L’afirmació del títol
no es meva, però m’agradaria que se’m hagués ocorregut a mi. Veient el que es
veu cada dia, observant el que succeeix a diari i analitzant les causes des de
les conseqüències, es pot afirmar amb tota contundència: que se’ns ha acabat el
temps de queixar-nos, i comença a ser el moment de posar fil a l’agulla i, amb
tot el que hem après personalment i col·lectivament, hem de desbrossar el camí
que tenim al davant i arribar on vulguem arribar a “pinyó fixa”,... sense
canviar de marxes, amb pas ferm i decidit i sense mirar de reüll.
El temps de la
queixa, tot i reconeixent que tenim motius sobrats per convertir la resta de la
nostra vida en una enoooorme queixa, ja no pot ser el que justifica cadascun
dels passos que donem (o no) cada dia del resta de la nostra vida.
No podem
instal·lar-nos en el banc del “sinofós”, per justificar per que no fem res. Hem
de descobrir tot el que tenim davant nostre i posar-hi ganes.
Mai he cregut amb
que la providència em resoldrà les coses. Crec i proclamo, que quedant-me
quiet, no aconseguiré res del que em proposi. Hauré de sortir, cercar, treballar,
equivocar-me, caure, enlairar-me, tornar-hi, entossudir-m’hi,...
Creieu-me, ja n’hi
ha prou de queixar-se pel que no tenim, pel que ja no tenim, pel que hauríem de
tenir i pensar mes en el que volem tenir, el que volem guanyar i el que volem aconseguir.
I també hem de
perdre la por a ser emprenedors, o agafar el camí de ser els nostres propis
empresaris.
No hay comentarios:
Publicar un comentario