El món està molt esgarriat. El nostre país es debat enmig les seves ruïnes financeres, per trobar sortides amb els remeis de sempre. Al nostre territori immediat, a la ciutat, es noten els estralls que ha causat una administració que s’ha comportat de forma alegre i despreocupada durant anys, i per tant no els importava com es pagaria el que estaven fent. En la majoria de famílies, hem estat vençuts per la cultura consumista en què el més fàcil era trobar diners per pagar. Cadascú de nosaltres ens hem cregut que les nostres habilitats professionals sempre interessarien i que el mercat de treball anava sobrat d'ofertes.
Teatres magnífics, poliesportius extraordinaris, aeroports, línies de ferrocarril d'alta velocitat, autovies i altres excessos construïts amb diners públics on aquests equipaments no feien falta, i que ara són un veritable exemple dels malbarataments d'alguns visionaris que el que més els importava era lluir-se i en molts casos assegurar-se uns ingressos extra, i que ara no ens queda altra que pagar ala ciutadans.
Som en molts casos la imatge d'aquest despropòsit. Hem viscut en fals, amb els nostres recursos econòmics, fins al punt que ens hem cregut que amb el que guanyàvem cada mes podíem pagar el que ens prestava el banc, per indecent que fos la xifra. Comprar un pis, era a més moblar-lo i comprar un cotxe. Les quotes irreverents ens obligaven a comprometre'ns a tornar xifres que implicaven més d'un sou per família i durant molts anys, si preteníem viure i menjar, sense distreure'ns amb alguns luxes.
Bé, tot el que he dit fins ara són obvietats, i no per això són qüestions per passar-hi de puntetes sense fer gaire soroll. Segur que trepitgem algun ull de poll, o encenem alguna cua de palla sense voler (o no).
I vist el que es veu, com ens armem de raons per continuar?, ... Difícil, de debò difícil.
Hi ha diverses qüestions a tenir en compte. Ara ja no és possible plantejar-se les coses com s'ha fet fins ara. Una família endeutada, segueix endeutant-se. Tan sols amb el que ja deu, és suficient perquè li creixi constantment el deute, sobretot, si té dificultats per pagar al dia.
És clar que s'ha de plantejar si ha de baixar un parell d'esglaons l'escala per la que ha pujat fins ara, fins a saber que pot atendre el que ha de pagar de forma periòdica. Les coses, amb aquest panorama i a curt termini, no milloraran. Haurem de desprendre'ns de coses.
Trobar un treball ben remunerat, també serà difícil. Tenint en compte que hem de replantejar què és un treball ben remunerat. El que fins ara s’anomenana el "mileurisme" ara resulta que és un treball amb una remuneració normal. Ara, els treballs es remuneren menys. Per sota de 1.000 euros al mes, o 7 euros l'hora és el més habitual.
Els treballs ja no són per sempre, i per millorar l'estatus professional, no queda mes remei que evolucionar en el mercat del treball. Mas formació, més experiència, més habilitats i especialitzar-se al màxim (o no), és la manera de fer camí.
S'han acabat els endeutaments de més de 500 euros al mes per família, per tenir un pis millor, o un cotxe de més luxe, o electrodomèstics més nous. S'han acabat segons quines formes d'ocupar l'oci, buscant com finançar-les. S'ha acabat comprar segons quines coses noves, que tan sols reparant les que ja tenim seguiran funcionant. Almenys de moment.
I també s’han acabat els drets laborals que s'han guanyat posant contra les cordes als que generen treball, perquè ja no saben cóm pagar-ho, si no és amb qualsevol tripijoc emparat darrere de sigles com ERE, FOGASA, CdC, o el que sigui. Els sindicats, s'han d'actualitzar i reinventar-se. Això de la lluita de classes ja es va acabar, perquè tots som de classe mitjana, o com a mínim és on ens agrada estar, i la majoria (la gran majoria) d'empreses i d'emprenedors, són petits bojos, disposats a emprendre sense massa recursos.
El que ens haurem de replantejar és com haurà d'evolucionar tot això, perquè la realitat és que està gairebé tot inventat. Les empreses si guanyen diners, haurà de notar-se en les butxaques d'aquells que hi treballen, i si perd diners, s’hauran de trobar fórmules justes (de justícia, no de lleis interpretables), perquè l'empresa no caigui.
En qualsevol cas, els que tenim de 30 en endavant, no hem deixat un bon panorama per als que ens segueixen, i hauran de reinventar-ho tot. Però tampoc ens hem d’acomplexar, perquè tenim el deure d’ajudar-los.
Teatres magnífics, poliesportius extraordinaris, aeroports, línies de ferrocarril d'alta velocitat, autovies i altres excessos construïts amb diners públics on aquests equipaments no feien falta, i que ara són un veritable exemple dels malbarataments d'alguns visionaris que el que més els importava era lluir-se i en molts casos assegurar-se uns ingressos extra, i que ara no ens queda altra que pagar ala ciutadans.
Som en molts casos la imatge d'aquest despropòsit. Hem viscut en fals, amb els nostres recursos econòmics, fins al punt que ens hem cregut que amb el que guanyàvem cada mes podíem pagar el que ens prestava el banc, per indecent que fos la xifra. Comprar un pis, era a més moblar-lo i comprar un cotxe. Les quotes irreverents ens obligaven a comprometre'ns a tornar xifres que implicaven més d'un sou per família i durant molts anys, si preteníem viure i menjar, sense distreure'ns amb alguns luxes.
Bé, tot el que he dit fins ara són obvietats, i no per això són qüestions per passar-hi de puntetes sense fer gaire soroll. Segur que trepitgem algun ull de poll, o encenem alguna cua de palla sense voler (o no).
I vist el que es veu, com ens armem de raons per continuar?, ... Difícil, de debò difícil.
Hi ha diverses qüestions a tenir en compte. Ara ja no és possible plantejar-se les coses com s'ha fet fins ara. Una família endeutada, segueix endeutant-se. Tan sols amb el que ja deu, és suficient perquè li creixi constantment el deute, sobretot, si té dificultats per pagar al dia.
És clar que s'ha de plantejar si ha de baixar un parell d'esglaons l'escala per la que ha pujat fins ara, fins a saber que pot atendre el que ha de pagar de forma periòdica. Les coses, amb aquest panorama i a curt termini, no milloraran. Haurem de desprendre'ns de coses.
Trobar un treball ben remunerat, també serà difícil. Tenint en compte que hem de replantejar què és un treball ben remunerat. El que fins ara s’anomenana el "mileurisme" ara resulta que és un treball amb una remuneració normal. Ara, els treballs es remuneren menys. Per sota de 1.000 euros al mes, o 7 euros l'hora és el més habitual.
Els treballs ja no són per sempre, i per millorar l'estatus professional, no queda mes remei que evolucionar en el mercat del treball. Mas formació, més experiència, més habilitats i especialitzar-se al màxim (o no), és la manera de fer camí.
S'han acabat els endeutaments de més de 500 euros al mes per família, per tenir un pis millor, o un cotxe de més luxe, o electrodomèstics més nous. S'han acabat segons quines formes d'ocupar l'oci, buscant com finançar-les. S'ha acabat comprar segons quines coses noves, que tan sols reparant les que ja tenim seguiran funcionant. Almenys de moment.
I també s’han acabat els drets laborals que s'han guanyat posant contra les cordes als que generen treball, perquè ja no saben cóm pagar-ho, si no és amb qualsevol tripijoc emparat darrere de sigles com ERE, FOGASA, CdC, o el que sigui. Els sindicats, s'han d'actualitzar i reinventar-se. Això de la lluita de classes ja es va acabar, perquè tots som de classe mitjana, o com a mínim és on ens agrada estar, i la majoria (la gran majoria) d'empreses i d'emprenedors, són petits bojos, disposats a emprendre sense massa recursos.
El que ens haurem de replantejar és com haurà d'evolucionar tot això, perquè la realitat és que està gairebé tot inventat. Les empreses si guanyen diners, haurà de notar-se en les butxaques d'aquells que hi treballen, i si perd diners, s’hauran de trobar fórmules justes (de justícia, no de lleis interpretables), perquè l'empresa no caigui.
En qualsevol cas, els que tenim de 30 en endavant, no hem deixat un bon panorama per als que ens segueixen, i hauran de reinventar-ho tot. Però tampoc ens hem d’acomplexar, perquè tenim el deure d’ajudar-los.
No hay comentarios:
Publicar un comentario