La Diada

Anar directament a la recerca i captura d’allò que sigui la més absoluta veritat del per què dels inicis de qualsevol tradició o data històrica sempre es converteix en quelcom feixuc i difícil de contrastar. Normalment tot és qüestió de qui ho mira i ho percep, i segons qui intenta justificar segons què amb l’ús que en faci o en vulgui fer d’aquella data o tradició. Sense caure en el parany de fer una interpretació lliure del que significa l’11 de Setembre per als catalans, fa dies que penso que hi ha dues (o tres) postures clarament diferenciades. Una és la d’aquells que fan accions en defensa del facebook en castellà (pel que es veu, no s'assabenten que ja ho és, en castellà) i que entenen que l’11 de Setembre a Catalunya és quelcom folklòric, que no té més utilitat que fer festa o convertir-se en una excusa per enllaçar un pont post-estiu. D’altres entenen que és una data que sigui com sigui s’ha de convertir en quelcom institucionalitzat. Com aquell moment en el qual les institucions catalanes es fan valdre i que els càrrecs electes es llueixen entre fanfàrries i presentacions d’armes dels Mossos o per fer-se fotos al costat d’una senyera. Hi ha, però, el tercer grup, que interpretem l’11 de Setembre com el dia que vam perdre les llibertats fa un grapat d’anys (d’aquí a 6 anys, en seran 300) i d’independència. És aquell dia que no l’entenem per fer fanfàrries ni actes folklòrics, sinó que fem actes de reafirmació nacional i que serveix per a recordar-nos que encara hi ha molta feina pel davant. Tinc un amic de Valladolid, que un dia em va preguntar estranyat el per què els catalans celebrem la Diada, si es tracta del dia que ho vam perdre tot, i jo li vaig contestar que aquell dia era un dia per recordar i que ens ajudava a tenir memòria. “Siempre estáis pidiendo los catalanes... Os demos lo que os demos, siempre os parecerá poco”. Sí, senyor -li vaig dir-, perquè volem que se’ns reconegui el que la realitat explica, volem ser un país normal, volem que deixeu de tractar-nos com a vençuts i que deixeu de dir que tots som iguals, perquè no és pas veritat, ja que ens esteu convertint en ciutadans de segona. La contribució de Catalunya a la consolidació democràtica de l’Estat espanyol ha estat i és fonamental. No hem estat rebels ni la nostra bel·ligerància ha estat motiu de cap altra por que no sigui la de conèixer l’abast de la nostra contribució econòmica i la pèssima gestió dels recursos que han fet els que governen a Madrid, que no és altra que munyir mentre ragi, per repartir el que se’n treu a qui ha fet d’aquesta pèssima gestió dels recursos el seu propi negoci. Tractar a aquestes alçades els catalans de “pedigüeños insaciables” i de “vençuts” és una ofensa a la dignitat dels qui vivim a Catalunya, que ens sorprèn cada vegada més que es busquin interpretacions interessades al que diu el nou Estatut, per seguir munyint i seguir deixant els ciutadans de Catalunya ben lluny de les avantatges de viure en altres territoris de l’estat. Viure, treballar i moure’s per Catalunya és molt car, i de tant munyir ja ens coneixem tots els temps del verb desafeccionar. Per tant, novament hem de recordar que, a Catalunya, l’Onze de Setembre no el celebrem, sinó que és la Diada que ens recorda que fa quasi 300 anys que ens declaren vençuts i ens munyeixen sense contemplacions