Si parlem d’embolics i enrenous, segurament tan sols hem d’observar el panorama. No tan sols llegir periòdics, veure la tele, escoltar la radio o llegir-te mes d’un correu electrònic d’aquells que t’envien per veure si n’estàs enterat.
Hi ha molta gent que fa l’esforç de no deixar-se torpedinar per tot l’allau d’informacions que arriben per tot arreu sense contemplacions agredint el que en podríem anomenar la “bassa d’oli” en el que ens hem esforçat tenir al nostre entorn. Per poder observar amb certa tranquil·litat o sense opinions fetes des de la pluja de coses que es diuen. I que, al final, acaben influint el que penses de cada cosa.
Les opinions dites des de creences distintes, poden portar a enfrontaments que si s’alimenten com a greuges, poden abocar-nos a un estat permanent d’angoixa i de sensació de ser víctima del robatori de la teva vida com l’has tingut fins ara.
No hi ha dubte en que hi ha costums i formes d’entendre la vida, que planten cara a les costums i formes de viure autòctones i que, a qui li toca fer l’esforç d’amollar-se es a qui ve i no pas a qui hi està.
Tot i que sempre a casa nostre ha passat a l’inrevés.
No serà gens fàcil resoldre un conflicte que la seva arrel està en les Lleis (en majúscula) que respecten cadascuna de les cultures, pensant-se de debò que l’altra no te raó.
Serà difícil perquè, en una situació de crisi com la que estem vivint, les angoixes no s’incorporen a un sumatori, sinó que es multipliquen les unes per les altres, fins deixar-nos en situació d’ofec.
Estem en crisi. Però no tan sols en una crisi econòmica en la que qui havia de fer be els deures no ho ha fet be, sinó que al damunt, s’ha instal·lat el concepte de “societat líquida” de la que parlava ja en un article anterior. En una societat que el que valia era tan sols el que passava avui i que tothom sabia que en algun moment tot això petaria.
Be, ja ha petat. I la crisi de gruix en obliga a fer quelcom que la majoria de la gent s’hi ha desacostumat i que es a pensar en els propers anys i no tan sols en el que es fa avui (perquè demà serà un altra dia).
Aquest exercici d’administrar la crisi de cadascú de nosaltres es el que ens ho posarà difícil aquesta vegada. Sobre tot, perquè en moments com aquests acostuma a passar que els dogmes de fe i les lleis divines creuen tenir la solució de les crisis de valors a qui atribueixen tots els mals d’allò que es vol entendre com la decadència de la nostra forma de viure i, de debò aquest no es el camí.
Aquesta vegada el meu optimisme tan sols està encaminat a creure en aquells qui configuraran el nostre futur. Confio en que no caiguin en aquests errors (d’altra banda previsibles), i que muntin una nova manera de fer les coses que ens condueixi per un altra camí que no sigui la societat líquida i les lleis divines
No hay comentarios:
Publicar un comentario