Les decisions estratègiques.

Sempre es complexa prendre decisions, però el que es clar es que no ens paguen pel que sabem, sinó pel que fem amb el que sabem.

L’experiència no es pot considerar com a tal, si no es el recull de tot el que has viscut, n’hagis extret conclusions fruit de la reflexió i n’hagis après. Pots estar vivint cometent sempre el mateix error i pensar-te que es experiència.

El que em sembla a mi es que sempre hi ha tres opcions.  La primera es deixar que passi (no fer res), pensant que tot s’arreglarà sol. Està clar que aquesta no es la bona. Que es deixar que la Llei de Murphy actuï i faci bona l’afirmació que “allò que pot sortir malament, sortirà malament”.

L’altra camí te dos sentits de circulació. El conservador i l’emprenedor. El sentit conservador porta a ni plantejar-ne cap canvi de futur, que no sigui altra que el d’ajustar-se el cinturo, augurant el pitjor del escenaris i actuant en conseqüència. Mirant el que ha passat abans i readequar i prendre decisions encaminades a encongir el que es te, sense pensar en altra cosa que la flama segueixi encesa, sense pensar en clau de futur.

El camí emprenedor es mes complicat i difícil, però te conseqüències diferents. En aquest cas, es tracta de observar el que tens, i decidir on vols arribar. Definir estratègies, treballar formules imaginatives que et permetin resituar-te en un camí que et porta a algun lloc.

Paro es clar, hi ha gent que confon aquest conceptes i els dinamiten sense pensar-s’ho. Hi ha qui te els conceptes equivocats o be els interpreten com els sembla. Tan sols cal mirar com s’ha portat l’administració del nostre país, per comprendre el sentit d’aquest article.

Fa uns anys, es va concebre el pressupost de la Generalitat pensant en que el nivell d’ingressos no s’havia de baixar, que la crisi era un invent i per tant les despeses no calia reduir-les i per tant, tot allò era rauxa sense seny.

Ara, li ha tocat a un altra govern administrar els diners, i li ha tocat per una banda, pensar en el futur i per altra banda ajustar els diners que s’entren amb els que surten.

La formula de que cadascun dels partits que tenien competències exclusives en cadascuna de les conselleries que ocupaven va ser una greu equivocació. I també va fer evident que ningú estava disposat a deixar anar res (i si es tractava de diners encara  menys) que afectes la conselleria que governava.  I això, ens ha portat a un moment dramàtic, en el que hi estem. I agradi o no, el patirem, i a l’hora de cercar culpables, crec que no hi ha dubtes de a qui mirar.

Com es lògic, hi haurà qui pot pensar que aquesta reflexió dona la raó a aquells que han actuat seguint el model d’ajustaments i que en canvi aprofiten les conjuntures per dinamitar projectes i malmetre solucions de futur. O potser no. Però aquesta es una altra història.

A dia d’avui, la realitat es que tot es prou complicat, i que es faci el que es faci, convé que s’actuï i no es pot esperar que tot s’arregli sol.