Grans estratègies, grans resultats

No fa gaires dies, un amic, em va fer una afirmació que m’ha fet reflexionar de debò: Després de l’invent de la roda, el millor de tots els invents ha estat el PSC-PSOE. Si ets d’esquerres o conservador, nacionalista, espanyolista, lliberal, progressista, hetero, gay, creient, descregut, o siguis el que siguis, tens cabuda al ideari del PSC-PSOE: tenen un xollo. Al damunt, han estat capaços de fer afirmacions que no han complert, d’aixecar expectatives que s’han malmès, i no ha passat res. Han tingut la capacitat de rodejar-se de partits il·lusos que se’ls han cregut llegint entre línies missatges a mitges i s’hi han ajuntat sense condicions, fins que els han canibalitzat i s’han quedat sense res,… ni electors. Ni escons. I el missatge ha estat clar, o ets del PSC-PSOE (amb ideari d’ample espectre) o ets del PP (neocons). I el missatge hi portava afegit: “de què us serveix escenificar que sou nacionalistes, si al final o manem nosaltres, o manem nosaltres”. Així ha anat tot. El 83% dels diputats de Madrid, son de partits espanyols estatalistes. El PSOE s’ha desfet a Madrid de l’incomoditat de pactar amb ERC (se l’ha menjat d’una bona mossegada i que no sumen ni afegint els d’IU) i tan sols l’hi ha quedat les solucions fàcils de pactar amb els partits de tarannà pactista com el PNB o CiU. I no parlem del PP, que diuen que son un partit de centre, lliberals, defensors de la democràcia i que seran els defensors mes defensors de les virtuts d’España (amb ñ), tal i com ho porten fent des de fa anys. O sia un partit hereu d’allò mes ranci, que confonen els valors de la democràcia amb una mena de coto que s’ha de defensar perquè ningú mogui res. Be dons, tan el PSOE com el PP, tenen el panorama com el volien: La bipolarització. Sembla ser que tot el que ha succeït els darrers anys des del “Váyase señor González) ha envaït la TV amb programes que fan pedagogia de que qui surt a la TV, o qui crida mes, es el que te la raó. Inclús han convertit el periodisme d’investigació en una parodia barata de la recerca d’exclusives sobre personatges que no aporten res mes que mes crits i mes buidesa a la cultura general. Només s’havien de veure els mítings i els debats, la conseqüència immediata de la “filocultureta televisiva” instal·lada al mon de la política: “m’heu de votar a mi, perquè l’altra es perjudicial per España (amb ñ)” De fet ja ho deien els mes grans i savis del país. Tenim el que ens mereixem, i som el que hem volgut ser, i si no canvia res, es perquè no volem.