Cada any es el mateix. Aquells que vivim a les zones de vianants, de pas obligat de la gent que va i torna de qualsevol espai lúdic, acabem patint les conseqüències de viure en llocs "tant privilegiats".
Recordo que els meus pares s’esforçaven per donar-nos aquella educació que no es donava a l’escola, com era la de pensar en els demés, deixar pas a la vorera, cedir el seient, deixar passar primer i després nosaltres,… allò que els avis n’hi deien urbanitat i que a principis del segle XX era una assignatura mes a l’escola.
Ens ensenyaven un cert nivell de disciplina, amb les hores d’anar a dormir, en aquelles coses que con a infants no ens beneficiaven gens i que fins que no tenies al menys 9 o 10 anys no podies fer. No pot ser que a altes hores de la matinada hi hagi canalla i els seus pares muntant gresca als carrers.
El tema del respecte també era important. Aquell respecte que s’ha de tenir pels demés o pels pares, o pel mestre, o pels avis,…
Jo sempre m’he queixat de que aquells que legislen haurien de legislar menys i depurar aquelles lleis que només prohibeixen però que només aporten una mena de “frontera” que alimenta les ganes d’explorar que hi ha més enllà.
O la policia, tots agrupadets a la plaça de cal Font, sense la seva presencia persuasòria passejant-se per la plaça de La Creu o el carrer de Sant Magí, on tan sols que els haguessin vist haurien reprimit les ganes de cridar d’algun vianant.
Tots hem sigut joves, però es ben clar que no ens dedicàvem a cridar mes que si fos de dia i de fet, quan algú ens deia que igual molestàvem als veïns, baixàvem la veu.
No pot ser que aquesta mena d’inconsciència hagi anat a mes d’aquesta manera. Si mes no, haurien de recuperar-se fórmules per ensenyar als menuts quelcom que en algun moment el seu subconscient repesqui quan es transgredeixi i que sigui una crida a la seva urbanitat.
No pot ser que tres dies de festa es converteixin en tres interminables nits de cridòries incontrolades als carrers que tan sols tenen el dubtós privilegi de ser llocs de pas. Son tres nits sense dormir.
1 comentario:
No podria estar més d'acord amb tu, Francesc... sovint em pregunto on ha quedat aquell civisme, aquella educació, aquell "pensa en els altres"... tot plegat és trist i lamentable, però el més trist, ja no és només la canalla, sinó els pares de la canalla fent el "ganso" tant o més que els seus propis fills... davant d'això, un només es pot preguntar, "aquest és el món que volíem construir?"
Publicar un comentario