QUI PAGA TOT AIXÓ?

Fa uns dies, vaig poder parlar amb un polític en actiu d’aquesta ciutat que m’explicava preocupat, una anècdota que no me l’he treta del cap des d’aquell moment: Una senyora va anar a fer una gestió a l’ajuntament i, admirada per tot el que s’està fent a la ciutat va preguntar: “i qui paga tot això?”, pregunta a la que el funcionari de l’ajuntament li va dir: “vostè, senyora”. La veritat es que quan els politics que governen i per tant administren la ciutat van sobrats de diners, pot ser per diversos motius: o perquè s’administra be, o perquè el que es paga al municipi es mes del que es gasta. Això acostuma a traduir-se en millores a la ciutat en benefici dels ciutadans: anar al capdavant de la sostenibilitat, de resoldre les barreres arquitectòniques, ajudar les iniciatives ciutadanes,... en definitiva endreçar la ciutat i sentir-se a gust de formar-ne part. No s’ha de confondre però disposar de diners amb tenir-ne. L’ajuntament d’Igualada no te diners. Sense entrar en els motius, el que sorprèn es que en gasti tants i tants fins el punt que n’hi manquen. I el destí?. No s’ha de confondre administrar be la ciutat amb viure pel damunt del que tenim. No s’ha de confondre millores estètiques a la ciutat amb donar resposta a les necessitats. No s’han de confondre els diners utilitzats en aquests rentats de cara, amb resoldre les greus mancances en la solució de les barreres arquitectòniques. No s’ha de confondre els interessos de la ciutat pels interessos del partit. No s’ha de confondre als ciutadans. Mentrestant, val mes que no comparem els nostres impostos municipals amb d’altres del territori, perquè ens deprimirem (en alguns casos són els mes cars de Catalunya). O sia, per culpa de tots plegats aquest es el panorama: Deixant a banda el cotxe, Igualada incomunicada, menys en direcció a Barcelona. No es treballa per la millora de les comunicacions i el transport públic ni a curt ni a mig termini. Les decisions que ens afecten urbanísticament ens les resoldran des de Manresa. L’ajuntament endeutat fins les celles i amb pretensions de gastar mes, cercant imaginatives noves maneres de disposar-ne i sense contemplar les necessitats reals dels ciutadans. Les despeses de butxaca cada vegada son mes altes. Els politics al govern no fan res per la conservació de les iniciatives empresarials o la conservació dels llocs de treball o el degoteig de la fugida de les empreses. Els ciutadans que vivim a Igualada se’ns fa difícil treballar fora de la ciutat (creixement constant del cost de la benzina, de menjar fora,...). I les preguntes: Per què no es fa una aposta real pel territori amb criteris que contemplin al ciutadà? Per què no es treballa perquè Igualada i la comarca de l’Anoia, tinguem dret a decidir al i pel nostre territori? Per què no reclamem per la conca el CIM que no volen al Baix Penedès? Per què no es treballa per un pla real d’infraestructures que deixi de tenir-nos aïllats? Per què les inversions de la ciutat no prioritzen les necessitats dels ciutadans? Per què els ciutadans tenim la impressió que som els afortunats receptors del que passa a la ciutat, i no tenim consciència de que ho estem pagant nosaltres? Per què ens queda a molts la sensació que ens empenyen perquè apropem la nostra llar a la nostra feina i per tant anar-nos-en d’Igualada? Quines son les contes reals i entenedores dels nostres diners que administra l’ajuntament? Si prorrategem el que deu l’ajuntament, quant ens tocarà a cada ciutadà i quan temps haurem d’estar-ho pagant?. Amoïna, eh?