Haver estat o intentar ser: aquesta és la qüestió.

Mai estic predisposat a fer el tafaner, però hi ha vegades que no et queda més remei que escoltar sense voler, sobretot quan tens algú a prop que quan parla ho fa en un to més aviat alt i al costat de la teva orella. Eren dos homes de més de 70 anys que la feien petar davant d’un got de tallat buit. • El meu pare, quan jo tenia tretze anys i el pastor que ens cuidava les ovelles no podia venir a treure-les pasturar, em donava un sarró i un bastó i apa, cap a la muntanya fins que es ponia el sol. I m’explicava tot el que havia passat per tirar endavant i un grapat de coses per anar entenent la vida. • Doncs el meu, em portava a desbrossar el bosc de prop de casa, i m’hi feia anar de nit, perquè deia que s’hi havia d’estar quan sortia el sol i s’havia de marxar quan es ponia perquè al bosc es fa de nit abans. I cada vegada que obria la boca, em descobria alguna cosa que després em va ajudar per construir la meva família. De tant en tant es quedaven muts, mirant el terra o veient qui passava pel seu davant, o fixant-se en qualsevol cosa inusual. Després continuaven composant petites afirmacions a mode d’històries, que permetien fer-se la idea de com havia estat el seu pas de nens a pares i després a avis. I un d’aquells petits relats, de sobte, em va sorprendre: • Doncs a mi, des de fa un parell d’anys sóc a aquesta residència d’aquí al davant, i els fills quasi no em vénen a veure. Em sap greu, sobretot perquè es perden tot allò que el meu pare em va explicar a mi i abans el meu avi al meu pare. A mi m’ha quedat la sensació que no he complert amb el que tocava. I tu, a quina residència estàs?. • Ja no estic a cap residència. El meu fill em va venir a buscar fa uns mesos. Em va dir que em faria les mateixes condicions que em feien allà, i que pels 1000 € de la pensió i les ajudes de la Generalitat, ja em cuidaven a casa seva. Ara crec que viu tota la família d’aquests diners. • Com han canviat les coses, oi?. Aquella cultura que ens ensenyaven els pares i els avis de si en vols gastar un, n’has de tenir tres, fa temps que l’hem oblidada i és ben clar que ja no es transmet. I tristament, davant de l’atur que no s’atura i aquesta nostra societat avançada que en realitat recula, cada vegada més hi haurà més gent que viurà de subsidis si no fan front a les coses plantant-hi cara. Hi ha dues postures posibles: posar-se a administrar el que queda, pensant en què s’ha estat; o posar-se a intentar ser, tenint en compte el que hem après.