La societat anestesiada.

He estat observant sense por, què dona de si la societat i com estan canviant les formes de reaccionar de la gent.

La perspectiva que et dona ser d’una generació que ha passat 3 cicles vitals conscients de canvis (i em refereixo a l’edat), permet veure en perspectiva les variacions d’actitud que s’han produït en les persones davant de qualsevol esdeveniment, tan sols fent un petit esforç per recordar com actuaven els meus pares, el jovent de la meva edat, i els de la meva generació en la societat dels nostres fills.

Els pares, quan rondaven els trenta anys, vivien atemorits per un Règim que tenia escapçades les llibertats i del que van viure situacions que els feien patir les possibles represàlies. De fet poques coses van fer perquè hi havia un estat d’acolloniment general fruit del poc temps que feia des de la guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.

No hi ha dubte que coneixien part del que succeïa, encara que moltes coses que també passaven no podien saber-ho per la censura informativa. La rebel·lia era continguda i no gosaven cridar ni alçar la veu.

Després va venir la meva generació. Aquella que vàrem viure 10 anys de posicions rebels, contra la tirania de la dictadura, i que apostàvem per reclamar com a nostre la forma d’entendre el país, com s’havia de governar i el dret a escollir qui havia de fer-ho. Reclamàvem la llibertat, per nosaltres i els nostres fills. Ens vàrem endur garrotades i ensurts, i tot així reclamàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Sortíem al carrer davant qualsevol injustícia i sobre tot volíem que tot canvies.

La informació ens arribava trossejada, pel boca-orella, en octavetes ciclostilades. Les convocatòries eren un veritable esforç que posaves en perill la teva pròpia integritat física. Escrivíem en català, malgrat haver après a fer-ho en castellà, en fi, érem rebels i teníem consciencia col·lectiva.

Ara la generació ja ha canviat. Aquells que ens relliscaven les advertències dels nostres pares i que just per aquest motiu sortíem sense por de dir la nostra, ja ens hem quedat enrere. I no hi ha dubte que hem fet el nostre paper en el moment que tocava.  Ara els toca als nostres fills.

Ara disposen de tot allò que volíem per nosaltres: d’una societat democràtica, estar submergits a la societat de la informació, on s’està informat del que passa ara mateix a l’altra punta de mon, o a dos mil kilòmetres. On les coses que ens prohibien ara no ho estan, i per tenir-les tan sols has voler-ho.

Això si hi ha quelcom que no hauria d’haver canviat i que ho ha fet de puntetes i sense sorolls. Em perdut pel camí la capacitat de sorpresa, els punts de referencia, creure en el col·lectiu, creure’s l’altruisme i la bona voluntat , i sobre tot estem anestesiats davant les injustícies.

Som capaços d’estar dinant amb el televisor en marxa, mentre veiem com es tracta a la població a una hora de viatge d’aquí, o els maltractes constants per motius de sexe, religió o qualsevol cosa que signifiqui no pensar igual que el que mana, i seguir menjant com si no anés amb nosaltres.

Abans s’utilitzava el futbol, com a forma d’amagar el que estava passant al carrer, enaltint i donant sortida a l’adrenalina. Ara se’ns anestesia, “explicant-nos” que la societat de les cridaneres televisives es la realitat que ens envolta i que tan sols hem d’estar preocupats del que ens passa a nosaltres i prou.

Sembla que ens hagin extirpat la consciencia col·lectiva i que allò que esta passant al nord d’Àfrica, nosaltres ja ho tenim superat. Que tan sols hem de protegir-nos que no ens exportin les seves creences religioses, ja que no son permissives i això també ja ho hem superat.

Que no ens portin de nou a casa nostra la violència dels grups que es creuen en dret a tot, perquè això també ja ho hem passat.

Anem equivocats. Ens toca seguir defensant les llibertats, defensar la nostra voluntat de ser una societat que cada dia aprenem i defensar que tenim consciencia col·lectiva. Consciencia col·lectiva pensant en el nostre país, els nostre entorn geogràfic i que no podem tolerar les injustícies es produeixin on es produeixin.

I tot això ja es mes difícil.