C'est la vie.

La meva avia Emilia Martí Enrich, nascuda l’any 1901 al carrer de Sant Jaume, filla d’en Pere (teixidor) i de la Marieta “safranera” (que venia espècies i fruita davant les voltes de Cal Roure), professava una gran devoció al Sant Crist d’Igualada i a la “Diligència” que li va permetre veure per primera vegada Barcelona després d’un llarg i temible viatge muntanya d’El Bruc enllà. El meu avi “Siscu” Vidal Casadevall, de “cal Rejoler” de Gelida nascut l’any 1899 que va viure com construïen el funicular que apropava casa seva al nucli urbà, i que amb 7 anys el varen enviar a Barcelona a guanyar-se la vida repartint llet perque no era l’hereu. Va lluitar com un beneït fent de lleter, pastor i de tot, fins que va acabar a Igualada a “Aprestos y Acabados” (“el cilindro”). Va “aprendre de lletra” i va anar a treballar al “carrilet” de fogoner i va coneixer l’Emilia. Amb 20 anys l’un i 18 anys l’altra, es van casar, van fer el viatge de nuvis viatjant en carrilet fins a Barcelona, i l’avi el van destinar al “Dipòsit” dels FFCC a Martorell. Ja tenien una història plena de fets, vida, trànguls, ensurts i els va tocar fer-se grans i plantar cara a la vida amb totes les ensopegades que comporta ser un matrimòni. No hi ha dubte que les coses han canviat. Que la vida ha canviat. Que les costums han canviat. Que la nostra memòria immediata ha canviat. Que la qualitat la rapidesa i la posibilitat d’obtenir informació ha canviat. Que les comunciacions també,... i la salut, i les relacions humanes i tot plegat ha donat un gran tomb a tot alló que es la nostra vida quotidiàna, si la comparem amb la de fa cent anys enrera.

I ara em miro els nois i noies de vint anys. I es ben cert, hi ha de tot. Des de qui te clar el que vol, el que estudia o treballa amb o sense la voluntat de continuar en aquella feina. Des de qui aspira a tenir la seva propia independència, fins els que es creuen que els pares hi seràn sempre. Fins i tot aquells que entenen que el seu futur passa per guanyar-se la seva independència abans de fer 30 anys. I veig als pares, que s’han fet grans. Que disfruten de la vida tot el que poden y tot el que els queda. I que mentres la salut aguanta, es procuren l’independència fins que ja necessiten d’algú que es ajudi. I que quan la salut falla de debó, els veus als ulls que es senten atemorits i confortats per tot el que han viscut. I ara torno a trepitjar de peus a terra i es clar que la vida s’ha estirat com un xiclet i els avis son mes avis i la seva vida es mes plena i llarga i els joves son mes joves i posposen cada vegada mes les seves decissions del seu pròpi futur. I aquells que rondem els 50 tenim el dubtós privilegi de veure-ho i viure-ho. “C’est la vie”