vacances forçades, o complint un horari de treball en un entorn buit de gent, no queda cap mes remei que pensar en la “calma xixa” que ens rodeja, sobre tot a aquells que hem optat per quedar-nos prop de casa.

Observes be i te’n adones que no hi ha noticies politiques rellevants, que a ràdios i televisions es repeteixen els programes i que un percentatge important del temps usat es per explicar l’estat de les carreteres, el trànsit, el temps i algun reportatge proper a les vacances.

També he comprovat el que dona de si veure "personajillos" desconeguts, que son cunyats o amics o ex novies, o ex dones, o ex concursants, o ex cantants, o ex xofers, o ves-a-saber-què que el mes important que els ha passat a la seva vida es que la gent que veu la tele els agradi veure com es barallen per fugir dels seus propis problemes i discussions.

Es realment terrible veure de sobte, que un “ex-no-se-qui” parla de “no-se-que” que ha fet “l’ex-no-se-quin” però que sols sap que li ha dit una “font-telefònica-anònima” just abans d’entrar al programa. Això provoca la resposta airada d’un tertulià que no discuteix la procedència estrambòtica de la informació, sinó que diu que els seus contactes desmenteixen rotundament aquesta qüestió i… ja la tenim "liada". Surten draps bruts de l’un i l’altra, sospites i mes sospites i apa, ja hem omplert la tarda. Si a més podem aconseguir que qui ha estat vilipendiat vagi al programa de l’endemà a defensar la seva innocència, dons apa, ja n’haurem omplert una altra de tarda.

Em sembla un estil de programes realment “poca soltes”. Però es el que tenim. I ho tenim perquè te audiència.

El país se’n va a fer punyetes, mentrestant ens entretenen amb aquesta “poca-soltada” i d’altres com les prohibicions de les curses de braus, l’indecència del cas Millet, o la copa del món, allargant tot el que es pot el fet de tenir banderes d’España al balcó.

I no he volgut posar al mateix paràgraf la decepció per la retallada de l’Estatut aprovat per tots els catalans, pel Parlament, pel Congrés dels Diputats i que 12 casposos i caducats jutges decideixen que se’n vagi a pastar fang i ens ho comuniquin just abans de que tothom se’n vagi de vacances, això si, sense la memorable darrere sessió del Parlament abans de dissoldre’s, on es va aprovar una descafeinada divisió territorial que aquests “dotze jutges d’un jutjat” ens neguen.

I ara quan tornem, ens trobarem amb unes eleccions i amb molt poques ganes de res. Ens han anestesiat. Confiem que el poc "salderi" que pugui quedar en la gent que vol representar-nos i governar, ens ho sàpiguen explicar, que es dediquin a fer pedagogia, ens convencin que seran honestos i puguem mirar endavant.