21.5.09

L’Administració encara no s'ha assabentat que hi ha crisi

Fa uns dies van entrevistar a la ràdio el president de Foment del Treball, en Joan Rosell. Em va cridar l’atenció aquesta afirmació, que anava acompanyada d’una altra: L’Administració encara no s’ha assabentat que hi ha crisi, els que ho sabem som els ciutadans. És ben veritat. Curiosament aquells com jo que no hem fet mai de l’independentisme la nostra bandera, ens comença a fer el rau rau l’estómac quan veiem que han convertit els catalans -des de fa uns anys- en ciutadans de tercera, esquilmant-nos les inversions que necessitem per continuar tenint ritme de creixement, en favor d’altres comunitats autònomes. Altres comunitats que jo classifico en dues menes. Les que han utilitzat els diners públics que no generaven -i que rebien de les altres que tributen més- en favor d’acostumar els que hi viuen a dependre dels subsidis, i les que han posat tots els hams possibles per endur-se’n al seu territori totes les noves inversions i el creixement, a base de primar-les amb la connivència del Govern Central, amb les inversions que no han fet a Catalunya. Curiosament, tot això ho han disfressat de diversos discursos i adjectius, que utilitzen segons el moment. Ara ja no tenen el mateix significat paraules com: lliberal, conservador, nacionalisme, progressisme o ser d’esquerres o dretes. Depèn de qui ho digui, té un significat o en té un altre. S’ha perdut la realitat inclús en el significat d’ètica. Recordo que el desaparegut Enrique Tierno Galván va compaginar l’alcaldia de Madrid amb la vocació de professor d’Ètica a la universitat. Deia quelcom semblant a que l’ètica era una condició que s’havia de respectar en tot moment menys quan et dedicaves a la política. Actualment, dedicar-se a la política significa, en molts casos, creure’s que tens llicència per saltar-te l’ètica en dret a llei. Sinó, cal mirar sense aprofundir gaire: des del comportament dels polítics anglesos, fins els vestits d’un president autonòmic, les mentides de la tragèdia del YAK, les incongruències dels polítics que ens representen a Madrid o les promeses, diverses i incompatibles per ser certes, del president del govern espanyol i tot en només les darreres setmanes. Bé doncs, jo encara recordo quan érem uns aprenents de demòcrata als anys vuitanta, i vèiem l’exercici de democràcia que es feia al Congrés dels Diputats en el Debate del Estado de la Nación, i més d’un ens quedàvem amb la ràdio o la tele encesa per seguir-lo, com si es tractés del dia del sorteig de Nadal. El que s’ha vist aquests dies a Madrid és infumable i infame: Un pactisme per conservar la cadira i un debat erm incapaç de fer front a la realitat, on han prevalgut els canvis de cromos, disfressades de posicions dogmàtiques partidistes, enlloc de trobar maneres d’enfocar aquesta maleïda crisi des de postures pragmàtiques que permetin un ample consens. Què hi fem els catalans enmig de tot això?. Res. Ni compta què diem, ni què som ni què demanem. I a més, els nostres polítics s’alineen a Madrid amb les postures que menys ens afavoreixen. El que és emprenyador és la forma pocasolta de portar les regnes del país per part dels nostres polítics, que només ens condueixen a una mena de destí que procuro no mirar-lo als ulls, perquè tot el que m’imagino que passarà, no m’agrada.

3 comentarios:

Partner-Solutions.biz dijo...

Pues,mira, Francesc... A mí no sólo no me gusta sino que además me cabrea. Hace tiempo que pienso que, lamentablemente, la clase política gobierna más pensando en sí misma -como ente endogámico- que en la gente que, como tú y como yo, pagamos sus sueldos y sus prebendas. Y algunas actitudes de "ordeno y mano" que veo últimamente en Madrid o por aquí cerca, sin ir más lejos, empiezan a preocuparme. Esta claro que ciertas personas respiran un aire diferente al del resto de los mortales. O es que simplemente han olvidado que trabajan por y para nosotros. Y no al revés. Con qué facilidad se pierden los más elementales principios democráticos. Gritar o llorar, esa es la cuestión. Yo prefiero gritar. Saludos... y cabreo. Un abrazo.

Daniel1714 dijo...

l'anàlisi que en fas de la situació, és clara com l'aigua. Penso que és qüestió de temps, no massa, que els catalans, siguin de l'origen que siguin, parlin el que parlin, acabaran arribant a la mateixa conclusió que descrius, "els catalans no hi fotem res en mig de tot això". No és la consecució d'un estat propi ens pot alliberar del llast que ens suposa a TOTS,espanya.
Una altre cosa serà, com ens ho farem perque els nostres de polítics, no caiguin en el mateix forat negre, que els polítics espanyols.
Salut.

P.S. si no et fa res posaré un link al meu mur, ja que crec que és d'interès general.

Josep Maria dijo...

Francesc, estic d'acord amb els teus propers que segurament és de lo millor que has escrit mai. Be com a comentari et diria que ara estem en uns moments on es veu la gent que serveix o no, la que te ganes de treballar o esperar que tot s'arregli per si mateix... de la gent que s'agafa les coses com un repte i mirant de servir al ciutdà o el que l'aprofita en vers els seus interessos (llegeixis Bancs, etc...). Això de les crisis, i més com aquesta que patim ara, ens serveixen a tots per saber on som, els que ens pensavem que erem un país Europeu de l'alçada d'Alemania, França... quin riure... ara sabem realment on som i del material polític en que ens basem com a país. Tot plegat una bofetada a la realitat més crua. Jo també estic emprenyat!!!