Ja n’hi ha prou. La “Indignació”
no es patrimoni de ningú, i es de tots.
I es clar que tots
estem indignats!. Amb el que s’ha fet, amb el que no s’ha fet, amb el que s’ha
deixat de fer i amb tot el que transpira l’estil de fer política que s’ha
instal·lat a les actuacions de qui ha governat els darrers anys.
Les consignes de les
“manis” que he vist aquests dies, a què responen?, a qui representen?, què
defensen?, on volen anar a parar?...
He vist que ara hi
ha col·lectius que s’identifiquen com “els indignats” però que s’autoqualifiquen
d’esquerres, o indignats de l’església, o indignats socials,... que caram vol
dir tot això?.
I n’hi ha dels que no saben ben be quines solucions hi ha d’haver, però que no estan d’acord en res. Que consideren que les solucions no les han de donar els politics que s’han elegit. Be, i si no ens les han de donar aquelles persones que hem escollit perquè ens representin, qui caram ho ha de fer?... una assemblea?. I qui em representarà a mi en aquesta assemblea?.
Estic realment
decebut. Està clar que a priori, quan es qualifica la “indignació” com una
actitud i no com a una consigna que no porta enlloc, hi estic absolutament d’acord.
Quan s’esgrimeix com un eslògan que no sé ben be què persegueix, o a on ens
porta hi estic absolutament en desacord.
Estic segur que
aquesta opinió hi ha a qui no els agradarà, però de la mateixa manera que en el
seu moment vaig defensar el meu dret al vot i he defensat el meu dret d’escollir
qui em representa, i he defensat la indignació com actitud, davant de tot el
que s’està fet malament, no li atorgo a ningú que no sé què defensa, el dret a
representar-me.
No hay comentarios:
Publicar un comentario