24.9.09

Catalunya independent?

Ja fa dies que em pregunto quins escenaris se’ns presenten si suposem les diferents transformacions que podria suposar a la nostra societat si acabem sent independents, i en aquell instant cerquem les complicitats que necessitem per ser considerats a Europa.

També m’imagino què deu passar pel cap de la gent que som i ens sentim catalans, deixant a banda els nostres sentiments catalanistes quan s’imposa el nostre ésser més racional.

De fet, els partits (i els polítics) espanyols ens posen fàcil la tria sobre si volem o no la independència amb les seves actuacions, discursos, vendettas i justificacions, pensant-se que som uns ignorants i, triar per triar, volem estar-ne ben lluny d’aquest circ.

A mi (i parlo per mi) no m’agrada formar part de tota aquesta mena de “pastís apedaçat”, del qual els catalans no participem ni a la recepta ni a l’obrador, sinó que hem de creure i prou. I sabem que no estem encertant en la recepta, sabem que s’està fent malament, per a qui el fem i sabent qui ens el comprarà al final.

No ens agrada com porten el negoci, com ensenyen a atendre als clients i els rètols de l’aparador. No ens agrada treballar més hores que ningú i que ens discuteixin les hores de més que hem fet dient-nos que és part de la feina, i que si no ho fem som uns insolidaris. Sé que si decideixo marxar d’aquesta “empresa”, me’n puc sortir i muntar el meu propi negoci amb més garanties d’èxit.

Ara bé. Muntar el meu propi negoci per una intuïció tampoc. Vull saber si aquells que decidiré que l’administrin (perquè jo estaré a l’obrador treballant), seguiran sent la mateixa mena de polítics i de partits que en aquests moments hi ha al panorama. Vull saber si tot això significarà que el negoci es portarà millor (perquè a priori no en tinc cap garantia).

I també vull saber si tothom s’omplirà el pap de protagonismes innecessaris (perquè n’estic tip d’iniciatives que es malmeten per l’estupidesa dels protagonismes). Vull saber si el meu esforç i les hores extres es traduiran en una millora per a mi i la meva família.

Darrerament, en parlem molt de fer consultes sobiranistes -fet que a mi personalment em satisfà- perquè és la manera d’aixecar la veu dels ciutadans, manifestant la nostra “fartesa” per la situació general de qui són els polítics del País i de l’Estat.

De tota aquesta mena de degradació del fet català no se’n salven ni tan sols algunes entitats d’encuny i referència de la nostra forma de ser, que no tan sols haurien de representar la nostra cultura, sinó que haurien de ser exemple de bones maneres i formes d’administrar.

Actuacions tan estrafolàries com la de consensuar un text com el nou Estatut, l’aprovació pel Parlament, la ratificació pels ciutadans de Catalunya, no hauria d’estar en el Tribunal Constitucional, on no més de 10 magistrats han de valorar si la majoria de catalans (més de 10) i dels seus representants (també més de 10) sabem el que ens fem o no.

No s’entén que en pocs anys, la imatge de Catalunya hagi passat de ser una comunitat respectada que ens tenien en compte a una comunitat de pandereta i de Madoffs de pacotilla.

Potser sí que hauríem de ser independents, i aquells que ens governen a Catalunya, i que tenen les màximes representacions institucionals, estan fent-ho prou malament com perquè els catalans ho comencem a desitjar de debò.

No hay comentarios: