Opinions d'en Francesc Puertas

La transformació de la societat.

2012-01-25T02:42:00.000-08:00

Les fórmules de treball estan canviant. Els models i l'essència mateixa de com actuar davant les situacions s'està transformant ràpidament i la societat de la immediatesa informativa, està accelerant cada vegada més tot això.

Ha arribat a un punt, en què ja no es pot parlar de cicles. Els cicles transformadors s'han pogut mesurar en el temps, quan es disposava de temps.

Ara, els mateixos "actors" de l'actualitat exigeixen immediateses i això, obliga a millorar els processos transformadors, per fer-los més ràpids. Fins i tot hauríem de situar en certs trams del camí d'aquesta immediatesa fórmules de "prova i error", per poder realitzar les modificacions oportunes que ens permetin cercar l'excel·lència.

Quan no es busquen fórmules per millorar els processos, i canviar o modificar els que ja es fan servir, s'entra en el conformisme que ha permès la perpetuació de fórmules que al seu dia van ser bones, però que ja estan caduques i han perdut el contacte amb la realitat.

Arribats a aquest punt, el lector ha de preguntar-se si estem parlant de política, d'economia, d'enginyeria mecànica, de noves aplicacions online o de què caram estem parlant .

Estem parlant de tot. Hem arribat a la fi d'un sistema on els referents són "el que s'ha fet sempre", per utilitzar els de "que es necessitarà demà, que sigui per avui i ara mateix".

La meva apreciació és que és un pas més del que es va anomenar al seu dia "la societat líquida". I aquest nou pas basat en diversos punts

No conformar-se amb res. Ser inconformista, buscar el canvi per millorar i entendre’l com una gran oportunitat i no com una amenaça.

Voler-ho d’immediat. Posposar els canvis, convertir-los en llargs camins carregats de traves perquè s'acabi desistint, és una cosa a la que no estan disposats.

Ser persistent. No rendir-se. Insistir i insistir. Quan es cau, aixecar-se de nou.

Sentir-se part dels canvis. Saber que s'ha arribat al final d'un model, o que es necessita actualitzar-lo i formar part de les solucions, és una cosa imprescindible per al sentiment de pertinença.

La força del sentit comú. Ser molt racionals. Qualsevol cosa que es vol afrontar, té components de moltes classes. Cal pensar des de tots els punts de vista. La realitat de les dades, les intuïcions, el que pot sortir malament, el que pot sortir bé. Quins canvis es proposen. Com fer-ho. Aquests haurien de ser processos racionals. El pas de voler fer-ho és l'únic pas que és emocional.

I curiosament els canvis, les transformacions i les millores no tenen actors d'una edat concreta. És l'aposta de la realitat per un estil de vida, i això no té data de naixement en un document d'identitat, sinó que forma part de la nova forma de ser i de viure de la gent que vol estar al dia.

Ajudar als autors.

2012-01-23T02:00:00.000-08:00

He estat reflexionant sobre això dels drets d’autor. La llàstima es que els de l’SGAE s’han guanyat l’odi visceral que hom els professa, i que els continguts d’aquest article, no volen defensar de cap manera la gestió d’aquesta societat, sinó que vull defensar la raó de ser d’algú que defensi l’autoria d’una cançó, d’un poema, d’una opinió o d’un electrodomèstic.

I al damunt ho posaré en primera persona. Fa molt temps que estic escrivint un llibre, que ja està acabat en un 99,9%. Un il·lustrador ha fet tots els dibuixos, hi ha intervingut dos correctors d’estil i hi hem posat molta sabiduria contrastada amb tècnics de totes menes, per no escriure una mena de recull, sinó que un llibre original fruit de uns quants anys de feina.

No us vull enganyar, tots els que hem intervingut en aquest llibre, confiem en dues coses: que agradi i sentir-nos compensats. Compensats no tan sols pel fet de que la gent ens manifesti que també li agrada, sinó que esperem que econòmicament sigui rendible haver dedicat el temps i els esforços necessaris per dedicar-nos a fer-ne un altra.

Em preocupa pensar que algú agafi aquestes il·lustracions o els texts, els copii, ho faci passar per un “comparteixo arxius” i immediatament sigui una mena de discurs que cadascú es pugui atribuir l’autoria, que hi guanyi diners qui no ha fet res i els pobres “pardillos” que hi hem dedicat el temps per crear-ho, la feina i l’esforç econòmic ens quedem amb cara de gilipolles, mentre algú ens escridassa perquè estem a favor d’alguna cosa que defensi els nostres interessos.

Quan vaig al supermercat, no puc agafar uns espagueti i endur-me’ls sense pagar. I si els pago, els puc compartir amb els que mengin a la mateixa taula i quan s’acaben, se’n han de comprar mes.

Durant molt temps, la forma d’actuar i el respecte a l’autoria ha estat cultivada per molta gent, però quan hem entrat en l’univers online, la cosa ha proporcionat un nivell de llibertat d’apropiació, que ha passat de llarg la ratlla que limita el robatori.

Estic convençut que algú dels meus lectors habituals es probable que no els agradi això que acabo d’opinar, però confio que hi reflexioni abans de rebatre-ho, i que cerqui arguments que li donin la raó, si es que m’ho vol respondre.

No sé pas.

2012-01-10T02:42:00.000-08:00

No sé per on començar. M’agradaria tirar-me directament a la jugular d’algu, per extraure tota la mala llet que porto a dintre. Només que comences a parlar, ja en tindria prou per vessar la meva ràbia i deixar-la de contenir.

Jo sempre he dit que milito en la religió del “sentit comú”, i sabeu que passa, que darrerament no em quadra res. No se en qui creure.

La política dels gests continguts de tots aquells qui s’exposen a l’opinió pública, està calculada al mil·límetre, i això es un esforç que ara s’agraeix, perquè una cosa es considerar-nos a tothom un ramat, i l’altra permetre que tinguem una opinió. Encara que aquesta opinió, segueix sent mediatitzada i orientada per allò de “aboquem porqueria” amb contundència, sovint i dirigida contra algú, perquè hi haurà un moment, en el que ja tothom s’ho farà seu i es convertirà en l’opinió de molta gent.

La veritat es que la crispació, la indignació, la ràbia,... s’acumula quan, el que mes el que menys, coneix casos de problemes econòmics, atur, salut, i d’altres provocats per una “societat idíl·lica” en la que tothom podia ser ric sense tenir diners.

Ara tothom en paguem les conseqüències. Si ho afegim tot en una sola família, es probable que veiem una situació insostenible de la que probablement en som culpables indirectes, per haver-nos cregut tot el que ens deien. Però ara es la mateixa circumstància però a l’inrevés.

Ara sembla que tothom ha descobert la realitat més fosca de cóm estan les coses, i tothom ens dediquem a cercar culpables. Que si aquest, que si aquell, que si les corporacions, que si els especuladors, que si els bancs, que si els politics, que si els nouvinguts, que si els empresaris, que si els sindicats,...

Torno a recordar la “teoria de la pistola”, en la que recordava que quan simules una pistola amb la ma, disparant un tret, l’índex apunta cap on dirigeixes la teva ràbia, el dit gros apunta cap dalt, i tres dits en senyalen a tu mateix.

Tothom sap, que la critica sense deixar parlar l’altra, cridar mes que ningú, tenir la raó en la versió mes negativa de la situació, porta a crispar l’altra i guanyar el debat. Però la veritat es que d’això, al menys jo, ja en començo a estar tip.

De lladres, manipuladors, especuladors i gent a l'ombra, n’hi ha hagut sempre. Ara, tenim la possibilitat de descobrir qui son, perquè l’opinió pública es part de l’exigència que tothom faci servir la transparència com a vehicle de la seva gestió. Però compte!, hi ha qui utilitza aquesta excusa per assenyalar d’altres, sense recordar que no hi ha ningú que pugui fer d’àrbitre, sense que se’l trobi net de qualsevol culpa.

Ens queden les conviccions. Construïdes a la forja de tot allò que t’encaixa mes i que acabes creient-te. I que no ens oblidem que hi ha parts proporcionals de coses que t’han dit repetidament, les teves creences, les informacions que creus les correctes, els sentiments, i el teu entorn.

Jo seguiré militant en el sentit comú, aquell de em permet ser reflexiu i tenir opinió.

Si jo aspiro a guanyar diners, soc culpable d’alguna cosa?

2012-01-02T02:00:00.001-08:00

Fa uns quants dies que m’esgarrifa comprovar el que està succeint. Els titulars de les noticies penalitzen que algú guanyi diners ni que sigui de forma honrada.

Afirmacions com “no pot ser que (aquest o aquell), guanyi XXX.XXX euros per una feina que d’altres cobren 10 vegades menys!”, son les que encapçalen moltes tertúlies d’opinadors professionals i per tant es trasllada al carrer de forma immediata.

Que un alt responsable d’un banc que guanya diners, cobri una quantitat indecent es trist i et fa obrir els ulls, però no hauria de ser motiu d’angoixa col·lectiva. Que un alt responsable d’un banc, que l’han hagut d’intervenir i ajudar amb diners públics, cobri una quantitat indecent de diners si que es vergonyós. Que la seva rebaixa de sou no formi part de les mesures per resoldre els problemes de diners de la seva empresa hauria d’estar penalitzat per la Llei.

Que aquest o aquell personatge públic, reconegut, que atrau gent, que ajuda amb el seu poder de convocatòria donar a conèixer aquest o aquell producte se’l pagui generosament només perquè surti a costat de la marca, per a mi, ho fa ben fet cobrar el que pugui i el que estiguin disposats a pagar qui el contracta. Tant si es un membre de la Casa Real, com si es un esportista d’elit. Si ha comés un delicte penat per la Llei, que se’l castigui. Però no per cobrar tot el que pugui.

En un moment de crisi, quan la gent normal, la feinada que tenim per arribar a fi de mes, surt una noticia d’algú que cobra molt, ens esfereïm.

A nord-amèrica, molts professionals son valorats pel que son capaços de guanyar, aquí els posem sota la lupa dels que fan maleses.

Confiem que l'any 2012 ens vagi be.

2011-12-27T11:46:00.000-08:00

Avui probablement no es un dia extraordinari per parlar de res en concret. Es un dia mes aviat vulgar. És un 27 de desembre qualsevol.

Si no cau en diumenge o en dissabte, pot passar fins i tot desapercebut.

Han passat noticies que potser acabin sent rellevants, però que acabaran en l’oblit, situant l’esdeveniment en “un dia de final d’any als voltants de Nadal”.

Els Reis obrint solemnement la desena legislatura de la democràcia. L’Ana Botella nova alcaldessa de Madrid. L’expresident Camps dient a la sortida del judici per la trama Gürtel que “avui s’ha punxat el globus”,... de debò coses que tot i la seva importància son de poc calat i relleu.

Aquests dies de Nadal, Sant Esteve, el dia dels Innocents, Cap d’Any, revetlles, nadales, llums de colors als carrers, torrons, les escoles de vacances, patges, reis d’Orient, Santa Claus, gent amb bosses de compra pel carrer, àpats i demés, son dies que hi segueixen havent problemes econòmics, atur, accidents, i gent que se’n va.

Son dies de tot. De cridòries, de silencis, d’àpats enormes, de llargues sobretaules, d’alegries i tristors i de sortir a gaudir de la festa i ganes d’estar a casa quiet i recollit.

Es la temporada dels contrastos, quan et recordes de qui ens ha deixat i tens records farcits de sentiments dels moments que has passat amb ells, i moments plens d’intensitat quan veus als nens fent “cagar el tió” amb els ulls vidriosos al veure que hi ha torrons i neules i alguna joguina o algun tros de carbó de sucre.

Son dies que quan ja els has passat sembla que quan estan a punt d’arribar, tems com seran. Quan hi ets tens moments únics en els que mires qui t’acompanya com intentant que aquell record hi estigui per sempre. I quan els has passat, et queda la resta d’hivern, que sembla que s’allarga pel davant, com veient que has fet tantes coses en pocs dies que ara tot s’hagi acabat.

Res no s’atura. Tot segueix. Tot va avançant a pas de “pinyó fixa”, sabent que el temps va fent i que un any ple de records ja està quedant enrere i que un any ple de futurs esdeveniments ens escriurà la història que ens succeirà cada dia durant el 2012.

Bon any Nou.

Bones Festes, Felices Fiestas, Merry Christmas, Joyeux Noel

2011-12-19T09:17:00.001-08:00

Què, cóm i quan diran el que pensen fer?

2011-11-28T07:43:00.000-08:00

Avui m’he decidit a escriure, tot i no saber res del que està passant al govern espanyol.

I no perquè no es facin anuncis i mes anuncis per part de qui haurà de governar els destins d’España els propers quatre anys. Anuncis a modus de sondeig, que els llancen aquí i allà, als medis, als empresaris, als sindicats, als governs autonòmics, als líders europeus i a l’UE (que son dues coses diferents), a Merkozy (que també es diferent), al PP, als ciutadans,...

Mesuren els discursos fins a l’extrem que estan buits del tot (com quasi sempre) i no diuen gran cosa sobre el que faran. Diuen (segurament amb criteri) que tot el que hagin de dir ho diran el dia 22 de desembre, que es el dia de la Loteria. Suposo que no perquè sigui el dia de la Loteria, sinó perquè representa que els haurà tocat la grossa i investiran Rajoy com a president del govern.

Tothom (tothom) te por. Por, pel fet de no saber què caram ens espera.

Serà el PP més carrincló?, el PP més lliberal?, el més de centre?... quin serà?

Serà un president més “vidal-cuadrista”?, més “rajoyista”?, més “ruiz-gallardonista”?, més aznarista”?,... quin serà?

Fa molt de temps, que els grans partits s’han dedicat a fer “pamfletisme” i deixar els que no pensen com ells, en un racó. S’han dedicat a fer marketing i seguir l’estratègia de Maquiavel, per practicar política i mantenir-se al poder com sigui.

Els politics no s’han dedicat al be comú, sinó al be particular de qui captiva els electors i després fa la seva. S’han dedicat a fer foc d’encenalls, mentre en feien alguna que ja tenien pensada. Han fet quedar la gent com una colla de brètols benintencionats que es queden amb cara de “pa de ral” quan veuen que han dit una cosa quan es postulaven, i ara que ja ho tenen ja anuncien que molt probablement en faran una altra.

Be, ara els queden quatre anys per endavant. Uns quatre anys que poden fer el que els “roti” durant els tres primers, perquè no tenen cap mena d’oposició a les corts espanyoles. Quina mena d’oposició podran fer els que han perdut les eleccions i han fet guanyar a tots els demés?.

Se’ls haurà de recordar que tot i que dominen el “cotarro”, a Catalunya no han guanyat les eleccions. Se’ls haurà de fer reflexionar en tot el que significa Catalunya, i que tot i que tenen uns representants a Madrid que han sortit d’aquestes darreres eleccions, no sumen quasi res en respecte a la resta de forces politiques elegides al territori.

De moment, segueixen sense dir res de nou. Segueixen “pamfletejant”. Segueixen sent una gran incògnita. Em segueixen fent por. La por de qui posposa explicar i no et diu el que vol fer.

El pou sense fons (o la "guerra mundial" encoberta)

2011-11-15T01:41:00.000-08:00

Les anomenades “Guerres Mundials”, han estat grans “liquidadores” de sistemes d’organitzar el món tan sols “sostenides” per nostàlgics que volien reeditar fórmules imperialistes que portaven a governar de manera “dura” i universalitzadora els ciutadans.

De fet, estem davant d’un altra d’aquests exemples. La única diferencia es, que en aquells moments es tractava d’alçar-se en armes sense cap mirament, i ara ja entrat el segle XXI, la cosa es el control financer, sense vessar sang de ningú.

Hem de reconèixer que els afanys imperialistes no han canviat, que les mostres de força tampoc, i que el que tenia que servir per tenir una Europa en pau, com era la Unió Europea (1957), ara trontolla, perquè una cosa es dir sobre el paper el que es farà i la crua realitat de després, quan tothom s’ha endeutat fins on ha pogut, amb l’ajuda de tots aquells que ara reclamen el que se’ls deu.

Les formules per envair els territoris no tan sols han estat econòmics, sinó també s’ha de pensar que en aquest assumpte també n’hi ha de doctrinaris que no se on volen arribar.

Es com voler munyir la “mamella” de l’estat del benestar dient bestieses com que tot s’ensorra, en quant per exemple, la despesa sanitària a Catalunya està als mateixos nivells de 2008 (amb retallades incloses), quan s'esbombava que teniem el sistema sanitàri mes eficient que qualsevol altra lloc i que ara tot s’ensorra perquè qui governa vol pagar les factures i no endeutar-se mes del que s’ho pot permetre, per no caure en pous sense fons, en els que fa dies que hi estem caient.

Fa dies que parlem de túnels. Des d’avui he decidit canviar el túnel sense final per un pou sense fons. Ho dic, perquè quan arribem a trobar l’altra banda, ens haurem fet “pupa”, depenent si hi trobem aigua, o no n’hi trobem.

Ja es hora d’especular menys, i jugar a arreglar les coses.

Vull saber els continguts. M’importen molt poc els enunciats.

2011-11-07T03:52:00.000-08:00

Ja fa temps que vaig entendre la diferencia entre “publicity” i “advertising”. O el que es el mateix, la diferencia entre continguts i publicitat.

La perversió es que molta gent vol fer “colar” com a continguts el que es essencialment una campanya publicitària en tota regla.

Només cal veure allò que en diuen “realitis”, però que es tracta de la “creació” de continguts perquè el mirons de xafarderies televisives s’hi enganxin. Culebrots falsos entre persones suposadament mediàtiques que han adquirit cert nivell de notorietat sortint en prime time en magazines que cada vegada tenen mes de baralla de crits que de dossiers de coneixements.

Be, dons la campanya electoral el 20N no podia ser altra cosa que més del mateix. Ja ho hem viscut a les autonòmiques, a les municipals i ara, a les de l’Estat. Els únics que fan un esforç públic per explicar les diferencies entre un programa electoral i un altra, son els periodistes que fan quadres en els que comparen els Programes Electorals dels Partits.

Fins ara, no he vist cap esforç entre els politics que es presenten a les eleccions, per aprofundir i explicar el seu programa. No en tenim prou amb els enunciats. Es de suposar que tots deuen tenir per exemple un enunciat que diu “lluitarem contra l’atur”. El que a mi m’interessa es cóm ho pensen fer. No ho expliquen. Es limiten en esgrimir frases com... “ vosaltres us creieu a l’altra?”.

En aquest sobreesforç per esgrimir enunciats i desacreditar els oponents, esta deixant orfe l’espai on es tindria que explicar cóm pensen fer el que anuncien que faran.

Recordo encara, quan es creia de debò en els politics, que s’inflamaven explicant el que pensaven fer i es quedaven sense veu defensant els seus arguments. El to dels debats va canviar quan el que agafa força en una discussió es desacreditar l’altra i, es clar, això es el que ven millor i per tant, no cal explicar el que es pensa fer, ja que el que importa es la profunditat de les esgarrapades i la sagnia derivada d’una baralla en els medis de comunicació.

Fins i tot als mítings, hi ha qui està pendent de la “connexió en directe per una TV” i avisa. Just en aquell moment s’aixequen les banderes, s’aplaudeix i el candidat deixa anar una frase estudiada on quedi palès que el seu oponent es un energumen.

Es trist. Ens han pervertit l’informació que rebem per escollir el candidat que ens interessa, ja que el que ens queda es tot el que te de dolent cadascun dels candidats, i no ens queda clar què fera el seu equip, si acaba governant.

No es veu el final

2011-11-02T05:31:00.000-07:00

La gent ja n’estem tips de receptes macroeconòmiques, perquè no les toquem amb els dits i parla d’economia global, amb solucions difícils d’entendre i vist el que s’està veient, de dubtosa solvència.

Ara ja es hora de formules que estiguin al nivell de les persones i dels emprenedors individuals: que les puguem entendre i que estiguin directament relacionades amb nosaltres.

Ja no volem sentir mes coses com per exemple que els comerciants xinesos poden obrir una botiga al nostre carrer amb exempcions d’impostos, perquè el mateix acord tenim els catalans quan anem a la Xina i obrim un establiment. Això no ens serveix.

La crua realitat diu que quan jo obro una botiga, l’omplo amb més o menys fortuna de gènere i procuro posar preus assequibles, en bona mesura aquest preu me’l condiciona la quantitat d’impostos, tributs i quotes exigibles, que estic obligat a pagar.

Al final hauré de començar a donar la raó a qui em recorda que abans hi havia politiques que protegien el comerç intern, els productes fets aquí i d’altres qüestions que feia difícil l’entrada de productes de forma alegre i sense traves.

Per què hem de comprar productes d’imitació? Ara ja n’hi ha d’originals a preus d’escàndol, fabricats fora.

La meva pregunta es si hi ha receptes que permetin protegir el nostre comerç i la nostra indústria. En el seu moment, gracies a politiques encertades de protecció dels botiguers, ha permès que no proliferessin macro-centres comercials que han condicionat de forma extrema la forma de viure en forces indrets.

Un dels llocs que conec que ha estat molt salvatge es a Portugal, on del centre de les ciutats ha desaparegut qualsevol mena de botiga de moda, o de joguines, o de objectes de regal.

De debò, que qui te la facultat de canviar aquestes tendències, que ho faci, si no, en uns mesos pels carrers tan sols trobarem rètols penjats a les persianes baixades on hi resarà que “es ven” o “es lloga”, perquè això de traspassar, jo crec que també s’haurà acabat.

La "síndrome d’Stockholm", o per què ens hem de creure les tesis de la Merkel.

2011-10-27T02:58:00.000-07:00

Es gros. Jo sempre m’he considerat europeista i defenso a tort i a dret l’idea de l’Unió Europea com a únic camí per no caure en receptes provincialistes.

Però les receptes, contrareceptes, pedaços i demès remeis pal·liatius per parar la sagnia incessable de l’economia europea, les està indicant qui durant molts anys li havia tocat el rebre i per tant havia de pagar la quota que costava posar al dia a països com Espanya per estar al nivell dels demés. O sia, perquè poguessin considerar-nos europeus, Alemanya i en menys mesura països com el Regne Unit i França, van haver d’aportar un grapat de diners i durant tant de temps que al final, alguns governants espanyols van arribar a creure’s que això en teníem un dret vitalici.

Be, això ens han dit que s’ha acabat.

Els mètodes per prendre el pols al sistema financer també han decidit canviar-los, fins l’extrem que en poques setmanes, el sistema bancari espanyol, ha passat de ser correcte i estable (i dels “mes estables d’’Europa”) a necessitar 26.000 milions d’euros de recapitalització. El pitjor situat després dels bancs de Grècia.

Quan algú gosa dir afirmacions contundents, es perquè pren com a “sistema de mesura”, aquelles condicions que algú diu que son les bones per mesurar. I si ahir es deia una cosa i avui una altra, es que d’ahir a avui hi ha hagut un canvi substancial de les regles del joc. I creieu-me quan dic que aquests regles del joc, només les pot posar la Merkel amb la connivència o no dels seus col·legues immediats com ho son els francesos.

Be ara veurem què passa. Si resulta que aquest 26.000 milions d’euros ho assumiran amb recapitalitzacions d’inversionistes o si ens tocarà el rebre als clients.

Sempre hem reclamat que la banca assumeixi la seva part de culpa en la crisi, i que no depengui tan sols dels rescats dels governs. Si aquesta recapitalització es per aquest motiu, benvinguda sigui. Si aquesta recapitalització ha d’afectar els clients dels bancs de forma directa i salvatge, malament.

Els bancs haurien de ser valents i assumir que no han guanyat diners (no que n’han guanyat menys) i actualitzar els seus balanços posant el valor real dels seus actius d’una vegada. Els bancs haurien de tenir codis ètics que aquells qui entren a treballar per prendre decisions els assumeixin i no puguin decidir indemnitzacions irresponsables i vergonyoses.

I sobre tot, algú hauria d’explicar a qui pren decisions als bancs, que cada vegada es mes veritat que no ajuden a qui te ganes de sortir-se’n. Difícilment hi pot haver-hi solucions si qui ho pot fer-ho, no està disposat a córrer cap mena de risc.

Segueixo creient en Europa i l’euro, però potser que algú hi aporti imaginació i noves maneres de fer.

Què vull ser quan sigui gran

2011-10-12T04:08:00.000-07:00

La veritat es que sabent el que sé ara, hauria pogut enfocar la meva vida d’una altra manera.

Ser empresari es un sobreesforç difícil, ja que t’obliga a tenir una idea, aprendre a saber fer de tot (administratiu, gestor, líder, economista, entendre-hi d’impostos,…) i córrer tots els riscos, tant els de que allò no surti be (i decebre tothom i a mi mateix), com els econòmics (criticat si guanyo diners i tatxat de maldestre si en perdo), fins i tot posant en risc la meva credibilitat i que em quedin tancades les portes per sempre.

Treballar per un altra, es probablement una bona manera de viure professionalment, però allò de les “feines per tota la vida”, ara cada vegada es mes difícil. L’evolució tecnològica, ajuda a millorar els processos productius i la ma d’obra cada vegada es mes barata a d’altres països amb menys qualitat de vida, i això posa en risc la continuïtat de les empreses manufactureres.

Es clar que es pot fer de venedor, o d’administratiu,… però estem a la mateixa situació de precarietat, per l’ irrupció de canals de venda mes àgils i ràpids, on no hi intervenen gaires mans, o millores en els sistemes de gestió.

Puc ser un Professional lliure, “venent” les meves habilitats sense estar en plantilla, el que m’obliga a ser autònom i saber fer de tot novament, i amb la por d’equivocar-me o de quedar immers de el mar burocràtic tan si vull donar-me d’alta, com si vull donar-me de baixa. I malament quant em jubili.

Puc optar a ser funcionari, i tenir en propietat el meu lloc de treball. En aquest cas estaré hiperprotegit, encara que sigui un professional maldestre o no sàpiga tractar la gent a qui serveixo, o senzillament sigui un treballador que no val.

O ser un aturat subsidiat amb sense ganes de treballar. En aquest cas serè d’aquells del “laissez-faire, laisser passer”, i que em pagui qui treballa. En aquest pas haure de saber-ne un tou de subsidis i ajudes.

Definitivament el que haig de ser es un polític. Però d’aquells que no queda gens justificat el que fan. Passar la meva vida somrient i treballant poc, no pagar impostos, tenint pagat qualsevol mena de despesa que es pugui justificar com a fruit del desenvolupament de la meva responsabilitat, i el que es mes gros, quan deixi de treballar en això (tot i que no hagi fet res de res), gaudir d’uns privilegis que fan posar vermell a qualsevol.

I això no vol dir que no hi hagi empresaris, emprenedors, treballadors, professionals, funcionaris, aturats i politics que no es guanyin el sou… de cap manera.

Això es un retrat del que la gent del carrer està veient.

I quan les coses no van be, i hi ha greus dificultats per trobar feina, no hi ha diners i els que hi ha no tenen altra referència del seu valor que els mercats, els rumors i els especuladors amb la missió de fer-se rics sense consciencia social,… l’assumpte es desenfoca i condueix a l’ indignació i la crispació.

Ens toca a tots canviar aquest sistema i allò que transpira, però qui ho poden fer de debò son els que governen, des de dins. I no ho tenen fàcil.

11 de setembre de 2011

2011-09-11T07:21:00.000-07:00

Durant els quasi 300 anys que fa des de que Catalunya quedés trepitjada i comencés una persecució implacable i constant contra qualsevol signe d’identitat, o costum, o forma d’estar organitzat que fes pales que som una nació, els catalans seguim recordant-ho, i mantenint a tort i a dret tot allò que fa especial la nostra forma de viure, de pensar i d’entendre’ns.

Any rere any, ens ho seguim recordant, reivindicant que som qui som, i que mai renunciarem a ser qui som.

No els servirà de cap manera malmetre allò que ja tenim, perquè la nostra cultura i forma de ser, ens ha fet persistents tirant a tossuts, i perquè el sentit comú està al nostre bàndol.

Tal i com deia el conegut filòsof martorellenc Francesc Pujols, “el català sobreviurà, malgrat els seus il·lusos enterradors”.

Bona Diada !

Ja no hi som a temps per ser pessimistes

2011-09-09T04:05:00.000-07:00

L’afirmació del títol no es meva, però m’agradaria que se’m hagués ocorregut a mi. Veient el que es veu cada dia, observant el que succeeix a diari i analitzant les causes des de les conseqüències, es pot afirmar amb tota contundència: que se’ns ha acabat el temps de queixar-nos, i comença a ser el moment de posar fil a l’agulla i, amb tot el que hem après personalment i col·lectivament, hem de desbrossar el camí que tenim al davant i arribar on vulguem arribar a “pinyó fixa”,... sense canviar de marxes, amb pas ferm i decidit i sense mirar de reüll.

El temps de la queixa, tot i reconeixent que tenim motius sobrats per convertir la resta de la nostra vida en una enoooorme queixa, ja no pot ser el que justifica cadascun dels passos que donem (o no) cada dia del resta de la nostra vida.

No podem instal·lar-nos en el banc del “sinofós”, per justificar per que no fem res. Hem de descobrir tot el que tenim davant nostre i posar-hi ganes.

Mai he cregut amb que la providència em resoldrà les coses. Crec i proclamo, que quedant-me quiet, no aconseguiré res del que em proposi. Hauré de sortir, cercar, treballar, equivocar-me, caure, enlairar-me, tornar-hi, entossudir-m’hi,...

Creieu-me, ja n’hi ha prou de queixar-se pel que no tenim, pel que ja no tenim, pel que hauríem de tenir i pensar mes en el que volem tenir, el que volem guanyar i el que volem aconseguir.

I també hem de perdre la por a ser emprenedors, o agafar el camí de ser els nostres propis empresaris.

“Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”

2011-09-05T01:51:00.000-07:00

Aquest probablement sigui el millor eslògan per guanyar vots fora del nostre territori. I es un crit de guerra com si ens diguessin: “a callar i a pagar”. I al damunt també ens obliguessin a parlar i viure com la resta de l’Estat.

Mira, ja està resumit tot el que volen que siguem: uns espanyols creients, que reconeixen que som treballadors, però que creuen que encara ens estan tractant massa be, perquè seguim treballant i generant un pessic molt gran dels ingressos de l’Estat.

El maltracte, l’afany universalitzador, les males maneres, l’insult gratuït, l’enveja amagada de menyspreu,... tot val per pervertir unes relacions, que estan fent malbé les ja tenses relacions entre Catalunya i les dues Españes: les conservadores i les progressistes.

Ja es ben trist que ningú de les dues Españes ens defensi, ni faci res per remeiar-ho. Però es clar: dona vots.

Sempre (sempre), quan s’acosten les eleccions generals de les Corts Espanyoles, segur que un dels paràmetres que fan servir per decidir els missatges als seus electors, es el de fer passar pel cèrcol Catalunya, que ja tenim masses coses... quasi tantes com ells (al seu entendre), i a veure si encara ens rebel·larem i no ho podran controlar... ens han de parar els peus!.

Crec que ara, fins el dia de les eleccions el 20-N, es el moment de que algú es dediqui a recollir les bestieses, eslògans, missatges i el que sigui que es digui en “campanya”, perquè tindrà material suficient com per escriure el “llibre dels improperis gratuïts a Catalunya”. Fins i tot comparar els discursos del mateix partit a Catalunya i fora de Catalunya.

Com que passades les eleccions, el Govern de la Generalitat posarà damunt de la taula el “Concert Econòmic”, ara (con si fos una vacuna) ens recorden l’aplicació de l’humiliant sentència del TC sobre la “llengua vehicular”. Una sentència provocada per la denuncia d’uns quants afectats que “militen” en el castellà. Que ningú defensi que la sentència recull el sentiment general d’aquells que viuen a Catalunya, perquè no es cert.

Ara, durant tota la Campanya Electoral, en sentirem a parlar, i faran servir el títol d’aquest article: “Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”. I aprofitaran per dir-ne alguna mes, que els fera sentir forts amb els seus electors.

Com deia la meva avia “Deu ens ajudi amb l’àngel bo”.

Maneflejant i manipulant els consensos.

2011-08-30T04:11:00.000-07:00

De debò, ara si que ja s’han retratat. Cóm gosen maneflejar d’aquesta manera la Carta Magna?. Cóm poden jugar amb les normes que posen ordre en l’endeutament, sense arreglar el sostre de la “solidaritat” que han de tenir els impostos que es recapten a Catalunya amb la resta d’España. Si si, amb aquella España que fa autopistes gratuïtes on no les necessita, o trens d’alta velocitat on no fan falta?.

Com poden fer aquesta bestiesa tan gran, sense pensar en cap altra conseqüència que no sigui la de seguir estrenyent el cèrcol per on fan passar l’autogovern del nostre país.

Ara, juntets de la ma, aquells que se les foten a tort i a dret, estan d’acord en fotre a tots els que convingui per tal de manar còmodament i seguir fotent ma al moneder que no es el seu.

No els costa res citar Alemanya amb els temes que els hi van a favor, com això del “sostre d’endeutament”. Però al temps, haurien de mirar cara a cara la decisió del Tribunal Constitucional Alemany que limita la mal nomenada “solidaritat” dels Lands Alemanys a un 4%. Aquí seguirem pagant un 10% i apa, anar tirant.

Es una veritable burrada tot el que estan fent. Hi ha tal desgavell i tantes “fugues” a l’estructura, que hi posen pegats i mes pegats sense legislar amb el cap, o millor dit, intentant fer el que els manen des d’Europa sense que canvi l’estatus quo de res. Per aconseguir-ho tan sols tenen una manera, posant-se d’acord els partits de l’Estat perquè no canviïn les coses. I el paper del PSC segueix sent intolerable.

El que es mes trist, es el retrocés implacable del nostre autogovern, amb les riatlles de qui parla de Catalunya a Catalunya d’una manera, però quan es fora, ens titlla d’insolidaris i garrepes i que se’ns ha de tenir lligats i amb la corretja curta.

Ara s’haurà de veure cóm s’utilitzarà aquesta reforma Constitucional de corre-cuita, on no s’ha comptat amb ningú mes que aquells que l’han interpretada cons els ha convingut i l’han pervertit de mala manera.

Si algú ho portés al Tribunal Constitucional de l’Estat Español, com caram ho interpretarien?. Les reformes de la Carta Magna no s’han de fer via consulta popular?.

Indignats, psicoindignats, indignats d’esquerres, indignats de dretes, indignats de centre, aprofitats i cagamandurries.

2011-08-29T02:06:00.000-07:00

Ja n’hi ha prou. La “Indignació” no es patrimoni de ningú, i es de tots.

I es clar que tots estem indignats!. Amb el que s’ha fet, amb el que no s’ha fet, amb el que s’ha deixat de fer i amb tot el que transpira l’estil de fer política que s’ha instal·lat a les actuacions de qui ha governat els darrers anys.

Les consignes de les “manis” que he vist aquests dies, a què responen?, a qui representen?, què defensen?, on volen anar a parar?...

He vist que ara hi ha col·lectius que s’identifiquen com “els indignats” però que s’autoqualifiquen d’esquerres, o indignats de l’església, o indignats socials,... que caram vol dir tot això?.

I n’hi ha dels que no saben ben be quines solucions hi ha d’haver, però que no estan d’acord en res. Que consideren que les solucions no les han de donar els politics que s’han elegit. Be, i si no ens les han de donar aquelles persones que hem escollit perquè ens representin, qui caram ho ha de fer?... una assemblea?. I qui em representarà a mi en aquesta assemblea?.

Estic realment decebut. Està clar que a priori, quan es qualifica la “indignació” com una actitud i no com a una consigna que no porta enlloc, hi estic absolutament d’acord. Quan s’esgrimeix com un eslògan que no sé ben be què persegueix, o a on ens porta hi estic absolutament en desacord.

Estic segur que aquesta opinió hi ha a qui no els agradarà, però de la mateixa manera que en el seu moment vaig defensar el meu dret al vot i he defensat el meu dret d’escollir qui em representa, i he defensat la indignació com actitud, davant de tot el que s’està fet malament, no li atorgo a ningú que no sé què defensa, el dret a representar-me.

Males pràctiques

2011-07-18T04:18:00.000-07:00

La tònica general, es dedicar-se a mostrar les debilitats del contrari per deixar palès que amb ell no anirem enlloc.

S’ha perdut pel camí, aquella vella costum (ara no se si escriure-ho amb “b” o amb “v”) d’explicar per què es millor la nostra opció que la de l’altra, recolzant els arguments amb propostes generals i la seva aplicació en concret.

Clar, el camí es mes difícil i de cap manera tan efectista. La causa-efecte que te parlar malament de l’altra, es el que dona sentit a un discurs que sap i te comprovat que funciona, que les coses no les guanya qui te i fa propostes, sinó que perd qui queda vilipendiat i descobertes les seves vergonyes de gestió o del que sigui.

Aquí queda clar que qui s’han convertit en uns experts en aquests discursos, son els grans partits espanyols, que estan en permanent baralla en els temes que rasquen mes el dia a dia. Això si, com que es tracta de posar-se a favor del seu discurs les vergonyes de l’altra (fonamentades o no), ens omplen les orelles de tirabuixons i recontratirabuixons verbals, i esbalandrades mediàtiques, esgrimint paraules com “corrupció”, ineptitud”, “prevaricació”, “males arts”, “que l’altra es pitjor”,...

Curiosament però, estan d’acord en posar en comú els seus missatges quan parlen de sentiments nacionals. Els seus sentiments nacionals son els d’España, guanyadora d’una guerra i ataquen sense contemplacions els sentiments nacionals d’altres territoris titllant-los d’il·legítims.

No tenen cap mena de vergonya en escapçar la unitat lingüística catalana, parlant de peculiaritats regionals, i per tant poden prescindir dels departaments de política lingüística en les comunitats autònomes on governa segons qui, i en canvi es gasten burrades de diners per parlar d’unidad linguistica del español, sigui on sigui on es parli, ni que sigui amb les “peculiaritats” geogràfiques del territori que es tracti.

Es clar que tota aquesta psicocultura del “calumnia que algo queda”, els va be fins ara. Des de qualsevol programa de TV, de ràdio, entre els politics, entre els professionals, etc, etc. Es pot veure aquesta pràctica poc ètica, que segueix només torpedinant l’altra, sense explicar que es fera per resoldre-ho.

El cas es que molta gent ja n’està tipa de tanta baladreria i grolleria que nomes persegueix mostrar tot el que te de dolent que segueixi l’altra i comença a necessitar concrecions.

I tampoc hem d’oblidar que totes aquestes maneres de fer, ens han portat a voler les coses immediat. Segueixo considerant que estem al mig de la “societat liquida”, que no ens exigeix res per demà, sinó per avui i ara.

Potser caldria que algú, encara que costi, faci exercicis de pedagogia, i expliqui per què es fan les coses d’aquesta manera i no d’una altra, o be, que comenci a explicar veritats i les demostri.

S’han de trobar noves maneres de fer les coses.

L’ètica emprenedora

2011-07-12T02:30:00.000-07:00

Valgui com a reflexió en veu alta. Hi ha una part important en les regles del joc dels que volen emprendre algun repte en el difícil univers econòmic i empresarial, que no passen pels senzills conceptes teòrics de la reflexió: s’han de guanyar diners i prou.

Segons el corrent “clàssic”, l’ètica té com a objecte els actes que l’ésser humà realitza de manera conscient i lliure (és a dir, aquells actes sobre els quals exerceix d’alguna manera un control racional). No es limita només a veure com es realitzen aquests actes, sinó que busca emetre un judici sobre aquests, que permet determinar si un acte ha estat èticament correcte o no.

Això implica establir una distinció entre el que es correcte i el que es incorrecte des del punt de vista ètic, i si el bé i el mal ètics coincideixen o no amb el que serien el bé i el mal en si.

No n’hi ha prou en conèixer i saber utilitzar les eines que et permetin visionar sobre el paper, si un negoci va be o no va be (la tresoreria, la comptabilitat, l’evolució de les vendes, els pressupostos,...). S’ha de submergir la nostra creativitat i els nostres coneixements en conceptes potser menys racionals i mes emocionals com son els que ens apropen a l’humanisme.

Tots sabem que grans empreses s’han construït pel sentit de pertinença de cadascú que hi treballa, i que l’impulsor principal d’aquesta forma de “sentir” l’empresa es qui hi ha al davant.

No s’ha de confondre el “paternalisme” amb les bones arts per fomentar actituds positives en un projecte o en una empresa.

Aquí hi entren els conceptes “ètics”. Aquí es on es pren consciencia que s’han de guanyar diners, però s’ha de saber utilitzar-los. Saber que hi hauria d’haver una obligació no escrita, que es la de saber premiar a tot l’equip per la feina feta.

El que ha de quedar clar que no es veritat que “tot val” en el mon de l’emprenedoria i en el mon dels negocis. L’ètica te a veure amb haver actuat be o malament.

Algunes actituds d’alguns politics per justificar les seves decisions en son un bon exemple. Jo soc un ferm defensor de que pocs politics guanyen eleccions, en realitat les perden els altres.

Segurament es pot pensar que es una visió molt carrinclona del que hauria de ser l’ètica, però del que no en tinc cap dubte, es que se li hauria de donar la importància que te, si volem construir un mon mes correcte.

El triomf dels politics del “destino en lo universal”.

2011-06-28T02:14:00.000-07:00

De fet, el que ha passat els darrers anys en el “camp d’assaig” del País Valencià, està ja aconseguint els seus mes secrets objectius: acabar amb qualsevol idioma que no sigui el castellà.

L’avenç imparable de la “lengua del imperio” a aquell territori va quedar ferida l’any 1907 amb la creació de l’Institut d’estudis catalans, en el moment en el que es va fer valdre que hi havia un idioma en comú a molts indrets, que va quedar anomenada com a “llengua catalana” i que l’any 1932, amb les “Normes de Castelló” es van unificar criteris de tractament de la mateixa llengua, respectant les formes pròpies de cada punt diferent de la geografia on es parles.

L’avenç de la llengua catalana, va quedar estroncada desprès de la Guerra Civil Española, període en que va quedar prohibit el seu us públic, encara que a les cases, seguia sent la llengua que parlaven les famílies.

L’arribada de la democràcia a l’Estat Español, va permetre una sincera i ferma recuperació de l’idioma a Catalunya, el País Valencià, Balears, i reivindicar-lo com a propi a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord i a d’altres punts de la Mediterrània (l’Alger entre d’altres).

Però els que conspiraven per malmetre-ho, van trobar en la suposada defensa de la seva llengua pròpia, una manera d’encendre els ànims i convertir la llengua “valenciana” en una llengua pròpia que suposadament defensaven pel damunt de qualsevol criteri, encara que desprès s’hagi demostrat que el que pretenien era convertir-la en “residual”.

El contacte amb la llengua troncal, es va convertir en un contuberni conspirador català, per tant es tractava de trencar qualsevol element contaminador, i van impedir a tort i a dret que els medis con TV3 pogués emetre en un entorn que el volen conservar pur per la “llengua valenciana”.

Però aquest assaig ha anat de conya. Ara, quan els partits amb menys missatge polític i que han quedat allunyats de les simpaties generals, son els que no han sabut instrumentar un nou missatge, ni han transmès una altra manera de fer arribar als valencians idees renovadores i de defensa de la seva identitat, ara, guanyen de nou per majoria absoluta, i valents, decideixen (en virtut d’una necessària retallada pressupostària) acabar amb les ajudes a la seva llengua, ja que es una d’aquelles coses “prescindibles” i “residuals”.

I com no, a Balears també ho faran.

I valents, a Catalunya enarboren la “defensa de la Constitució”, i la decisió del TC per la “denúncia” de la “Defensora del Pueblo interina”, de que el català no es important i que ha de prevaldre la “lengua castellana”, per defensar el “destino en lo universal” de “todos los españoles”.

El PP seguirà traient pit, perquè es creuen que guanyaran les eleccions, però en realitat les perdran els del PSOE. Tot hi així, miraran de reüll els indignats i cercaran la manera de treure’n profit, n’estic segur.

Mentrestant, ens trobem davant del que sempre ha passat a la Història amb majúscules, que els conservadors s’atribueixen moltes vegades la defensa de quelcom que no volien (la Constitució), perquè han trobat la manera de que res no canviï i que en molts cassos, han trobat la formula per dinamitar qualsevol avenç.

Estem ben arreglats.

Les decisions estratègiques.

2011-06-15T03:58:00.000-07:00

Sempre es complexa prendre decisions, però el que es clar es que no ens paguen pel que sabem, sinó pel que fem amb el que sabem.

L’experiència no es pot considerar com a tal, si no es el recull de tot el que has viscut, n’hagis extret conclusions fruit de la reflexió i n’hagis après. Pots estar vivint cometent sempre el mateix error i pensar-te que es experiència.

El que em sembla a mi es que sempre hi ha tres opcions. La primera es deixar que passi (no fer res), pensant que tot s’arreglarà sol. Està clar que aquesta no es la bona. Que es deixar que la Llei de Murphy actuï i faci bona l’afirmació que “allò que pot sortir malament, sortirà malament”.

L’altra camí te dos sentits de circulació. El conservador i l’emprenedor. El sentit conservador porta a ni plantejar-ne cap canvi de futur, que no sigui altra que el d’ajustar-se el cinturo, augurant el pitjor del escenaris i actuant en conseqüència. Mirant el que ha passat abans i readequar i prendre decisions encaminades a encongir el que es te, sense pensar en altra cosa que la flama segueixi encesa, sense pensar en clau de futur.

El camí emprenedor es mes complicat i difícil, però te conseqüències diferents. En aquest cas, es tracta de observar el que tens, i decidir on vols arribar. Definir estratègies, treballar formules imaginatives que et permetin resituar-te en un camí que et porta a algun lloc.

Paro es clar, hi ha gent que confon aquest conceptes i els dinamiten sense pensar-s’ho. Hi ha qui te els conceptes equivocats o be els interpreten com els sembla. Tan sols cal mirar com s’ha portat l’administració del nostre país, per comprendre el sentit d’aquest article.

Fa uns anys, es va concebre el pressupost de la Generalitat pensant en que el nivell d’ingressos no s’havia de baixar, que la crisi era un invent i per tant les despeses no calia reduir-les i per tant, tot allò era rauxa sense seny.

Ara, li ha tocat a un altra govern administrar els diners, i li ha tocat per una banda, pensar en el futur i per altra banda ajustar els diners que s’entren amb els que surten.

La formula de que cadascun dels partits que tenien competències exclusives en cadascuna de les conselleries que ocupaven va ser una greu equivocació. I també va fer evident que ningú estava disposat a deixar anar res (i si es tractava de diners encara menys) que afectes la conselleria que governava. I això, ens ha portat a un moment dramàtic, en el que hi estem. I agradi o no, el patirem, i a l’hora de cercar culpables, crec que no hi ha dubtes de a qui mirar.

Com es lògic, hi haurà qui pot pensar que aquesta reflexió dona la raó a aquells que han actuat seguint el model d’ajustaments i que en canvi aprofiten les conjuntures per dinamitar projectes i malmetre solucions de futur. O potser no. Però aquesta es una altra història.

A dia d’avui, la realitat es que tot es prou complicat, i que es faci el que es faci, convé que s’actuï i no es pot esperar que tot s’arregli sol.

Les guitzes dels immadurs

2011-06-07T02:41:00.000-07:00

Aquests darrers dies, les declaracions de politics i expolitics, i sobre tot les postures “canalitzadores” del encara “tripartit”, estan escenificant un extravagant escenari, que s’ha de mirar amb lupa per entendre’l.

Estem a les portes de l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat.

Qui ha estat escollit pels ciutadans, per governar els destins de la Generalitat els propers anys, i que l’hi ha reiterat el suport a les darreres municipals, i que li ha tocat la malaurada i trista responsabilitat d’encaixar les despeses als ingressos, ha presentat uns pressupostos difícils a l’aprovació de la Cambra, i els que haurien d’entendre per què ho fan, els han barrat el pas a l’entesa dient que no els donaran suport de cap manera amb excuses infantils. CiU, no te la majoria absoluta i sap que els Pressupostos han d’aprovar-se si o si. Qui queda per pactar?,… el PPC, i es clar, no queda mes remei que entendre’s amb ells.

Què s’esperaven ICV, ERC i PSC-PSOE?. Encara no s’han tret el xip de que la ciutadania els ha ”castigat” pel seu mal govern, per convertir els darrers anys tenint el poder de la suma (que no de les majories) en un constant increment de despeses i mes despeses, que han castigat la butxaca dels catalans de forma insòlita i que han demostrat ser uns governants immadurs, que s’han dedicat a “manar” intentant justificar el que han fet dient que les seves decisions son les bones i els demès son una colla d’aprofitats.

S’ha demostrat que tot ha estat a l’inrevés. Però que es pensaven?. I ara, intenten escenificar que CiU pacta amb PPC, perquè es el que li agrada. Haurien de fer-s’ho mirar.

Amb això segueixen demostrant que han estat uns governants immadurs, que van aprendre malament la llissó el primer any, i que ho han repetit 2 Legislatures.

Els experts defineixen l’immaduresa quan es compleixen aquests paràmetres:

· Actua de forma consistent però impulsiva

· Mostra manca d’habilitat per aprendre dels fracassos i modificar la seva conducta

· No te criteri propi per escollir

· Es presa fàcil dels comentaris d’altres i de la seva aprovació social

· No accepta les conseqüències de les seves decisions o prefereix culpar als demés.

Replantegeu-vos, reinventeu-vos, reenfoqueu,… els del PSC-PSOE, ICV i ERC seguiu sent els immadurs del “tripartit”.

La voluntat d'emprendre

2011-06-01T02:57:00.000-07:00

Sempre s'ha insistit que cadascú de nosaltres està condicionat per si mateix, i no hi ha dubte que les decisions finals són íntimes, personals i intransferibles, però estan molt condicionades per l'entorn de la comunitat, per la situació personal i per la gent que t'envolta.

L'escenari que està deixant la crisi, afecta directament l'actitud global de les persones. Les actituds catastrofistes i apocalíptiques han envaït la informació que circula per tots els mitjans que troba al seu abast, i això comporta sens dubte a errors molt greus d'apreciació, per part de persones que haurien de recordar quins càrrecs ocupen, o quina serà la influència dels seus comentaris, decisions o actituds.

Podem parlar del Comissari Europeu que va parlar d'Apocalipsi després del Tsunami del Japó. Podem comentar la greu ofensa al sentit comú que han provocat totes les exempcions i totes les retribucions que s'atorguen els que legislen. Podem tremolar amb la impunitat de les greus i falses afirmacions gratuïtes de la màxima responsable de salut d'Alemanya responsabilitzant a les hortalisses espanyoles del virus que afecta a gairebé 2.000 persones al seu país amb el resultat de més de 10 morts.

No hi ha dubte que la indignació general amb la situació i amb la casposa forma de trobar solucions, ha provocat (per fi) a la joventut, que ja tenen una sensació d'afartament que molts compartim.

Però mentrestant, la vida continua. L'explosió con un "bufador de vapor" de la multitud de diferents i variades indignacions ha provocat que surtin al carrer moltes persones que ja no estan disposades a que es vagin posant pegats a fórmules que per equivocades, han dibuixat un escenari que no il·lustra un futur que ajudi a tenir actituds en positiu.

Vull cridar l'atenció sobre aquest assumpte, que em sembla extraordinàriament nou: hi ha hagut la voluntat comuna de mostrar la indignació. S'ha realitzat un pur i formidable acte de emprenedoria, la de manifestar que s'està fart.

Ara toca actuar. Ara toca construir. I no es tracta de trencar-ho tot i oblidar el que s'ha fet malament. Això és de il·lusos. Es tracta de recordar que el punt de partida és el que és. Ara tenim el que tenim. I per tant, es tracta de "deconstruir" i buscar fórmules que ens condueixin a millorar la situació de forma global. S'ha acabat la "societat líquida".

El món és dels emprenedors. Dels que sabent el que s'ha fet malament, construeixen els seus projectes, que han nascut de la seva pròpia evolució i de grans idees innovadores que persegueixen donar-li valor afegit a allò que per comú s'ha convertit en habitual i per tant és invisible als ulls dels possibles usuaris / clients.

Hi ha dues coses a dir, la primera és que és imprescindible disposar d'una bona idea, contrastar i assegurar-se que és innovadora i realitzable. La segona, és que haurà de construírse en els fonaments canviants i complexos cel “nou” Mercat. El que de forma orgànica, està evolucionant de forma imparable, i que deixarà una nova geografia i un nou paisatge, construït a continuació de l'actual escenari, que ja està tocant fons.

La voluntat de canviar i emprendre, com ha passat sempre, ja està dissenyant un nou model de convivència i de forma d'entendre les coses.

Avui es l'endemà.

2011-05-23T03:18:00.000-07:00

Avui es l'endemà. Es aquell moment que la gent ha parlat, votant. Es un moment en el que alguns fan les maletes, endrecen els papers que han de deixar i s'enduen els que no volen deixar. Es un moment en el que tot està per fer.

Els nous equips municipals i les noves sumes de regidors, deixen un nou aspecte al territori.

Ara es l'hora de les noves oportunitats fruit de canvis profunds, que han d'il·lustrar amb noves maneres de governar. Moments en els que s'haurà de comptar amb les frustracions de molta gent que han apostat perquè hi hagi una altra forma d'interpretar la ciutat, respectant el que s'ha fet be però demanant canvis substancials en allò que no s'ha fet be.

També serà aquell moment en el que les persones que representen els partits que han baixat o els han escombrat a les urnes, hauran de reflexionar sobre el que no han fet be i hauran de canviar el seu discurs, perquè està ben clar que els electors ja no se'ls creuen.

A ningú ens agrada que ens retallin drets, diners i benestar. Però tampoc es pot viure en un miratge. Tots sabem de llarg que fa anys que tot ha estat sorprenentment fàcil fins fa un parell d'anys. I tot sabem que els dos darrers anys, els que han governat a Catalunya i als nostres municipis, no han administrat prou be la caixa. Han fet comptes pensant que els ingressos es mantindrien i les despeses no caldria baixar-les el que tocava.

Ara, a la Generalitat i als municipis, els caldrà ajustar les despeses als ingressos, i això hi haurà moltes maneres d'explicar-ho: es podrà explicar com un ajust o com una retallada.

En qualsevol cas, ens tocarà als ciutadans patir-ho, però a qui ha de governar els municipis els propers quatre anys, hauran de ser l'exemple a seguir i per tant, hauran de comportar-se. Veurem quins sous es posen. Veurem com hi posen llum als grisos i veurem la transparència de la seva gestió.

I també, com no, s'haurà de reflexionar l'irrupció de discursos xenòfobs. S'haurà de pensar cóm una colla de brètols insensats que tenen discursos interessats i basats en consignes fàcils i moltes vegades amb informacions manipulades, han aconseguit representació als ajuntaments i han pogut transmetre els discursos dels seus líders que es presenten a l’opinió publica com a corders, però que son ben be una altra cosa.

S'haurà de fer pedagogia. No s'haurà de treballar tan sols en l’administració de la ciutat o del poble, sinó que també s'haurà d'explicar el que es fa constantment.

Avui he vist una "piulada" que vull reproduir "aquest es el moment en el que moltes comptes a xarxes socials d'alguns candidats es moren".

Els nous alcaldes, hauran de recordar que la gent te memòria.

Els desitjo bona feina.

Els components dels alts tribunals.

2011-05-20T01:23:00.000-07:00

L'elecció d'aquells que han d'impartir la Justícia, i que tenen l’alt encàrrec d’interpretar les Lleis, s’haurien d'escollir d'entre el grup de "indignats" de la plaça de Catalunya, ja que no són sospitosos -tot i algun intent interessat- de pertànyer a cap color polític concret, sinó que apel·len perquè es reinterpreti el Sistema.

Que putes les passarem !

2011-05-10T03:56:00.000-07:00

Sempre es pot caure en l’equivoc de pensar que, allunyat de la realitat, abduït per unes sigles, captiu per la disciplina de vot, condicionat per les circumstàncies electorals, aquell qui representa els interessos d’una comunitat allà on es decideixen les coses, queda exonerat de la responsabilitat personal de votar quelcom que no pensa. Com si hagués complert amb el seu deure.

Els diputats del PSC que saben que no te cap sentit que per una banda el govern de l’Estat, exigeixi a Catalunya que ajusti el que ha de pagar amb el que ingressa i que per altra banda no vulgui pagar el que deu i li diu que no es compti amb aquests diners... que Catalunya s’ha de deixar atonyinar sense queixar-se amb les exigències per ajustar els comptes de l'Estat

I els del PSC què votaran?. Votaran el que saben que en justícia s’hauria de fer,o perquè estan allunyats, abduïts, captius i condicionats s’embrutaran de “responsabilitat de partit” de clavar “cop de pica” als ingressos del nostre país?.

Es una llàstima que s’hagin degradat fins aquest punt les conviccions i les creences. Es una pena que persones a les que se’ls suposa un cert nivell cultural i de sentit de govern (Fa menys de 5 mesos manaven ells), actuïn allunyats del sentit comú i de la voluntat de sortir-se’n un poble com el nostre, perquè no pensen en el respecte que s’ha de tenir pel país i contràriament ajuden a que a casa nostra les passem putes.

Ja es hora que s’expliqui en veu alta, que a Catalunya s’havia creat un excés de despesa pública, sense pensar en els ingressos, i ara, s’han d’ajustar els comptes. Qui la va espifiar, hauria de ser responsable i ajudar a resoldre-ho.

Em sap greu tot plegat.

Memoria de un escritor sin ambiciones: Sant Jordi 2011

2011-04-23T08:24:00.000-07:00

Memoria de un escritor sin ambiciones: Sant Jordi 2011: "Com cada any al mes d’abril S’obren les roses poncelles N’hi ha de blanques o vermelles Totes noves i amb estil El que llueixen al Sòl El q..."

No puc estar-me'n de compartir la feina de dos grans emprenedors: Vicolot Magazine: apropant territoris

2011-04-12T01:52:00.000-07:00

Els cent dies del president Mas

2011-03-29T08:45:00.000-07:00

Es poden tenir opinions de totes menes quan parlem conceptualment de política pero, quan ho tibem del peu i fem que toqui a terra es poden llegir altres matisos al que es veu a primera vista.

S’ha de recordar què deia en Tierno Galván tot recordant que era professor d’ètica, que en l’únic moment que els votants ho permeten tot, i que l’ètica es pot desar en un calaix es en campanya electoral.

D’aquella afirmació ara deu fer ja uns 25 anys, fins avui, han canviat moltes coses pero tampoc tantes. La societat espanyola es més madura, s’han assajat totes les formes de captar vots, de fer caure contrincants i sobre tot s’ha demostrar que els partits no guanyen mai les eleccions, sempre les perd algú.

Les rendes en vots que dona parlar malament de Catalunya des de fóra de Catalunya, dona saldos positius en vots a aquells que es dediquen a menystenir la capacitat del país. Per tant es l’estratègia d’intentar fer caure qualsevol acció que intenti ajudar Catalunya a alguna cosa. Sobre tot per posar en evidencia a qui governa d’alguna manera. Ara tot i així, estem de sort, perquè l’exemple mes flagrant es el fet de que la coalició dels tres partits que han governat -?- Catalunya els darrers anys ho han fet prou malament per perdre les eleccions de forma estrepitosa. En Mas ha guanyat mes vots, però els ha rascat de tots aquells que han fet tant mal paper en la presa de decisions al nostre país.

I ara tornem als 100 dies. Encara no els fa, i l’Oposició està criticant cada pas que fa el Govern sigui qui sigui. O sia, està fent l’oposició clàssica de “calumnia que algo queda” o de s’ha de criticar a tort i a dret, perquè si no: de què serveix l’Oposició?.

Recordo que una de les coses pel que es criticava a l’Artur Mas, era perquè se li atribuïa una manca de capacitat de liderar grans consensos. Be, dons que jo sàpiga en menys de 100 dies, s’ha reunit amb agents socials, partits polítics, ha anat a Madrid a parlar amb el president del govern espanyol i amb els empresaris i ha pres decisions. I als ciutadans ens esta transmitent la sensació de que se’n cuida de nosaltres.

Ara el que hauria de fer l’Oposició, es arremangar-se i ajudar. Ja han perdut unes eleccions i ara toca posar-se al costat dels ciutadans. O es tan sols una estratègia per les municipals?... ah!,... es allò de l’ètica!.

S’haurien de prohibir les campanyes institucionals a menys de 10 setmanes de les eleccions (Quan res es el que sembla i tot és com és)

2011-03-25T02:58:00.000-07:00

Aquests dies, he estat mes a Barcelona que a Igualada. El trajecte sempre es fa llarg, encara que el facis en cotxe. L’entrada a BCN a segons quines hores es d’una indecència absoluta.

Però això m’ha permès escoltar sobre tot, la quantitat de vegades que l’ajuntament de Barcelona, anuncia coses que no toquen quan s’està a punt de celebrar unes eleccions. No pot ser que se’ns bombardegi als conductors que portem la radio posada amb propaganda d’autobombo, tot recordant que els que manen ara, ho fan tot be.

La meva percepció de Barcelona, i parlo des de la meva condició de persona que viu a 70 kilòmetres i que ve a treballar a la ciutat es que estan esforçant-se per reconduir les feines a zones concretes de la ciutat, on els serveis pels que venim de fora son mes edulcorats: mes facilitats per aparcar, mes formes d’arribar-hi amb transport públic,… es com si penalitzessin als que no treballem a les zones que algú ha decidit des de l’ajuntament, que tant sols hi poden transitar, aparcar i gaudir, aquells que hi resideixen.

Hi ha algun il·lús que es va quedar algun local de la zona al voltant de l’encreuament de Pi i Margall i Sardenya i que hi ve a treballar. Es troba creuant el carrer, tres maneres d’entendre l’aparcament en superfície: la zona blava, la zona verda i la zona verda restringida. Aquells que venim a treballar i no hi residim, nomes ens queda aparcar a la zona blava (4,30 dues hores i dues hores gratuïtes al migdia 12,9 € dia) que ens costa una mitjana al mes de 300 euros o a la zona verda (a totes hores 5,25 cada dues 21€ dia) que al mes son 475 euros.

Confio que el proper alcalde sigui mes Agraït amb els que venim a BCN i ens hi estem tot el dia treballant. Hauríem de gaudir al menys de les mateixes avantatges que els residents, ja que la nostra contribució econòmica a la ciutat no està compensada de cap de les maneres amb les avantatges que rebem.

També goso pensar en els que tenen un local per llogar en aquesta zona, ja que el que els baixarà de valor el local perquè costa d’aparcar i costa molt car.

Els números son fàcils de fer, per una persona del carrer condicionada com jo per la distancia en kilòmetres, aparcar el cotxe, quedar-se a dinar, treballar i tornar a casa. He calculat aproximadament entre 600 i 750 euros. Què s’imagina el senyor alcalde que passa amb els sous que es paguen? Faci sumes i restes i digui què queda al final.

Ens ho estan posant difícil.

Els “tags” (les etiquetes) del govern Mas.

2011-03-24T04:06:00.000-07:00

Avui veient tots els diaris, descobreixo que es segueixen posant etiquetes a quasi tot i, alhora que es posen les mateixes per agredir o per lloar.

L’etiqueta mes utilitzada avui dia 24 de març de 2011, es la que senyala el “full de ruta” del govern del president Mas com a “lliberal”.

I quan et llegeixes el text, quedes absolutament desconcertat. Es una proposta socialdemòcrata, pensant amb la gent, que no difereix excessivament amb les que feia el Tripartit. O sia, s’hi han barrejat els tags que alguns hem defensat i pels que molts ens han titllat poc menys que d’il·lusos.

Resulta que es una proposta lliberal, pensada des de l’humanisme i des de posicions absolutament socialdemòcrates. Qui hi pot estar en desacord?. Es correcte, no des de posicions polítiques sino pragmàtiques i es ben clar que qui ho critiqui tan sols ho pot fer des de posicions interessades de partit o senzillament no s’ho ha llegit.

I no vull ser recargoladament tendenciós, ni vull dir que sigui perfecte. Tan sols vull manifestar, que no hi ha ningú que amb una mica de seny no signés un document d’intencions com aquest, ni que fos estant-hi d’acord tant sols en les tres quartes parts del que hi diu.

Amb menys de 100 dies de govern, ja se’ls està criticant tot i crec (i ho crec jo, per tant es una opinió), que encara no se’ls poc acusar de quasi res, que no sigui que lo molt malament que funciona encara la comunicació amb els ciutadans sobre l’evolució dels compromisos de campanya.

Amb tres mesos, no han tingut temps de demostrar res.

Jo encara hi tinc fe.

Nous models de negoci

2011-03-24T02:38:00.000-07:00

Anem a deixar de banda explicacions grandiloqüents i complexes i anem a parlar de realitats.

Ahir vaig tenir ocasió de retrobar un vell amic, dels que no té (ni vol) tenir un telèfon mòbil, perquè entén que a ell li complicaria la vida. Es justifica dient que la majoria del seu temps és a casa o a la feina i per tant, qui vulgui localitzar-lo, ho pot fer.

Les hores en què creu que no ha de ser molestat, en no tenir telèfon mòbil, i tot i no tenint problemes a admetre que estaria bé saber que et busquen, manifesta que tant li fa.

La seva agenda, segueix sent un embolcall de plàstic ple de targetes i lligat amb una goma elàstica.

La seva capacitat de reacció en el seu negoci davant qualsevol repte, qualsevol possibilitat d'atendre amb rapidesa o de millorar la qualitat del seu servei, ha quedat definitivament encotillada, només per aquesta decisió. L'aspecte visual del seu negoci, el manteniment dels seus clients i afrontar nous reptes professionals han quedat esbiaixats per la seva mala decisió: aïllar-se de l'evolució tecnològica i no reconèixent els canvis de les formes de relacionar-se i de treballar.

Quan portem aquesta decisió als seus aspectes més pràctics: connexions a internet, disposar d’estadístiques a l'instant, dotar-se d'eines ràpides i sobretot disposar d'immediatesa en la informació tant la que es genera com la que es rep, comprovem que estan absolutament condicionades per aquesta por malaltissa a estar exposat a un món que desconeix. Té adreça de correu/e, però la revisa dues vegades al dia i acaba trucant per telèfon per confirmar, respondre o treballar la informació del missatge.

Ahir em va preguntar què era imythos.net

Quan ho vaig intentar, em van passar pel cap un munt de qüestions prèvies que em feien molt difícil la missió d'explicar aquest projecte. No sabia com explicar-li, que allò que ell fa en el seu treball d'impressor, jo podia fer-ho absolutament tot, assegut en el meu cotxe o prenent un cafè. I que el boca-orella feia possible la transmissió d'aquestes noves maneres d'afrontar el treball quotidià. Però que el boca-orella ja es realitza online, que es mes efectiu.

No sabia com explicar-li que podia vendre unes targetes de visita sense invertir en maquinària, muntar un negoci, ocupar les meves hores dissenyant, o el treball mecànic d'imprimir, tenir-les enllestides i lliurar-les a temps, i que el client rebés el producte havent cobrat prèviament. I que podia millorar qualsevol oferta que presentés tant en preu, en temps, en qualitat de producte i en terminis de lliurament. I des del meu telèfon mòbil, o des de casa meva. I guanyant la meva comissió.

Això és imythos.net

Però per això s'ha confiar i apostar pels nous models de negoci i per les noves eines.

Estem en el compte enrere.

2011-03-21T05:47:00.000-07:00

Tot i que aquest podria ser el títol d'un article només farcit de catàstrofes i que descrivís situacions anòmales, o terribles de qualsevol de les situacions que esdevenen aquestes setmanes, en aquest cas no serà així.

Avui serà fruit de l'esperit de que encara hi ha solucions.

No hi ha dubte que hem construït entre tots la "societat de la immediatesa", que segurament és una perversió de la "societat líquida", de la qual he parlat més d'una vegada.
En conseqüència, centraré el discurs.

Fa tres dies, es demanava als líders occidentals que intervinguessin en la situació de Líbia, per parar-li els peus al boig líder d'aquest país, que ha convertit aquest territori en la seva parcel.la, on només hi ha una opinió: la seva. I que per a això, no dubta a eliminar tot allò que se li posa al davant sense contemplacions. I que fa envoltar la seva residència de dones i nens, perquè ningú s'atreveixi a anar a per ell.

Bé, ja han intervingut. I just després d'unes hores ja estem preguntant quan s'acaba. I aquells que defensàvem la intervenció per parar-li els peus a semblant energumen, ja ens tornem a situar en la parcel dels "antiguerra".

El mateix passa amb qualsevol altra cosa, parlem del que parlem, de catàstrofes i èxits, d'accidents i salvaments, de guerres i de llibertat. Tant se val.

Al final, la nostra inconformitat és amb el tedi que provoca la manca de decisions i el rebuig a les conseqüències de les decisions precipitades: i ens hem convertit en inconformistes!

Els experts en estadística, guarden sempre un percentatge fix de respostes contràries, per a aquells que tenen l'actitud de no estar d'acord sigui quina sigui la pregunta.Doncs bé, aquest percentatge està sent cada vegada més alt, perquè no importa en què, per què i de què però ens hem convertit en guerrillers combatius i criticaires amb les decisions.

I el problema el tenim en nosaltres mateixos, ja que aquesta forma d'actuar és una veritable trampa, que al mateix temps que ens costa cada vegada més prendre decisions (per evitar les crítiques), ens preparem per rebutjar qualsevol crítica apartant-la i desviant-la quan més aviat millor de les nostres nassos.

Bé, ja dons estem en el compte enrere.

Necessitem tornar a comptar amb nosaltres mateixos: ha arribat el moment de prendre decisions i posar a prova noves maneres de llaurar el nostre camí, estar alerta amb les informacions i tenir opinió. Ha arribat el moment de començar amb la nostra vida quotidiana. El treball, les nostres relacions, les nostres aficions, ...

Ha arribat el moment de parcel·lar cada situació del nostre dia a dia, des de les noves tecnologies de la informació, de la relació i de la feina.

N'hi ha prou amb convertir les xarxes socials de la immediatesa en les nostres aliades: El twitter per a informació immediata. El facebook per fer unes rialles, veure fotos i convocar esdeveniments. El Foursquare per jugar a explicar on estem, com de bonic és el que estàs veient i jugar a veure qui té més medalles.

I jo us proposo imythos.net, la nova xarxa social de la qual només es pot formar part per invitació, i que està construïda per comerciar. Per convertir-se en un dels canals de venda de la nostra empresa, per aconseguir sobresous només recomanant, o trobar aquell producte o servei que busquem.

I per al naixement de l'univers Mythos, ja estem en el compte enrere.

Els 50 de Fukushima

2011-03-16T02:49:00.000-07:00

Fa dies que estic escoltant amb expectació –igual com la majoria de mortals- les noticies que arriben del Japó.

El terratrèmol i el tsunami ens han recordat que davant de les forces de la Natura no hi tenim res a fer. Que estem de pas. Que es molt important estar preparats per assumir que un desastre com aquest, que no respecte si el país està o no preparat tant en infraestructures com moralment, per sacsejar sense pietat el territori.

No hi ha dubtes que el caràcter del poble japonès, esta sent de cabdal importància, per aguantar amb estoïcisme que un sisme hagi mogut tot el seu territori 4 metres en el context del Globus Terraqui.

Que hagi esborrat del mapa pobles sencers i que entre morts i desapareguts hi hagi 25.000 persones. Es veritablement terrorífic.

Això si, des del dia del sisme, tan sols ens està preocupant allò que ens podem emmirallar amb aquell llunyà territori, com son les centrals nuclears.

Que el segon país del mon en nombre de centrals nuclears, aquestes hagin resistit un terratrèmol ja es tot una noticia, tot i que va funcionar tot i les centrals es van parar. Que desprès un tsunami desproporcionat que va fer entrar una llenca d’aigua de 10 metres d’alçada fins a 6 kilòmetres terra endins i per tant va afectar els sistemes previstos per refredar l’enorme potencia de calor dels nuclis atòmics, això ja es noticia de debò.

Quan comparem les nostres centrals i les del Japó, ens preocupa que a casa nostra uns terratrèmol ja hagués provocat una autèntica catàstrofe, i això comença a moure les consciències.

Ara, descobrim, que el país mes preparat del mon, per afrontar un desastre com aquest, la Natura li ha plantat cara i ens ha dit a tots el mortals que compte amb el que fem. Es una clara advertència.

I ara baixem de nou a la realitat del dia a dia. Quan podem mirar amb una lupa què hi està passant allà on pot passar qualsevol cosa de conseqüències que no es poden preveure.

I hi veiem a 50 persones, que està fent el que poden per aconseguir estabilitzar el refredament del nucli de la central. Ja els anomenen “els 50 de Fukushima”. N’hi treballen 800, però aquests 50 treballadors, estan exposant de per vida la seva salut, perquè saben que d’ells depèn la salut de milions de persones i el futur de tot un país.

Segueixo espantat per totes les conseqüències de tot això i sobre tot perquè em queda el regust de no saber gran cosa de l’energia nuclear.

I em trec el barret davant d’aquests 50 herois anònims.

La crisi de tot plegat

2011-03-14T08:44:00.000-07:00

Tot està en crisi. El sistema de vida, la forma de pensar, les actituds, cóm guanyar-se la vida, la seguretat en el sentit mes ampli de la paraula, les afeccions, la credibilitat, les relacions, els valors, la política, les institucions, les empreses, l’ecologia, la Natura, la llibertat...

I al damunt, escolto el panorama dels difícils equilibris de les relacions bilaterals entre els països i les dependències energètiques, i no em queda mes remei que fer una reflexió sobre tot plegat.

Depenem de l’energia dels demès, ja que la producció pròpia no cobreix mes que una mínima part del que consumim. I qui ens subministra l’energia?. Depèn.

Si es tracta de petroli i gas, ens ve del nord d’Àfrica i per tant tenim una dependència energètica d’uns països que estan desestabilitzats i que els nostres polítics i institucions, han de fer veritables equilibris per no enfadar a ningú, mostrar-se garants de la llibertat i la democràcia, i defensant els interessos de l’Estat, perquè no peti tot, i acabem tenint mes problemes dels que ja hi ha.

Si es tracta d’electricitat, mentre aquí seguim posant-hi pegues i pals a les rodes perquè la inversió privada tingui dubtes per gastar diners per produir energies netes (aerogeneradors, plaques solars, cogeneració,...), i no s’explica sense por, que si no es per l’energia atòmica, ens quedarem a anys llum de tenir l’energia que necessitem.

A Espanya no es produeix prou energia per abastir les necessitats pròpies, i diu tímidament que s’ha de continuar amb les centrals nuclears, mentre els ecologistes diuen que hauríem de cercar alternatives i donen un no rotund a l’energia atòmica. Al país del costat hi ha entre 50 i 60 centrals atòmiques, o sia, creuant la frontera (que es una línia marcada en un mapa de paper, i no quelcom que ens distanciï geogràficament) tenim les centrals i hem de comprar la seva energia mentre nosaltres no ens produïm la nostra.

També podem renunciar a les nostres comoditats i replantejar-nos l’estil de vida i per tant, consumir menys energia, utilitzar menys coses a motor, i per tant retornar als anys 60, quedant-nos pel camí del progrés.

El desastre natural del Japo, ens deixa un mal panorama, tot i que observant, descobrim que els problemes nuclears no els va provocar el terratrèmol sinó el tsunami. I sento uns tertulians a la radio que es manifesten en favor i en contra, tot recordant que el que fa veritable por es que tot i que les centrals son segures, hi hagi algun brètol militant de qui sap quina mena de burrada ideològica que li vingui l’acudit de ser la mà divina que ho faci esclatar tot.

No se què passarà en el futur immediat i a mig termini, però comença a fer falta que comencem a pensar en les conseqüències de tot el que anem fent cada dia, i que marquem un rumb que ens faci visionar un panorama diferent.

Mal rotllo tot plegat.

La societat anestesiada.

2011-02-25T02:38:00.000-08:00

He estat observant sense por, què dona de si la societat i com estan canviant les formes de reaccionar de la gent.

La perspectiva que et dona ser d’una generació que ha passat 3 cicles vitals conscients de canvis (i em refereixo a l’edat), permet veure en perspectiva les variacions d’actitud que s’han produït en les persones davant de qualsevol esdeveniment, tan sols fent un petit esforç per recordar com actuaven els meus pares, el jovent de la meva edat, i els de la meva generació en la societat dels nostres fills.

Els pares, quan rondaven els trenta anys, vivien atemorits per un Règim que tenia escapçades les llibertats i del que van viure situacions que els feien patir les possibles represàlies. De fet poques coses van fer perquè hi havia un estat d’acolloniment general fruit del poc temps que feia des de la guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.

No hi ha dubte que coneixien part del que succeïa, encara que moltes coses que també passaven no podien saber-ho per la censura informativa. La rebel·lia era continguda i no gosaven cridar ni alçar la veu.

Després va venir la meva generació. Aquella que vàrem viure 10 anys de posicions rebels, contra la tirania de la dictadura, i que apostàvem per reclamar com a nostre la forma d’entendre el país, com s’havia de governar i el dret a escollir qui havia de fer-ho. Reclamàvem la llibertat, per nosaltres i els nostres fills. Ens vàrem endur garrotades i ensurts, i tot així reclamàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Sortíem al carrer davant qualsevol injustícia i sobre tot volíem que tot canvies.

La informació ens arribava trossejada, pel boca-orella, en octavetes ciclostilades. Les convocatòries eren un veritable esforç que posaves en perill la teva pròpia integritat física. Escrivíem en català, malgrat haver après a fer-ho en castellà, en fi, érem rebels i teníem consciencia col·lectiva.

Ara la generació ja ha canviat. Aquells que ens relliscaven les advertències dels nostres pares i que just per aquest motiu sortíem sense por de dir la nostra, ja ens hem quedat enrere. I no hi ha dubte que hem fet el nostre paper en el moment que tocava. Ara els toca als nostres fills.

Ara disposen de tot allò que volíem per nosaltres: d’una societat democràtica, estar submergits a la societat de la informació, on s’està informat del que passa ara mateix a l’altra punta de mon, o a dos mil kilòmetres. On les coses que ens prohibien ara no ho estan, i per tenir-les tan sols has voler-ho.

Això si hi ha quelcom que no hauria d’haver canviat i que ho ha fet de puntetes i sense sorolls. Em perdut pel camí la capacitat de sorpresa, els punts de referencia, creure en el col·lectiu, creure’s l’altruisme i la bona voluntat , i sobre tot estem anestesiats davant les injustícies.

Som capaços d’estar dinant amb el televisor en marxa, mentre veiem com es tracta a la població a una hora de viatge d’aquí, o els maltractes constants per motius de sexe, religió o qualsevol cosa que signifiqui no pensar igual que el que mana, i seguir menjant com si no anés amb nosaltres.

Abans s’utilitzava el futbol, com a forma d’amagar el que estava passant al carrer, enaltint i donant sortida a l’adrenalina. Ara se’ns anestesia, “explicant-nos” que la societat de les cridaneres televisives es la realitat que ens envolta i que tan sols hem d’estar preocupats del que ens passa a nosaltres i prou.

Sembla que ens hagin extirpat la consciencia col·lectiva i que allò que esta passant al nord d’Àfrica, nosaltres ja ho tenim superat. Que tan sols hem de protegir-nos que no ens exportin les seves creences religioses, ja que no son permissives i això també ja ho hem superat.

Que no ens portin de nou a casa nostra la violència dels grups que es creuen en dret a tot, perquè això també ja ho hem passat.

Anem equivocats. Ens toca seguir defensant les llibertats, defensar la nostra voluntat de ser una societat que cada dia aprenem i defensar que tenim consciencia col·lectiva. Consciencia col·lectiva pensant en el nostre país, els nostre entorn geogràfic i que no podem tolerar les injustícies es produeixin on es produeixin.

I tot això ja es mes difícil.

Perdre la por

2011-02-21T07:44:00.000-08:00

No hi ha res mes important per fer fàcils les coses, que perdre’ls-hi la por.

Els de la meva generació, recordo la por immensa que ens feia posar-nos davant un ordinador i tenir sempre la certesa que una badada ens podia malmetre qualsevol cosa que hi hagués dintre aquella màquina infernal que estava substituint les màquines d’escriure, els arxius, les fotocòpies i el fax.

Segur que a mes d’un li deu haver passat que efectivament la feina realitzada durant un grapat d’hores, per una instrucció errònia o per un incident fortuït se’n hagi anat a norris de sobte i sense remei.

També es veritat que avui els programes d’ordinador no esborren res si no se’n asseguren que això es exactament el que vols fer.

Les coses han canviat molt. Han canviat tant, que s’han d’anar utilitzant totes les eines que tenim a l’abast i sobre tot, perdre’ls-hi la por. Anar directament i sense manies a “entendre’s” amb elles es la clau per la nostra pròpia subsistència professional.

Dotar-se d’un mòbil de darrera tecnologia, que et permeti parlar, rebre i respondre els correus electrònics de forma immediata, tenir l’aplicació del twitter i del facebook, poder usar iMythos per tenir atesos els clients i els proveïdors, enviar o rebre fotografies, saber el que està succeint a temps real, realitzar pagaments i cobraments online, consultar qualsevol cosa a internet, tenir-hi el navegador, ... tot això comença a ser imprescindible.

També ho és parlar idiomes. O si-mes-no saber que et pots entendre amb aquell que vols parlar, en anglès, francès, castellà, català, alemany, xinès, en búlgar... o tenir un traductor al terminal del mòbil perquè t’ajudi a resoldre-ho.

Tot això son eines. Com ho son les xarxes socials. I a això també s’hi ha de perdre la por.

Avui per avui, s’estan canviant les eines, fent-les fàcils, mes modernes, molt útils, on primer de tot hi ha la immediatesa portada en saber el què i resoldre ràpid. I aquests canvis també està arribant a la forma de relacionar-nos.

El que es evident, es que no s’ha de perdre el contacte personal, però avui per avui, la relació professional implica que estiguis al dia de tot el que necessites per fer fàcil i còmode la feina i resolguis ràpid el que vols resoldre, i per poder-ho fer, l’avenç mes gran que hi ha en aquests moments son les xarxes socials.

I xarxes socials no implica que tot allò que escrius, envies, transmets i resols, estigui a la vista de tothom. Hi ha com fer-ho privat i íntim. En una xarxa social, pots barrar el pas a allò o a aquells que no vols que t’observin sense que ho sàpigues.

Es evident que a internet, allò que no hi poses no hi és, i allò que hi poses ja no ho pots treure, però també es ben clar que el que no pots perdre de vista es que ho has de posar al teu servei i no a l’inrevés.

El meu pare deia que te’n adones que ja saps conduir, quan tu portes el cotxe i el cotxe deixa de portar-te a tu.

O el que dic jo, que per fer una paella, has de saber com fer-la, perdre-li la por i reinventar-ho tot.

Amb aquest tema també es així. Toca perdre la por a les xarxes socials: ja formen part del nostre futur com a professionals i com a persones que hem d’estar al dia.

L'influencia social de les xarxes online

2011-02-03T03:31:00.000-08:00

Moltes són les discussions que pretenen parlar de les bondats i temors, avantatges i inconvenients de l'aparició de noves eines de relació social. Com en tota discussió, hi ha defensors i detractors aparentment irreconciliables que discuteixen acaloradament sobre els perjudicis i beneficis de les relacions socials virtuals.

El que no hi ha dubte, és que s'estan convertint en imprescindibles. És la gran aportació al futur, que va un pas davant del més pur de la contemporaneïtat. Quan alguna cosa passa, abans que ho assimilem, ja està informat en alguna xarxa social.

Va més enllà de les consignes, és més un procés d'assimilació. De decisió de si SI o si NO. És la coronació de les decisions de cadascú des de la reflexió individual.Durant aquests dies que els conflictes del nord d'Àfrica estan a l'ordre del dia, conec a una persona que està bona part de la tarda-nit, amb el portàtil connectat amb dues pantalles a la vista, la del twitter i la de les notícies d'Al-Jaceera. El televisor amb les notícies 24 hores i el mòbil pendent dels SMS i del facebook.

Una de les discussions més interessants que tinc amb ell, és quan es queixa que no li queda temps per a llegir més de 5 llibres al mes, abans en llegia més. Jo li dic que li falta tenir més vida social i dosificar més la lectura, que la gent no hem de marcar-nos mes obligacions sinó organitzar-nos les rutines. Les grans oportunitats que ens ofereix el món de la informació, ens permet contrastar opinions i veure el que passa a temps real. Pots estar sense estar-hi físicament, a la plaça Tahrir del Caire, veient les opinions contraposades de dos mitjans en directe i veure les twittejades que estan "piulant" els que hi són, i rebent informacions a temps real per SMS, correus electrònics i el facebook. Això era absolutament impensable fa molt poc, i és clar que és una autèntica revolució social, aquella en la qual les persones podem tenir suficients elements de judici com per prendre decisions.

Aquestes noves eines, estan arribant a democratitzar tremendament la societat, entre altres coses perquè és aquell descosit per on s'escapa la voluntat de saber què passa, i que no pot controlar qui té el poder de conduir la informació per crear estats d'opinió.I aquestes eines estan arribant a tots els àmbits de la vida. Quan es comenta que la nova revolució social serà la de canviar la forma de treballar, per mètodes que ens permetin arribar més lluny, a més gent i facilitar la comunicació, no estem parlant ni de ciència ficció ni res que estigui a més d'un o dos anys de distància. Només falta fer una ullada al panorama de les xarxes socials. Ja n'hi ha per a tot. Per relacionar amics, per riure veient fotos, pel treball intern de les empreses, per enviar documents, per comprar, per vendre, per transmetre idees, per crear agrupacions i comunitats amb interessos variats (esports, gastronomia, salut, ...) .

De sobte també descobreixo una nova xarxa social, que igual que facebook és un món virtual on cadascú crea la seva pròpia comunitat agregant gent al seu perfil, marcant la seva pròpia política de privacitat, ... encara que amb una genialitat diferent, aquesta xarxa s'ha creat per comerciar. És un mercat virtual, on la gent s'agrupa per millorar la seva oferta professional i exposar-la a la necessitat dels clients, o bé per agrupar-se i fer compres o per trobar un local on crear un club de lectura. M'han presentat iMythos.net. Estan preparant el que serà la nova revolució en el camp de les relacions socials professionals, des d'una plataforma molt interessant que uneix el bo i millor de totes, les de compra, les de relació personal, les d'exposició professional. El més interessant és que és una xarxa que també s'autoregula. Aquell que va amb enganys es descobreix i aquell que aporta valor real triomfa.

Sens dubte, estan creant el que ells ja anomenen "el major mercat de productes i serveis professionals integrats" on els productes i els preus no negocien, negocien les persones.Funcionen per invitació i és clar que jo vull estar-hi a l'inici. En el principi de tot.

Quan tot es reinicia.

2011-01-31T02:37:00.000-08:00

Fer un Reset. Aquest és un recurs que sovint utilitzem, quan ja res no funciona i el nostre ordinador queda en estat catatònic, impossibilitat per prendre decisions.

Als anys 70, era el cop en un costat del televisor de “làmpares”, colpejar amb un martell el motor d'arrencada perquè es posés en marxa, o arrencar la moto en un carrer en baixada.

En aquests moments el Reset s'està fent en gairebé tot, perquè el Sistema està esgotat i se li han acabat els recursos. Des de les revolucions populars en els països àrabs amb dictadura, dels quals "vestits de llibertats" no se sap molt bé en què es transformarà, fins la crisi de les formes de vida i de treball en la societat del benestar.

En general tenim tendència a comparar el que ens passa a nosaltres, en el nostre entorn social, amb el que passa en altres llocs amb cultures diferents. No hi ha dubte que la crisi del sistema comunista, que va permetre la caiguda de les infranquejables barreres que alimentava la Guerra Freda, no es pot comparar amb el que està passant en el nord d'Àfrica. Allà la crisi té la mateixa arrel: la dictadura i la manca de llibertats, però està clar que el resultat de les revoltes no serà el previsible.

La Història ens dóna lliçons magistrals. La Revolució Russa, contra la dictadura del Tsar, l'encapçalaven els bolxevics i els menxevics. Aquests últims eren els moderats, els que podríem anomenar centristes i tenien com a objectiu assolir un règim de llibertats. Els que van acabar liderant la Revolució, van ser els que van marcar el pas i van crear la dictadura del poble, que en realitat era la dictadura d'uns pocs contra les llibertats individuals.

Pot ser que els països que estan en aquest procés de crisi, hi hagi qui aixequi la bandera de les llibertats i el laïcisme, i que sembli la raó de ser de la revolta, però pot passar que amb la justificació de la crisi moral i de valors, s'imposin criteris basats en les creences religioses, que trepitgin els pocs brots de llibertat que hi hagi al carrer.

És desmuntar un sistema per muntar-ne un altre, en el qual es sublimi el deteriorament del sistema de vida que cadascú volem per a nosaltres i les nostres famílies. Regles del joc i més regles del joc, decidides per qui té l'excusa de defensar el bé col·lectiu.

Crec fermament en que la revolució arribarà a tot. La crisi cíclica del Sistema és el que l'ajuda a reinventar-se.

Ara està arribant a cadascun de nosaltres en forma d'informació en la immediatesa. El que passa ara a l'altra part del món, ho sabem ara. Contra això no hi ha marxa enrere, i no es pot ser tan il·lús, de creure que això es para desconnectant qualsevol forma de comunicació online. La gent ja sabem que la informació existeix i que circula, i farem el que sigui per saber-la.

El que quedarà de tot això, és que qualsevol sistema de poder, haurà d'acostumar-se a ser vigilat, contestat i qüestionat. I no em refereixo només al poder polític, religiós o econòmic. M'estic referint fins i tot a com organitzar-se per obtenir ingressos, o en l'entorn de l'educació o en la convivència, o el d'aprofitar al màxim el que tingui de bo tot allò que com a col·lectiu ja hàgim aconseguit.

El món s'està ressetejant, i quan tot es posi en marxa i tornem a la "normalitat", moltes coses hauran canviat, però les noves maneres d'entendre el món no.

El nou enfoc

2011-01-28T06:03:00.000-08:00

Per descriure d'una manera contundent la situació actual, des de la perspectiva de la família, el treball, les aficions o qualsevol assumpte que ens afecti, segurament hauríem de buscar més enllà dels calendaris i intentar pensar en si el model, el sistema de relació social, ha de seguir sent el mateix.

Els "arranjaments", pegats i altres receptes, es basen en com s'han rectificat les situacions anòmales perquè continuï tot igual.

Si som conseqüents i intentem aprendre de les lliçons que ens ha donat la Història, hem de deixar de mirar de reüll al futur incert, i començar a tractar-lo de tu a tu. Amb ànim de canviar la nostra situació i com a conseqüència amb ganes de canviar les coses.

I això no és un treball individual sinó col·lectiu. És evident que la societat de consum ens ha canviat. Ara som més individualistes, impacients, ens agrada tenir solucions a qualsevol pregunta, tenim recursos per informar-nos sense acudir a ningú, només clicant al nostre ordinador. I per descomptat tenim aquesta sensació que dóna el poder de la informació i dels recursos tècnics, senzills, econòmics i al nostre abast, sense moure'ns de casa.

Però ara tornem a relacionar-nos col·lectivament. Les nostres comunitats d'aficions, d'interessos, de treball, ens són molt més fàcils d'administrar des de les xarxes online. Compartim aficions gastronòmiques, de viatges, de literatura, des d'una nova perspectiva, la de la nostra individualitat compartida. És realment interessant. Anem a posar un exemple.

M'agrada fer muntanyisme. Aquesta no és una afició que necessàriament ha d'esdevenir una espècie de míting col·lectiu de trobar desenes de persones a una hora determinada a l'inici d'un camí de muntanya. És una activitat que m'agrada practicar, i em porto el meu fill i al meu gos. Estem tres o quatre hores caminant, tirant fotos, rient, contemplant el paisatge, comentant les plantes, descobrint coses a cada pas. Després arribo a casa, descarrego les fotos, les il·lustro amb comentaris i les penjo a la xarxa social per compartir-les.

És una escena que gairebé és habitual, quan fa uns anys era impensable. Els blocs i les xarxes socials, ens han dotat d'eines per compartir.

Ha arribat el moment que s'avanci una mica més en tot això. Estem en l'inici de noves maneres d'intercanviar de tot online. No només aficions, productes o fotos, sinó d’interrelacionar-nos.

Hi ha una nova manera d'organitzar la nostra manera d'entendre el treball, les relacions professionals, que està posant al nostre abast aquestes noves maneres de gestionar la nostra vida.

A Diego Katzman (CEO del Grup Mythos) li agrada comparar la situació amb un nou Renaixement. Concretament l'esforç de la seva empresa consisteix a "crear la Nau” per formar part d'aquest nou model d'enfoc.

El que és cert, és que no és fàcil trobar feina, no és fàcil arribar a final de mes, no és gens fàcil pensar en clau de futur, si no és comptant amb les oportunitats que t'ofereixen les noves formes d'organitzar-nos online.

Les xarxes socials: una oportunitat pels usuaris, una amenaça pels lobbies.

2011-01-25T03:20:00.000-08:00

El model de societat en què vivim, s'està transformant i reinventant constantment a molta velocitat. No hi ha dubte que els avenços tecnològics que ja formen part del que podríem denominar com "quotidià", fa molt pocs anys eren imaginacions de pura ciència ficció. Fa una mica més de 20 anys, el més sorprenent i avançat era el FAX. Avui no deixa de ser gairebé una andròmina que no fem servir.

Les possibilitats que ofereixen els avenços, fan reorganitzar de forma orgànica les coses més habituals, per adaptar-se a noves maneres d'utilitzar la informació, el treball, els estudis, la llar, els amics.

No es pot viure d'esquena a aquesta evolució de cap de les maneres. És una qüestió de pura supervivència.

En aquests moments no resulta gens fàcil per als lobbies del poder, controlar el que es pot o no publicar, o silenciar opinions que no els agraden, o amagar algunes vergonyes de gestions dubtoses. Precisament perquè ja gairebé tot és a la Xarxa

Ara el que importa és trepitjar fort online. Alimentar d'opinions i generar sensacions virtualment i acostar el més possible el que passa i el que sembla que passa.

El que ningú pot controlar, és la força reorganitzativa constant dels usuaris de la Xarxa. S'organitzen per opinions, per aficions, per haver compartit un centre docent o un club esportiu. És una manera innocent de trobar fórmules de relació que s'escapen de les normes establertes.

En un moment en què la gent comença a tenir serioses dificultats per trobar feina, o millorar els seus ingressos, o practicar les seves aficions, l'univers online es descobreix com una gran oportunitat, en què tot depèn de la teva pròpia capacitat per utilitzar de forma efectiva totes les eines que t'ofereix.

Ha arribat el moment de trobar de veritat una xarxa online que sigui un nou canal de treball. I he escollit la paraula treball, per no parlar de vendes, ingressos, distribució o altres. Un forat a la Xarxa, on organitzar-se professionalment, encara que sense perdre la importància del tu a tu. Sense deixar de banda la garantia que t'ofereix la relació personal.

És evident que la compra per exemple d'un electrodomèstic, gairebé és una excusa per visitar una botiga, "enamorar-nos" d'un aparell, informar-nos de les seves prestacions i acostar el més possible el preu al que volem gastar. En la compra online, tot queda emparat per les eines de control i seguiment tant de les qüestions econòmiques, com de la recepció de producte en destí. La diferència també és que pots preguntar si els funciona bé a altres que facin servir aquest mateix aparell d'aquesta marca i model. Que pots comparar preus i serveis, fins i tot pots comprovar si el servei postvenda és proactiu.

No fa gaire, vaig escoltar una entrevista a la ràdio, en la qual li preguntaven a un propietari d'un hotel que què li semblava la força que han pres les reserves online. L'home va contestar que el més interessant que els ha passat és que gràcies a això, no hi ha res més important que dir la veritat, ja que un hoteler no pot enganyar amb informacions errònies amb el tamany de l'habitació, la ubicació, els serveis que van amb el preu o la disposició de reserves. Si enganya, els usuaris ho descobriran i ho criticaran sense dubtar-ho. I si no enganya, no hi ha millor manera de tenir bona publicitat que un client satisfet.

Estem doncs en el moment adequat per posar-nos en marxa professionalment, a les xarxes socials que ens garanteixin la seva serietat i honestedat, on puguem desenvolupar la nostra feina, perquè el futur és ara.

Els discursos radicals

2011-01-24T02:08:00.000-08:00

Fa temps que la societat s’encamina inexorablement a la cridòria col·lectiva. Nomes cal veure com s’ha instal·lat als medis de comunicació, a les xarxes socials i a qualsevol activitat publica que comporti dirigir-se a un grup d’oients.

Ven mes la desqualificació i la bogeria de paraules enceses, que els raonaments i la discussió civilitzada. Nomes cal fer un petit repàs.

Molts partits polítics es passen el dia intentant evidenciar (sigui cert o no) que l’adversari es un mal gestor, algú feble, algú que vol destrossar la convivència, que enganya als propis i fa la vida impossible als contraris.

Els canals de televisió, premien qui mes crida i burxa i calumnia, perquè això significa que després reptaran al calumniat i si no s’apunta al joc de les repliques i contrarèpliques i enfrontaments, el crucificaran públicament mentre miren de reüll els índexs d’audiència.

També això ha permès que retornin els discursos mes radicals des de concepcions ideològicament absolutistes. Els incendiaris religiosos, xenòfobs, i anti-tot.

I no es pot dir que es tracti de quelcom que ha aparegut de cop, sino que s’ha anat instal·lant al territori, al municipi, a casa nostra fins i tot, i que ara ja no hi ha qui ho pari.

Les postures s’han radicalitzat, i tothom justifica qualsevol cosa que passi, depenent de la seva versió i amb la mala costum de reforçar la seva veritat.

Es trist de debò, que la memòria també sigui curta en el temps. I que depenent de qui l’escrigui tindrà un missatge o un altre. Quina por!.

Ara, quan estem envoltats de tots els significats de la paraula crisi (atur, inseguretat, desinformació, valors, pobresa, convivència,...), aquesta opinió quedarà ofegada per l’allau de postures mes radicals, que sens cap mena de dubte tindran molta mes força, però no me’n vull estar de manifestar la meva tristesa, perquè mentrestant no hi ha col·lectius que aportin novament el sentit comú, que retorni la situació a postures que ens garanteixin un futur menys gris, del que es veu al proper revol del nostre futur immediat.

Ens hem de reinventar

2011-01-21T02:24:00.000-08:00

L’any 2009, es veia a venir el final dels anys de bonança, on qualsevol negoci era lícit, que del que es tractava era de tenir propietats i que el diner era fàcil d’aconseguir, amb poques garanties i amb llargs terminis de tornada.

Tots aquells que es van plantejar com afrontar el 2010, van posar en marxa les seves formules. Des de les mes conservadores, que posaven en marxa una estratègia encarrilada per reduir despeses al màxim, minvar l’estructura i desproveir d’ambicions de creixement, fins a les mes valentes, que era visualitzar que s’imposaria l’idea de reduir i i es tractava d’ocupar espais de mercat que en una altra moment els competidors no ho permetrien, invertir per créixer i sumar esforços amb altres empreses i posicionar el negoci en un nou estadi.

La realitat es que va ser el moment de reposicionar les estratègies amb mes o menys encerts. La crisi del “Sistema”, el que afecta tot plegat, des dels bancs als governs, ens va arribar el 2010. Replantejaments generals, refer els sistemes de finançament, portar la prudència a la retallada de tot i sobre tot a que el “Sistema es cobreixi les espatlles”.Tothom especula sobre quan durarà la crisi i la realitat es que estem al mig de tot plegat.

Ara, el 2011 ens arriba la crisi a la gent. Ara es quan les retallades, el fet d’arribar a final de mes i no tenir prou diners per afrontar les despeses mes bàsiques, ens fan retrobar-nos amb una realitat que s’intueix però que no s’està mai preparat per assumir.

Es aquell moment en el que veus que vols complir amb els rebuts d’un préstec personal, vas a demanar ajuda a aquella entitat de crèdit que tot t’ho posava fàcil, perquè siguin mes còmodes les quotes per poder arribar a fi de mes, i et diuen que si no hi ha mes garanties no podrà ser.

Esta a punt d’esclatar la crisi de les persones. La que fa por. La que està patint un grapat de gent que veuen que els seus estalvis se’n van a fer punyetes, que els ingressos s’han aturat, que tot es mes car i que els que et deuen diners no podran pagar-te.

I fas comptes. I veus que tens diners per aguantar menys d’un any.

Ara s’han de fer els números a casa. A les famílies. Toca plantejar com encares el futur. Des del punt de vista mes conservador, està clar que es difícil trobar feina i que tornar a tenir una font d’ingressos serà difícil. Tant difícil com serà cobrar el que et deuen.

Be, dons potser nomes queda ser emprenedors i afrontar el futur des de la perspectiva de posar en marxa un projecte propi i arriscar-te. Però en aquest cas has de fer be els números i no caure en els consells fàcils de qui tindrà la vida resolta faci fred o calor, si el projecte te tan sols un bri de dubte, probablement t’aconsellarà seguir el seu exemple: el de quiet i parat i no moure’t, i et desaconsellarà llençar-te a l’aventura d’emprendre. Una part de raó si que tindrà, ja que es veritat, en aquest país no es fàcil posar en marxa qualsevol iniciativa i tenir el dret de rectificar o de començar de nou. La proba clara es que des del govern de Madrid, et posen fàcil obrir una empresa però molt difícil tancar-la.

També et queda la possibilitat de llançar-te al mon i observar que esta retornant el poder de les persones. O sia, aquella capacitat de posar al “mercat” les teves habilitats descobrir que hi ha altres maneres de treballar i de concebre el mon real. Curiosament qui ens esta ensenyant cada dia com estan canviant les coses es el mon virtual, les xarxes socials, la immediatesa de la comunicació o d’aconseguir el que vols i al preu que vols i al moment.

Ja tornem a veure que la gent cerca qui li repari el petit electrodomèstic i no substituir-lo per un de nou. O que van al mercat i comparen preus abans de comprar. O que cerquen els destins de lleure en funció dels costos. O que renoven les seves rutines de la vida diària per gastar menys. També estan les noves maneres de compaginar feina i família fins i tot treballant des de casa, per estalviar-se desplaçaments.

Es tracta de reinventar-nos. No ens queda cap mes remei.

Les Tradicions

2011-01-05T08:17:00.000-08:00

(article per l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada, pels Tres Tombs 2011)

Cadascuna de les coses que es transmeten de pares a fills, i que han format part de la quotidianitat de les seves vides en una comunitat, es converteixen en tradicions quan son compartides reiteradament al llarg dels anys per tota la comunitat.

Moltes de les tradicions venen donades pels oficis que practicaven els avis i que la evolució i el progrés, els han anat transformant fins a ser fins i tot substituïts per d’altres que no requereixen l’esforç i l’aprenentatge que eren absolutament necessaris.

A igualada hi havia oficis com el tèxtil o el de la teneria. O els “acabats” d’aquestes matèries, o la producció de les fàbriques que s’escampaven per Igualada i els voltants. I no ens podem oblidar d’allò que era un dels processos importants: portar-ho.

Els traginers ens recorden cada any que fer créixer la comarca i la feina va ser també gracies a l’esforç d’aquells que feien possible portar mercaderies i passatgers amunt i avall.

I quan parlem de mercaderies estem parlant de tota mena de mercaderies que eren transportades per camins a vegades molt difícils i anaven i venien de tots els pobles del voltant i sobre tot anaven a Barcelona, on eren distribuïts a d’altres indrets, fins i tot a ultramar.

I no importava el temps que fes, fred o calor, pluja o neu, aquells abnegats animals conduits per carreters d’ofici que sabien el que era patir i arribar a l’hora.

Es realment molt important que ens ho recordin, avui que amb un mòbil pots saber el temps que farà demà o 5 dies després, visualitzar qualsevol cosa a qualsevol punt del mon, tenir qualsevol noticia a l’instant en la que es produeix, fer una pel·lícula quan ho necessites o disposar d’una “plomada” baixant una aplicació online al terminal. Sense oblidar-nos de que podem parlar amb qui vulguem des d’allà on estiguem.

Imagineu-vos que quan sortien de bon mati els carros des del pagès anant al camp i tornant amb fruites, verdures i vinyales al sarró, fins aquells carros immensos tivats per 6 matxos i 3 ó quatre carreters en direcció a Barcelona, que restaven incomunicats de tot arreu tan sols sortir del poble, amb el perill del temps que es trobessin tot i portar el “calendari del pagès” que els orientava.

Mai podrem agrair prou que un ofici tan difícil on s’hi combinen esforç, voluntat i saber el que s’ha de fer, el Gremi de Traginers l’hagin convertit en una d’aquelles tradicions que no ens volem perdre, i que esperem celebrar-ho com cada any, als voltants del dia del seu patró: Sant Antoni.

Francesc Puertas

President de la Confraria de la Vinyala

La societat dels delators

2011-01-03T01:55:00.000-08:00

Els "primers d’any", s’aprofiten per posar en marxa moltes lleis i iniciatives que precisament per aquest motiu (perquè es mou alguna cosa) remou els budells de molta gent que els afecta directa o indirectament.

Es parlarà molt de la mal concebuda “llei antitabac” de si no es pot posar en marxa una llei i rectificar-la poc temps després, sobre tot, si l’aplicació d’aquesta, provocava que hi havia excepcions en locals públics si s’invertia adequadament per distingir dos espais: “fumadors” i “no fumadors”. Novament, aquells que si van gastar els calers, els toca el rebre, com si els indicadors econòmics no ens aventuressin un futur amb greus problemes, on s’augmenta la pobresa, i els negocis se’n van a fer punyetes

L’aplicació d’aquesta o una altra llei (en minúscula), podria portar-me al terreny de sempre de si no hi ha coses mes importants per fer, perquè els legisladors es dediquin a aquestes coses i no a aturar la caiguda lliure de l’atur, a posar les coses fàcils al emprenedors o a refer l’autoestima col·lectiva,

Tot i així, he decidit no caure en aquest terreny abonat, i fer pales que les lleis (en minúscula novament) ens estan conduint a una altra manera de concebre la nostra vida quotidiana i apropar-nos a la cultura de la Stasi romanesa, o la de les SS: la cultura de la Delació (a això si que li poso majúscula).

“si veus algú fumant, denuncia-ho”. Però això què és!. Cap on anem. Ara totes les lleis portaran la incitació a la delació?. Que s’acusi un maltractador, i es delati, te sentit moral i ètic, però equiparar coses que com el fumar al mateix nivell em sembla indecent pel que comporta de conducció cap a una nova rutina de la quotidianitat que serà la d’observar als demés a veure si en fan alguna i els puc denunciar. Quan jo era jove això del “xivato” estava mal vist.

Portar les converses acalorades al “et denunciaré anònimament”, no sabràs si he estat jo, i sempre tindràs el dubte, causa una indefensió massa gran.

Sempre et queda el dubte de si la denuncia fàcil o intencionada a un innocent por portar a jutjar-lo i culpabilitzar-lo ràpidament abans que la Justícia actuï. Ja se sap que posar qualsevol noticia a la xarxa, ni que sigui una sospita no fonamentada, comporta que allà es queda, malgrat que després es demostri la seva innocència. Per tant allò que “una persona es innocent fins que es demostri el contrari” s’ha pervertit solemnement.

Ara ja està quasi ve instal·lada la cultura de la Delació. D’allò de “calumnia que algo queda”, o allò de "acusa que primer es creuran a qui acusa i el que es innocent ho haurà de demostrar" ja començarà a formar part d’allò que s’entén com a normal. Que trist.

Jo em manifesto com una persona ideològicament organitzada a parts en l’humanisme, la socialdemocràcia i l’esperit lliberal, però no ens enganyem, aquesta no es la manera. Amb aquesta acció (la delació) no es pensa en les persones, no es social ni democràtica i molt menys es fan les coses des de les conviccions sino des de la imposició.

Amb la cultura de la Delació, estan aconseguint que la Societat s’autoreguli?, o estan aconseguint una societat acollonida?. Veurem.

Recuperar el valor d'una encaixada de mans.

2010-12-28T03:05:00.000-08:00

De vegades no es fàcil digerir en poques setmanes l’allau de coses que passen, que et diuen, que interpreten per tu, que qüestionen i que ho converteixen en quelcom a divulgar i parlar-ne.

Sobre tot, quan hi ha tantes opinions i tantes maneres de veure el mateix succés com persones hi ha.

El que tothom coincideix es en pensar en que les coses estan evolucionant a una velocitat imparable, que t’obliga a estar en constant alerta, ja que una setmana sense informar-te pot ser quasi un suïcidi professional, depenent a què et dediquis.

Aquesta darrera setmana, tenim des de la mort del periodista Mariñas (el de debò), el relleu a la Generalitat, els nous consellers, el fred, els aeroports col·lapsats per la neu, en Ferran Mascarell, els tancaments i trasllats d’empreses, la puja del rebut de la llum, el patiment per cobrir els compromisos financers, la por a no cobrar, i totes aquelles coses que entren a la quotidianitat de cadascú i que conformen l’entorn immediat.

Nomes ens faltava si coincideix en dia 28 de desembre, que es quan algú es permet frivolitzar amb noticies falses, que algú se les pren seriosament i acaba farcint si cal, l’acolloniment general davant d’esdeveniments que cal posar en dubte.

Normalment, hauries d’anar guarnit amb actituds predisposades a tot allò que pot sortir be i posar-hi voluntat positiva, forçant-te a creure’t-ho.

I es interessant observar que sembla que quan s’acabi aquesta setmana, que també acaba amb l’any, les coses seran diferents i que allò que no anava be ho deixem enrere i que comencem una nova llibreta amb fulls en blanc i es per això que anirem escrivint cada dia el present amb totes les expectatives d’un any millor.

El que es fotut es que el que denominem “ el proper any”, ens l’han condicionat tots els esdeveniments, pífies, encerts, badades, barrabassades, errors, compromisos, en fi, tot allò que anem carregant a la nostra pròpia motxilla, i que quan sortim a caminar cadascú amb la nostra, no t’hi trobes un panorama gaire afalagador, ja que per allà on transites, te’n trobes d’altres que els pesa mes,, que el camí per on has de passar es dificultós i hem de passar-hi mes d’un, i on fera falta reinventar-ho si ens en volem sortir.

Aquest any, es posaran de moda conceptes enfrontats com “reinventar-se / continuar com sempre”, “valor afegit / normalitat”, “nous canals / mercats tradicionals”, “guanyar-se la vida / cobrar molt”,...

I es començarà a parlar novament d’aquelles lleis de mercat, on el producte t’el haurà de garantir qui te’l ven, que per això ho fa ell, i les marques s’ho hauran de guanyar, cercant persones que aportin la solvència professional que les facin creïbles. Hem de tornar a mirar als ulls la “meritocràcia”.

Actualment les xarxes socials i les noves maneres de fer negocis ens porten a noves quotes de llibertat mercantil, però cal que qui garanteixi qualsevol cosa que es faci online sigui les persones que venen productes i serveis el mercat virtual. Cal donar la cara.

Ningú es creu hores d’ara que la Borsa es mou per altres regles del joc que no siguin els interessos de grans corporacions, o que una idea revolucionaria acaben comprant-la tan sols perquè no es faci realitat. O que obrir un negoci sigui un calvari i tancar-lo sigui un suïcidi professional. O que no s’ha de confondre facilitats per emprendre amb sols disposar de crèdit per obtenir diners, sino per poder tornar-los o facilitats per renegociar.

S’han de crear noves regles del joc, noves maneres de treballar o recuperar aquelles que ja sabem que funcionen, per tornar a creure en una encaixada de mans o en la paraula donada, sino, se’ns anirà tot en orris.

Bones Festes

2010-12-24T09:11:00.000-08:00

A la Lola Lucas

2010-12-17T03:44:00.000-08:00

M’he trobat davant d'un full en blanc, per parlar de la Lola. I la veritat es que se’m han aparegut tota classe de records i de sentiments, extraordinàriament barrejats i als que no hi puc posar cap mena d’ordre.

La Lola, l’eterna i jovenívola Lola. La que et recordava quin llibre estava llegint o allò que estava estudiant en aquell moment. L’amiga que s’apuntava a cursets, a esdeveniments on es movia la cultura, l’art, la literatura, el coneixement, el creixement personal,…

Aquella companya de feina que quan hi havia dubtes de com anomenar en català qualsevol paraula, conspirava amb en Lluis Torrescassana i entre els dos, descobrien que “aro” s’havia d’anomenar “cèrcol”. Allà on ja es deuen haver trobat, segur que novament compartiran les rialles que ens van dedicar en vida.

Que escoltava a primera hora el contestador automàtic de l’empresa, ajudava a posar preus, responia el telèfon i que s’involucrava. I després, amb el seu aspecte, vestida de somriure i de persona plena de vida, metòdica i il·lustrada omplia d’activitats la resta de la setmana.

Incansable, positiva i amiga dels seus amics, la trobaré a faltar,… la trobarem a faltar.

I jo, la recordaré sempre carregada de llibres, creuant-me amb ella a les escales mecàniques del carrer de Sant Magí mentre anava i venia de la biblioteca, i la cercaré mirant amunt i avall per veure si la veig.

Crec que faig be a dir-te, Lola, que estem fosos en una abraçada tots els que estem aquí perquè sincerament, ets de les persones que trobarem a faltar.

Descansa en Pau.

Ara ja toca

2010-11-29T03:56:00.000-08:00

No haig d’amagar a ningú que sempre he estat de Convergència. Des de que em vaig engrescar amb la política en lletres majúscules, he tingut clar que la meva opció ha estat el catalanisme polític, des de l’opció lliberal entesa des de la consciencia social.

En un moment en el que els conservadors mes casposos han embrutat el concepte “liberalisme” fent-se’l seu, i que les opcions dites d’esquerra l’han repudiat per ser el “culpable de tots els mals”, aquells que hi creiem ens hem sentit orfes.

CiU sempre ha estat aquella Federació que ha permès pensar que la cultura d’encuny català es una opció clara de govern, capaços de posar el país pel davant, moltes vegades amb el perill de “mal-entendre’s”.

Ara toca fer el que toca fer, redreçar el país, quan aquest ha estat segurament administrat amb bona fe però amb la música escrita per un altra, on 6 mans havien de tocar el piano i no es posaven d’acord amb quina mena de cançó era. Per tant no s’ha interpretat música des de les emocions i sabent dirigir els tons i l’èmfasi, les pauses i sobre tot discrepant constantment dels continguts, malgrat hi havia partitura.

Ara toca interpretar. Els electors hem indicat clarament el que no volem. Hem decidit el que si volem i sobre tot, ja hem dit ben clar que no volem tantes mans tocant el piano i entenent que la idea no es tocar música des dels dogmes, la falta de lideratge i sobre tot sense objectius de debò.

Els 62 diputats de CiU liderats per l’Artur Mas, els toca exercir amb saviesa, professionalitat i generositat entesa des de les conviccions, la transversalitat, i el fet d’actuar des del que necessita el país pel damunt de les polítiques de carnet que a d’altres els ha agradat practicar.

També es el moment de no perdre de vista les altres opcions polítiques que també empenyen i que son un fidel reflexa de quina es la forma de pensar dels electors catalans. El sostre que han tocat el PPC, el tocar fons del PSC-PSOE, la dispersió del vot mes independentista, que ha provocat el que ha provocat (ERC, SI, RI), el vot fidel d’ICV, la consolidació dels que han fet de la baralla de la llengua la seva bandera (C’s) o aquells que han estat a punt d’aconseguir plaça al Parlament i que representen el mes rònec de la cultura antisocial i xenòfoba amb missatges que han arribat a una part dels electors.

Cal reflexionar i sobre tot, no caure en el parany de creure’s que en Mas està captiu pels resultats del demés, sino tan sols per la responsabilitat d’haver guanyat sempre, i aquesta vegada de forma incontestable.

Els catalans volem que se’ns governi be. Ara ja toca.

El que no es mulla per res, no li passa res.

2010-09-17T04:13:00.000-07:00

Malauradament es la famosa frase d’un col•lega meu, que fa bona aquella postura de “laisser faire, laisser passer”, quan s’enfoca des de la comoditat i no fer res, no sigui que es mogui alguna cosa. Jo he convertit la meva vida en quelcom mes que deixar-les veure venir. Prefereixo focalitzar i enfrontar-m’hi. Prefereixo tirar endavant. Estar clar que si un ho intenta, hi torna, i hi torna, al final es trobarà amb tants fracassos com encerts. Es llei de vida. Aquell que no es belluga, no li passarà res de res. No tindrà fracassos, però d’encerts n’hi un. Pot ser que inclús acabi convertint-se en un vagarós cínic que tan sols sàpiga mirar-se al melic i justificar la seva existència mirant amb arrogància el que fan els demès amb superioritat injustificada. També es clar que la calumnia es fruit de saber mitges veritats i convertir-les en veritats reals. Per tant, la tendència de segons quin personatge, es a convertir-se en algú que no se’l creu ningú, a força de dir mitges veritats o de sembrar dubtes sobre algú. M’agrada la famosa frase d’en Picasso, que deia: Em passo el dia ocupat, perquè si em ve la inspiració al menys que m’agafi treballant. A aquells que es miren el melic un consell, que reaccionin perquè allò que no fan, allò que diuen i allò que sembren, els acaba passant factura en algun moment.

Cada any es el mateix

2010-08-23T05:13:00.000-07:00

Cada any es el mateix. Aquells que vivim a les zones de vianants, de pas obligat de la gent que va i torna de qualsevol espai lúdic, acabem patint les conseqüències de viure en llocs "tant privilegiats".

Recordo que els meus pares s’esforçaven per donar-nos aquella educació que no es donava a l’escola, com era la de pensar en els demés, deixar pas a la vorera, cedir el seient, deixar passar primer i després nosaltres,… allò que els avis n’hi deien urbanitat i que a principis del segle XX era una assignatura mes a l’escola.

Ens ensenyaven un cert nivell de disciplina, amb les hores d’anar a dormir, en aquelles coses que con a infants no ens beneficiaven gens i que fins que no tenies al menys 9 o 10 anys no podies fer. No pot ser que a altes hores de la matinada hi hagi canalla i els seus pares muntant gresca als carrers.

El tema del respecte també era important. Aquell respecte que s’ha de tenir pels demés o pels pares, o pel mestre, o pels avis,…

Jo sempre m’he queixat de que aquells que legislen haurien de legislar menys i depurar aquelles lleis que només prohibeixen però que només aporten una mena de “frontera” que alimenta les ganes d’explorar que hi ha més enllà.

O la policia, tots agrupadets a la plaça de cal Font, sense la seva presencia persuasòria passejant-se per la plaça de La Creu o el carrer de Sant Magí, on tan sols que els haguessin vist haurien reprimit les ganes de cridar d’algun vianant.

Tots hem sigut joves, però es ben clar que no ens dedicàvem a cridar mes que si fos de dia i de fet, quan algú ens deia que igual molestàvem als veïns, baixàvem la veu.

No pot ser que aquesta mena d’inconsciència hagi anat a mes d’aquesta manera. Si mes no, haurien de recuperar-se fórmules per ensenyar als menuts quelcom que en algun moment el seu subconscient repesqui quan es transgredeixi i que sigui una crida a la seva urbanitat.

No pot ser que tres dies de festa es converteixin en tres interminables nits de cridòries incontrolades als carrers que tan sols tenen el dubtós privilegi de ser llocs de pas. Son tres nits sense dormir.

Omplir les hores

2010-08-16T04:39:00.000-07:00

Aquests dies, que tothom està o be de vacances perquè toquen, o be de vacances forçades, o complint un horari de treball en un entorn buit de gent, no queda cap mes remei que pensar en la “calma xixa” que ens rodeja, sobre tot a aquells que hem optat per quedar-nos prop de casa.

Observes be i te’n adones que no hi ha noticies politiques rellevants, que a ràdios i televisions es repeteixen els programes i que un percentatge important del temps usat es per explicar l’estat de les carreteres, el trànsit, el temps i algun reportatge proper a les vacances.

També he comprovat el que dona de si veure "personajillos" desconeguts, que son cunyats o amics o ex novies, o ex dones, o ex concursants, o ex cantants, o ex xofers, o ves-a-saber-què que el mes important que els ha passat a la seva vida es que la gent que veu la tele els agradi veure com es barallen per fugir dels seus propis problemes i discussions.

Es realment terrible veure de sobte, que un “ex-no-se-qui” parla de “no-se-que” que ha fet “l’ex-no-se-quin” però que sols sap que li ha dit una “font-telefònica-anònima” just abans d’entrar al programa. Això provoca la resposta airada d’un tertulià que no discuteix la procedència estrambòtica de la informació, sinó que diu que els seus contactes desmenteixen rotundament aquesta qüestió i… ja la tenim "liada". Surten draps bruts de l’un i l’altra, sospites i mes sospites i apa, ja hem omplert la tarda. Si a més podem aconseguir que qui ha estat vilipendiat vagi al programa de l’endemà a defensar la seva innocència, dons apa, ja n’haurem omplert una altra de tarda.

Em sembla un estil de programes realment “poca soltes”. Però es el que tenim. I ho tenim perquè te audiència.

El país se’n va a fer punyetes, mentrestant ens entretenen amb aquesta “poca-soltada” i d’altres com les prohibicions de les curses de braus, l’indecència del cas Millet, o la copa del món, allargant tot el que es pot el fet de tenir banderes d’España al balcó.

I no he volgut posar al mateix paràgraf la decepció per la retallada de l’Estatut aprovat per tots els catalans, pel Parlament, pel Congrés dels Diputats i que 12 casposos i caducats jutges decideixen que se’n vagi a pastar fang i ens ho comuniquin just abans de que tothom se’n vagi de vacances, això si, sense la memorable darrere sessió del Parlament abans de dissoldre’s, on es va aprovar una descafeinada divisió territorial que aquests “dotze jutges d’un jutjat” ens neguen.

I ara quan tornem, ens trobarem amb unes eleccions i amb molt poques ganes de res. Ens han anestesiat. Confiem que el poc "salderi" que pugui quedar en la gent que vol representar-nos i governar, ens ho sàpiguen explicar, que es dediquin a fer pedagogia, ens convencin que seran honestos i puguem mirar endavant.

Una nova decepció. La Vegueria Penedès s’haurà d’esperar per la poca valentia d’un partit que diu que hi creu.

2010-07-27T12:33:00.000-07:00

No serà que tota la ciutadania penedesenca no estigues d’acord amb fer possible la vegueria Penedès.

No serà que durant mes de sis anys, aquesta reivindicació ciutadana feta des de les institucions, ajuntaments, associacions, persones conegudes i desconegudes i sobre tot amb la força que dona la il·lusió de ser, no hagi estat reconeguda per alguns partits i les mes altes institucions nacionals, que han mirat cap una altra banda

També es innegable que el territori ha fet pedagogia de la divisió territorial, mentre a d’altres indrets ni tan sols sabien què es això de les vegueries.

Segurament si ens ho pregunten a tots aquells que vivim a l’àmbit territorial del Penedès, la gran majoria, quan ens preguntin que es això de les vegueries, probablement ho contestarem amb mes encert que gent d’altres territoris que no han fet d’aquesta reivindicació un clam.

També no hi ha dubtes que els medis de comunicació del territori han defensat la idea, han fet editorials conjuntes i les accions que ha convingut.

Segurament si observem què ha fet la plataforma ciutadana veurem que s’ha dedicat a sumar esforços, cercar complicitats, intentar convèncer, i fer molta molta feina.

Mentrestant el mes greu de tot plegat es que encara hi hagi qui no se’n adona de que s’ha perdut una oportunitat que en virtut de no se quins equilibris i acords, posposa a tot un altra procés l’aprovació de la vegueria Penedès a no se sap quan, tenint en compte que dimarts 27 ja la podríem haver tingut aprovada pel Parlament.

Només els calia abstenir-se. Només calia acabar de cloure la legislatura amb el cap ben alt per haver aconseguit una reivindicació legitima i feta des de la ciutadania.

Novament els partits que manen guanyen i les persones perden.

Mentrestant la plataforma haurà fet una gran feina, malmesa per una mena de pactes que no son entesos per qui se sent desatès per aquells qui han estat elegits per representar-nos.

Si, hi ha Llei de Vegueries però sense el Penedès, l’únic àmbit territorial que ha aconseguit que tots els que vivim al territori hi estiguem d’acord.

I al damunt el mes alt representant institucional d’aquest país que va dir que tan sols s’aprovarien com a vegueries aquells territoris que ja estiguessin reconeguts per part del Parlament com a àmbits territorials, ha mentit.

La teoria de la pistola.

2010-07-23T10:18:00.000-07:00

Una vegada em van explicar la teoria de la pistola. Es curiós perquè hores d’ara, a la gent el que els agrada es embrutar-ho tot, dir mitges veritats i sobre tot escampar tot el que poden per sortir il·lès de qualsevol cosa que passa, cercant a qui culpabilitzar. Nomes cal posar la tele o llegir algun periòdic.

La teoria de la pistola s’entén si un fa el gest amb la ma de disparar a un altra. O dit d’una altra manera, apunta a un altra amb el dit índex, el dit d’acusar.

Si us hi fixeu, el dit gros apunta al cel, no se si per allò de pensar que també en te alguna culpa el de dalt.

I els altres tres us fixeu a qui apunten?... a un mateix!!!.

Hi ha moltes empreses que viuen el mateix escenari: Hi ha una empresa que no va be des de fa anys, on s’intenta cercar noves maneres d’entendre el negoci, cercar noves maneres de seguir progressant i no encallar en un escull que es ben clar que ens farà una enorme via d’aigua.

Es cerca qui et pot ajudar, li dones instruccions i el lligues curt, fent-li canviar l’empresa que porta el servei comptable i fent-te instal·lar una pantalla que enllaci al Servidor de l’empresa. Controlant com van les coses cada mes i sabent quina es la situació en cada moment.

El punt de partida ja no era bo, però d’això no cal que en parlem. Això si, en algun moment ja ho farem sortir. Per culminar-ho tot, s’agafen les inversions, els deutes anteriors pagats, indemnitzacions, s’actualitzen els balanços i apa, s’apunta amb el dit a qui hi has posat al davant.

Aquesta es una història que es repeteix i es repeteix. El que no pot ser es que algú es cregui que ara es diferent de cóm ha estat sempre

Tot d’una un almirall de buc de guerra es posa a manar en una barqueta petita de pesca, i s’equivoca perquè les ordres i la forma de navegar no son les mateixes.

Però quan passa una situació com aquesta, es el moment d’embolicar, de les rabietes i de fer malbé les credibilitats, de dir que s’estava mal informat i, aquest es un joc en el que hi ha dues opcions: voler-hi jugar o no voler-hi jugar.

El que es cert es que si acaba malament, acaba malament per tothom.

"L'AUTOQÜESTIÓ"

2010-06-29T03:18:00.000-07:00

Les empreses fan figa, la societat s’està autoqüestionant, el futur cada vegada es mes incert i es veuen persones escombrant el carrer que viuen a la ratlla del que necessiten per viure i gent amb corbata i mòbil que estan en aquella pila que podem anomenar la nova mendicitat.

Velles maneres d’entendre el territori on vivim (la indissoluble "unidad de España") com una manera de tenir assegurada la recaptació i condemnant a la mendicitat institucional a Catalunya, es el que s’ha confirmat amb la sentència del Constitucional: no tenir poder en la justícia, no tenir poder en els calers, no tenir poder amb la llengua pròpia, Catalunya no es una nació sinó una peculiaritat española,…

Sorprenents maneres d’interpretar la llei (i l’he posada amb minúscula) per allunyar-la de la justícia, escenificada amb la persecució del jutge Garzón, que malgrat te mals hàbits en les seves maneres de fer, es indubtable que pel fet que se’l persegueix es una absoluta rucada casposa.

No se ben be cap on s’encamina tot aquest garbuix de coses que tenim en aquests moments damunt la taula, però comença a ser hora de tenir clar què volem i cap a on volem anar.

Ja no val creure’s que algú ens donarà la solució. Comença a ser necessari buidar el tauler d’escacs en el que estem i tornar-hi a posar les fitxes.

Primer cadascun de nosaltres ha de fer l’exercici d’observar-se i veure pel que val com a persona, com a capacitat per interrelacionar-se i què pot oferir al mercat de treball.

Després la família. Descobrir quines son les regles del joc que cal tenir a casa, sent coneixedors que sense la família no avançarem en cap sentit.

Després els amics. Observar els rols que juguen cadascú d’ells a la nostre vida. Es curiós els grans descobriments que es fan fent aquest senzill exercici d’observació.

A continuació es important saber quin es l’entorn i saber adaptar-t’hi. I comptant amb l’entorn, saber quin paper hi vols jugar.

I no podem oblidar de qui es el tauler. Si es de tots aquells qui hi estem al damunt, o es d’uns que ens cobren lloguer per poder-lo usar i que ni estan en el tauler ni el cuiden ni res. Això si, no tan sols ens cobren el lloguer cada mes, sinó que ens pugen o ens pugen el lloguer cada vegada que els convé, sense tenir en compte les necessitats de tots nosaltres.

Fins i tot això ja toca qüestionar-ho.

Ni societat liquida ni lleis divines

2010-06-10T07:09:00.000-07:00

Si parlem d’embolics i enrenous, segurament tan sols hem d’observar el panorama. No tan sols llegir periòdics, veure la tele, escoltar la radio o llegir-te mes d’un correu electrònic d’aquells que t’envien per veure si n’estàs enterat.

Hi ha molta gent que fa l’esforç de no deixar-se torpedinar per tot l’allau d’informacions que arriben per tot arreu sense contemplacions agredint el que en podríem anomenar la “bassa d’oli” en el que ens hem esforçat tenir al nostre entorn. Per poder observar amb certa tranquil·litat o sense opinions fetes des de la pluja de coses que es diuen. I que, al final, acaben influint el que penses de cada cosa.

Les opinions dites des de creences distintes, poden portar a enfrontaments que si s’alimenten com a greuges, poden abocar-nos a un estat permanent d’angoixa i de sensació de ser víctima del robatori de la teva vida com l’has tingut fins ara.

No hi ha dubte en que hi ha costums i formes d’entendre la vida, que planten cara a les costums i formes de viure autòctones i que, a qui li toca fer l’esforç d’amollar-se es a qui ve i no pas a qui hi està.

Tot i que sempre a casa nostre ha passat a l’inrevés.

No serà gens fàcil resoldre un conflicte que la seva arrel està en les Lleis (en majúscula) que respecten cadascuna de les cultures, pensant-se de debò que l’altra no te raó.

Serà difícil perquè, en una situació de crisi com la que estem vivint, les angoixes no s’incorporen a un sumatori, sinó que es multipliquen les unes per les altres, fins deixar-nos en situació d’ofec.

Estem en crisi. Però no tan sols en una crisi econòmica en la que qui havia de fer be els deures no ho ha fet be, sinó que al damunt, s’ha instal·lat el concepte de “societat líquida” de la que parlava ja en un article anterior. En una societat que el que valia era tan sols el que passava avui i que tothom sabia que en algun moment tot això petaria.

Be, ja ha petat. I la crisi de gruix en obliga a fer quelcom que la majoria de la gent s’hi ha desacostumat i que es a pensar en els propers anys i no tan sols en el que es fa avui (perquè demà serà un altra dia).

Aquest exercici d’administrar la crisi de cadascú de nosaltres es el que ens ho posarà difícil aquesta vegada. Sobre tot, perquè en moments com aquests acostuma a passar que els dogmes de fe i les lleis divines creuen tenir la solució de les crisis de valors a qui atribueixen tots els mals d’allò que es vol entendre com la decadència de la nostra forma de viure i, de debò aquest no es el camí.

Aquesta vegada el meu optimisme tan sols està encaminat a creure en aquells qui configuraran el nostre futur. Confio en que no caiguin en aquests errors (d’altra banda previsibles), i que muntin una nova manera de fer les coses que ens condueixi per un altra camí que no sigui la societat líquida i les lleis divines

Seguirem creixent

2010-04-23T13:19:00.000-07:00

Em fa una especial il·lusió escriure aquestes línees. Entre d’altres coses perquè malgrat sóc igualadí d’adopció, em reivindico com a martorellenc sempre que puc.

Avui arriba a les vostres mans L’Extra Especial per la Fira de Primavera de Martorell 2010. Després de mes d’un any fent-vos arribar l’Extra, creiem que cal explicar-vos allò que hem fet en tots aquests mesos.

Em consolidat el nostre periòdic gratuït a la zona del Baix Llobregat Nord (Montserratina), a l’Anoia, a l’Alt Penedès, al Baix Penedès, al Garraf i a alguns municipis de la Conca de Barberà, sortint puntualment cada dimecres. En un any, ens han fet mereixedors de dos guardons importants, per una banda la Medalla d’Honor de l’Institut d’Estudis Penedesencs, i l’altra el Tassis Torrents a la millor iniciativa periodística, atorgat en el marc dels premis a la Comunicació de la Diputació de Barcelona.

Hem aconseguit ser el medi informatiu comarcal que mes està creixent en números absoluts de tot Catalunya i alhora hem fet un salt de lectors en un any de 13.700 a la setmana a mes 53.000 (segons la mitjana dels darrers dotze mesos del Baròmetre de la Comunicació), el que indica que seguirem creixent a salts de 10.000 lectors cada dos mesos durant el 2010.

La veritat es que malgrat la situació de crisi afecta a tothom, tot el meu equip i jo mateix, hem dedicat els nostres esforços a tenir uns periòdics dels que ens sentim cofois. Fins i tot la propera setmana, estarà ja en marxa el nostre portal digital L’Extra.cat (www.lextra.cat), que us convidem a visitar.

Aquest any, també ens estrenem amb un estand a la Fira. Veureu que hem portat als nostres “gegants”: la redactora i el fotògraf, i que aquesta edició va numerada. Aquest número, entra en un sorteig que es ferà el diumenge al mateix estand i que publicarem en la propera edició de l’Extra la propera setmana. Els premis que repartim, estan relacionats en aquest “Especial”.

Amics lectors, confiem de debò seguir comptant amb la vostra fidelitat i us esperem al nostre estand.

Bona Fira!

(Especial Fira de Primavera de Martorell)

La premsa gratuïta del segle XXI

2010-04-21T22:57:00.000-07:00

La societat canvia ràpidament. Passa de la bonança econòmica i del benestar, a la crisi que obliga a reinventar les nostres formes de vida i a obrir noves rutines que ens facin més fàcil sobreviure amb menys comoditats, encara que sense renunciar a la majoria de coses que ens ajuden a estar al dia, a relaxar-nos o a gaudir de les aficions.

La premsa escrita no ha estat precisament ben tractada per la darrera crisi i parlar de caigudes de vendes de publicitat d’entre un 30 i un 50% és realment terrible per a una empresa. Tenint en compte que aquestes caigudes també van acompanyades per les davallades de vendes i de subscripcions de les publicacions de pagament, cosa que fa passar greus dificultats a la premsa de paper i força a replantejaments empresarials que comporten, en algun cas, la desaparició de capçaleres que no poden resistir la força d’aquesta greu crisi.

En el cas de Publicacions Anoia, som editors del periòdic de pagament La Veu de l’Anoia (www.veuanoia.cat), que fa vint-i-set anys que surt ininterrompudament cada divendres i la caiguda de vendes en publicitat el 2009 ha estat pel damunt d’un 30%.

Amb el gratuït L’Extra(www.extracomarcal.cat), la nostra decisió va consistir a treballar de valent i anar a la recerca de nous territoris. Per tant, vam apostar per treballar la informació i, per tant, la publicitat de noves comarques. Una anàlisi seriosa i tocant de peus a terra ens indicava clarament que, per similituds, per proximitat territorial i sociocultural i perquè les complicitats eren evidents, havíem d’apostar per la DO Penedès.

Per altra banda, els periòdics editats des de Barcelona ignoren, en les seves pàgines, allò que passa a les comarques i, per tant, era clar que això ens definia la territorialitat dels continguts. L’anàlisi de la competència ens va fer adonar que el pes del lleure en les altres publicacions gratuïtes del territori evidenciava que no es tractava adequadament la informació i que, en canvi, es donava molta importància al lleure i a l’agenda.

L’altra qüestió era a qui enfocàvem la publicació, ja que volíem un perfil de lectors de totes les edats; uns lectors que no agafessin un periòdic de vuit pàgines amb quatre xafarderies i tres notícies. Per tant, la nostra vocació des del primer moment ha estat ser un periòdic de pagament, encara que gratuït. Disposem d'una potent secció d’opinió amb opinadors de totes les edats i que responen a totes les ideologies. Tenim ben agrupades per comarques les notícies, oferint-ne de producció pròpia, implicant-nos en cadascuna de les comarques. I sobretot, no descuidem els més menuts.

Per tant, el nostre gratuït L’Extra, el definim com un periòdic gratuït setmanal de quaranta-vuit pàgines a tot color, de format tabloide, que milita en el catalanisme polític i aposta territorialment per la vegueria del Penedès.

La força dels formats digitals també era una qüestió a tenir en compte i, per aquest motiu, la nostra anàlisi va ser també molt reflexiva (www.lextra.cat). Havíem de donar on line la possibilitat que els nostres lectors tinguessin enunciats que els aproximessin als continguts del periòdic i, sobretot, donar acollida al lleure i a qualsevol eina que ens permetés de millorar el periòdic de paper. És clar que els que cerquen què fer el cap de setmana s’orienten en una agenda de paper, però s’acaben connectant a Internet per a trobar allò que volen o aconseguir més informació.

És evident que en aquests moments la gent vol trobar periòdics que els informin, que els puguin rellegir en un altre moment i estalviar-se de comprar-los. Als establiments d’hostaleria no es concep que no hi hagi un periòdic i, fonamentalment, és on molta gent aprofita per a llegir-lo. En una sala d’espera o al tren agrada trobar quelcom per llegir i que vingui de gust d’endur-se a casa.

És clar que la premsa escrita en paper necessita diners per a continuar oferint serveis de qualitat, i se l’ha de considerar com un servei públic més, però no s’ha d’oblidar la importància de la seva independència. També s’ha d’allunyar de ser una empresa ‘mendicant’ de publicitat i de recursos i, per tant, ha d’analitzar els seus punts forts i oferir-los com una oportunitat de comunicació i publicitat als clients (empreses, institucions...) que necessiten anunciar-se o explicar-se al públic i, com a tal servei, posar-hi el preu adequat.

Les innovacions i els canvis d’hàbits durant la propera dècada posaran a lloc tots els formats de comunicació i faran que tot encaixi entre la premsa de paper (gratuïta i de pagament), els formats virtuals i tota la resta. Som encara a la societat de la informació i, de la mateixa manera que no desapareixeran els llibres encara que apareguin maneres virtuals de llegir-los, tampoc no ho farà la premsa de paper, encara que s’ha d’anar en la direcció adequada en el cas dels gratuïts, sense oblidar que, per a oferir uns bons continguts i un periòdic ben distribuït, s’ha de poder pagar tot el que costa fer-lo.

Francesc Puertas

Director general de Publicacions Anoia

L’afany recaptador

2010-04-15T03:21:00.000-07:00

Veient el que es veu, sobretot després de fracassos estrepitosos com el de reduir la velocitat d’entrada a BCN un grapat de quilòmetres abans d’arribar-hi, amb la ja demostrada inútil excusa de la reducció de contaminació, se’m segueix acudint que el principal objectiu de la mesura és la recaptació. Recaptació de diners dels contribuents que van o vénen de Barcelona i que, com un peatge més, han de passar per trams d’autopista a velocitats que quasi calen el motor.

Per fer fàcil la recaptació fins i tot han aconseguit que als pobres conductors, que en trams de velocitat variable que haurien d’anar a 50 i van a 74, ja no els treguin dos punts, perquè sinó la sagnia “llevaconductors” hauria estat d’escàndol. Sinó, que ho preguntin a aquells que van a treballar-hi cada dia.

A Igualada això sí, aquesta mesura dissuasiva l’han portada a l’extrem més retorçat que han pogut. Sinó que ho preguntin a aquells conductors que, quan surten d’Igualada, al tram més fosc de la sortida, quan han deixat enrere les cases i tan sols queda foscor i res més, un flaix els il·lumina la cara, els enlluerna i, si tens dificultats de visió, et fa trontollar la seguretat de la conducció.

És un tram sense perill, amb dificultats per entendre que allà s’ha d’anar a 50 km/h quan no és un lloc que necessiti de prudències injustificades. També és diferent si es fa a l’entrar a la ciutat, quan és imprescindible -inclús amb mesures dissuasives- aconseguir que els conductors que arriben a Igualada sàpiguen quin és el límit de velocitat.

Això sí, aquest radar poca-solta no està pensat per “pillar” els imprudents, o els que fan soroll o a qui circula a velocitats inadequades al cas urbà. És, simplement, per recaptar i res més.

Si a més hi afegim que en el tram més fosc d’Igualada un flaix t’enlluerna, i que donat que, aquest mal enfoc d’on s’ha de controlar la velocitat, es destina a encabronar més a la gent que surt d’Igualada que, ho hem de recordar, acaben sent multats per excés de velocitat amb falta greu i retirada de dos punts si van a més de 20Km/hora dels 50 que han d’anar, la veritat és que és una irresponsabilitat de qui ha decidit aquesta bestiesa.

Jo demano a les autoritats que reflexionin si no se’ls veu massa el llautó quan decideixen situar els radars a llocs tan “perillosos”.

Això no s’arregla amb actes de fe.

2010-03-30T07:27:00.000-07:00

Ja està al camí d’allò que es considera normal creure’s que quasi res té solució i que, de totes les opinions, la que val més és aquella que té la pitjor visió de tot plegat.

Fins i tot, és difícil a vegades raonar allò que creus –si és positiu- perquè dóna la sensació que estàs defensant quelcom que, per la seva pròpia naturalesa -és positiu i no negatiu- ja és susceptible de ser equivocat, erroni o amb intencions fosques, que s’ha de posar en dubte.

Avui hi ha temes criminalitzats i difícils, que tan sols treure’ls a la conversa ja provoquen mals d’estómac: atur, crisi, immigració, política, seguretat. El pitjor de tot és que quan es barregen dos d’aquests cinc temes, es pot considerar que les converses-discussions-monòlegs es converteixen en declaracions substancials de principis, que han de ser jutjades i sentenciades.

I la veritat és que molts ciutadans estem “calents” amb la quantitat d’injustícies, esbombades, a vegades des de la raó, a vegades des de la visceralitat de les intuïcions, convertides en conviccions o inclús des de la provocació del “calumnia que algo queda”.

Al final, es fa difícil viure amb la normalitat del sentit comú o a l’aixopluc de la convivència. O tenir la certesa i la seguretat que aquells que administren els serveis públics per als quals els has elegit (i que cobren dels impostos que paguem la majoria) ho fan bé. Amb honestedat.

El bombardeig constant de notícies grises de qualsevol cosa dibuixa un panorama trist, del qual no saps si en surts perquè és per entregues… en fascicles. Ningú dibuixa la història completa, potser perquè no ens desanimem més o, senzillament, perquè no saben on som ni saben on anem.

Ara s’acosten les eleccions autonòmiques. Abans d’acabar l’any, els ciutadans haurem de decidir qui governa a Catalunya fins el 2014. I la crua realitat és que aquells que vulguin governar es trobaran amb uns electors malfiats, avorrits de promeses i que no ens creiem quasi res, perquè ens sentim enganyats. Els polítics que han estat elegits per representar-nos, es creuen capaços de saber què és el que més ens convé, sense haver d’escoltar ningú, i a hores d’ara és absolutament necessari saber traslladar als ciutadans la seguretat que aquells que ens han de governar, toquen de peus a terra i que compten amb les opinions de la gent.

Ho tenen difícil, perquè els “deures” s’han de fer amb temps i no uns mesos abans de les eleccions, quan els que governen volen aprovar coses a corre-cuita per prendre decisions que, en cap cas, voldrien aquells qui poden guanyar, o bé per demostrar que s’ha legislat a favor dels ciutadans i no per interessos exclusivament destinats a perpetuar les seves idees més enllà de tot plegat.

També hi ha qui ha calculat les obres públiques de depenen d’ells per inaugurar-les al final de la legislatura, en plena campanya electoral, per lluir de feina feta.

Ho tenen realment complicat, perquè a la gent li costa de debò un gran esforç creure’s que sortirem d’aquesta mena de malson si no és amb coses realistes i amb una visió a tres anys d’allò que s’hagi de fer per sortir-se’n, però sense demagògies enganyoses. Que cap partit compti que les eleccions tornaran a ser un acte de fe.

El que es diu, no és exactament igual a allò que es comunica

2010-02-11T09:47:00.000-08:00

“Tot està prou difícil hores d’ara, com perquè no fem un esforç de suma i caminem plegats per aconseguir el que calgui per sortir del moment de crisi en què estem”.

Aquesta frase de poc més de 30 paraules la pot dir qualsevol persona, i sent com som els llatins, tindrà dues interpretacions per cada persona que ho digui.

· Si la diu un polític del govern, està criticant l’oposició i està dient que estan sols, “apetxugant” amb les decisions que convenen a la resta.

· Si la diu un polític a l’oposició, està dient que el govern no ho fa bé, i que estaria bé que escoltés els que en saben més que els que governen.

· Si ho diu un directiu d’empresa, està dient que aquest any les passaran magres i que a ningú se li acudeixi demanar augments o inversions.

· Si ho diu el portaveu d’un sindicat, està demanant tenir prou força com per reivindicar millores a la direcció.

· Si ho diu un membre d’una junta, està anunciant que pujaran les quotes i que ho fan pel bé del comú i, per tant, que demana que s’aprovi sense massa discussions.

· Si ho diu el soci d’una associació, està demanant que es reprovi la gestió de la junta. Que val més que hi hagi un grup de consens que els tombi.

· Si ho diu el/la cap de família, està indicant que toca estrènyer-se el cinturó i ajustar les despeses de casa i, que ara toca gastar-se menys en despeses prescindibles.

…i així podríem seguir. En aquestes poques 30 i escaig paraules, i amb les seves interpretacions, hi queden retratades les grans dificultats per comunicar-nos que patim els humans.

Quan a aquesta greu (molt greu) dificultat de comunicació, hi afegim a aquells opinadors que interpreten allò que algú diu, portant-ho al terreny de “històries” de mala intenció, just en aquell moment, és quan algun cable del teu cervell s’inflama i deixes de creure’t res del que t’expliquen.

En aquell moment entens perquè dues persones que han fet el mateix viatge, t’expliquen coses diferents, o aquells que escolten un discurs polític, al president d’una entitat, a un líder sindical o a un directiu d’empresa reben un missatge diferent, bo i escoltant el mateix.

Ja tot és prou difícil d’entendre, com perquè al damunt, allò que es diu no quadri amb allò que es comunica.

No cal patir, acabarem coberts per un pantà

2010-02-04T11:48:00.000-08:00

Quan les coses van com van, acostuma a ser la conseqüència directa de com es comporten els que prenen les grans decisions. Hi intervenen, per exemple, els estudis que preparen professionals, que probablement primer ho escriuen de bona fe, es reescriuen amb intenció, i s’esmenen conjugant-hi els interessos de qui suposadament defensa els interessos del conjunt.

D’aquest batibull de passes i més passes, en surten “perles” com les d’un il·luminat -que no deu saber on és Catalunya- que fa un estudi de la UE que proposa que d’aquí a 20 anys la Conca d’Òdena s’hauria de convertir en un pantà, per resoldre els problemes d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona.

La mateixa sensació ens ha donat la decisió del govern de la Generalitat d’ignorar la voluntat del territori penedesenc de convertir-se en vegueria. “No hi ha consens al territori” han dit, amb la qual cosa es converteixen a més en dirigents amb un autisme polític exagerat. Hi ha un “cabreig” d’escàndol al territori i la veritat... si acaben fent cas a l’il·luminat de la UE, no cal patir: acabarem sota l’aigua d’un pantà contaminat, que nodrirà d’aigua les seves sordes consciències.

O tot el que es fa evident amb el POUM d’Igualada, que tothom hauria d’anar a veure i que li expliquessin “per què” és d’aquesta manera i no d’una altra. Decidir si Igualada s’ha de convertir en una ciutat dormitori o cap on la volem fer anar. Però tampoc cal patir, acabarem dins al pantà d’aquí 20 anys, i no caldrà patir per un POUM que no es farà, si no s’adapta a ser subaquàtic.

Mentrestant les empreses deslocalitzant-se, minvant en grandària i quantitat. Desmuntant anys d’història industrial d’encuny igualadí.

No cal patir pel Parcmotor o per l’aeroport corporatiu de Catalunya seran impracticables coberts d’aigua.

I tampoc no caldrà patir perquè no pugin els índex econòmics, perquè estan tan en caiguda lliure que quan toquin fons, només podran pujar. O l’índex de l’atur, que serà tan alt -donat el poc que es fa per resoldre-ho- que només quedarà crear feina. Confiem que no encomanin a l’il·luminat de la UE fer un estudi, ja que de ben segur que recomanarà crear més funcionariat i penalitzar l’emprenedoria i així, tot plegat quedarà tan empastifat que potser desitjarem que ens acabi cobrint un pantà ben gros.

Perdoneu el to sarcàstic/pessimista del meu article, però és que, la veritat és que no cal engegar la TV i veure culebrots o opinadors grollers per contemplar amb por el futur immediat.

...i al 2010, què?

2009-12-30T08:43:00.000-08:00

Ara és el moment de fer un breu resum de l’any i veure com entrem al següent.

Podríem fer-ho a l’estil més propi dels sis barrets per pensar de l’Edward de Bono i disfressar-nos amb el barret que toca per no distreure la meva anàlisi.

El Barret Blanc: Fets i dades.

L’any acaba amb més atur. Amb la revisió enfocada del pla d’ordenació territorial de Catalunya convertint el territori que es reivindica com a vegueria Penedès en àmbit de planificació. Amb el Parcmotor en funcionament, amb la concessió de l’Aeroport Corporatiu de Catalunya on hi ha ara l’aeròdrom. Amb moltes zones blaves més a Igualada. Amb empreses molt malmeses per la crisi, d’altres que han tancat i d’altres que s’han deslocalitzat. Amb programes d’emprenedoria des de diverses institucions i entitats. Per tant, amb notícies de diverses temperatures… de fredes i de calentes.

El Barret Vermell: Les emocions i les intuïcions.

La situació provocada per la crisi no ha tocat fons. Amb la sensació que totes aquestes baralles territorials són un pols de força entre partits que cerquen els seus interessos i no els interessos generals. Que ens espera un any molt magre, que creixerà l’atur, que per mantenir els pressupostos municipals sense criteris d’eficiència / efectivitat i eficàcia ens buidaran les butxaques sense pensar-s’ho. Que l’Estat no farà els seus deures amb Catalunya i que, si a tot això hi sumem la sentència de l’Estatut, provocarà una crisi sense precedents des de la recuperació de la democràcia.

El Barret Negre: Per què pot sortir tot malament

Perquè la Història en majúscules ja no ens ha posat mai fàcil als catalans res del que ens proposem. Perquè les solucions polítiques a la crisi són estranyes, interessades, poc creïbles i són pegats venuts com a estratègia en quant són tàctiques per distreure a la gent dels problemes reals i això ja ho hem vist altres vegades.

El Barret Groc: L’optimisme, per què pot sortir bé.

Perquè no volem perdre l’esperança, i sabem que ens toca treure’ns les castanyes del foc com sempre. Perquè els ciutadans ens mobilitzem per no caure en les trampes dels miratges venuts com a solucions vingudes de dalt. Perquè tenim iniciativa i ho hem demostrat en el transcurs de la Història (també en majúscules). Perquè som emprenedors i ajustem les nostres economies a allò que podem i no a allò que voldríem.

El Barret Verd: Les iniciatives i les solucions

Els ciutadans hem de seguir reclamant als polítics que treballin bé (controlant-los, exigint, recordant-los que treballen per nosaltres,…). Hem de seguir tenint iniciatives i cercant noves maneres de trobar el nostre encaix en els nous escenaris laborals, aprenent, formant-nos, emprenent,… Hem de retrobar la nostra pròpia estabilitat econòmica (tant la personal com la col·lectiva), explorant de quina manera hem de distribuir els diners de forma eficient.

El Barret Blau: El resum

Amb tot això, hem de plantejar el nostre nou any 2010 i saber on volem arribar i com hi arribarem, atès que sabem què ha passat l’any 2009.

I el Setè Barret: El de l’actitud adequada per afrontar-ho tot.

Aquest és el més difícil però, en el fons, tots sabem el que hem de fer una vegada ens hem disfressat amb els sis barrets per pensar. Aquest barret de vímet, sense colors, és el de les actituds mentals positives, el de la voluntat i les ganes de fer. Ha de ser el barret de l’any 2010.

Per tant, us desitjo a tots, molts encerts pel 2010 i la voluntat posada en què sigui millor que el 2009, pel qual ja no hi podem fer res.

Poseu-vos el Setè Barret!

Tot es mou

2009-11-26T03:07:00.000-08:00

En aquests moments, quan s’acumulen totes les coses que han succeït, succeeixen i succeiran abans d’acabar a l’any, una mena d’estat de nervis sacseja tota la societat, com si tot s’acabés o si es fes més evident la transformació patida des del començament de l’any fins ara. Et fixis en què et fixis.

Les sospites de corrupció, d'abús de poder i lladronicis i, per tant, la pèrdua de la confiança en aquells que ens governen o administren entitats senyera de la nostra identitat, amb notícies i informacions de tot arreu que ens fan sentir vergonya i malmeten la nostra autoestima nacional.

Les pors i inseguretats que dóna un entorn crispat per les notícies boca-orella sobre que a aquest o aquell li han forçat la porta, li han pres la cartilla a un jubilat o que ens pot passar el mateix que aquell que va marxar de casa i, quan va tornar, hi havia una altra gent que, pagant una multa d’un euro, el jutge els ha permès quedar-s’hi i el propietari és al carrer i ningú no reacciona.

La por per la crisi i veure que, més enllà de l’atur, s’estan destruint llocs de treball i que cada dos per tres et trobis algú pel carrer que no treballa on treballava fa un any o bé que és a l’atur sense possibilitats de trobar feina.

Que al damunt, les sospites fonamentades que es tenen sobre la integritat del Tribunal Constitucional i la certesa que estan jugant amb nosaltres en temes que afecten la nostra dignitat nacional, amb una llei marc com és el nou Estatut, aprovat de sobres i referendat en referèndum de forma indubtable i tramitat amb resistències a Madrid, i que ara estigui en mans de 10 persones posades en dubte, que opinen diferent que tot un poble.

És clar que ens espantem quan ens parlen que la situació provocada pel canvi climàtic i el poc interès per part del poder politicoeconòmic mundial per resoldre-ho, o l’augment flagrant del populisme enganya-persones que està provocant una nova distribució de blocs ideològics allunyats dels estrictament polítics, a l’aixoplug d’algunes ortodòxies fonamentalistes i que s’està posicionant fins i tot al nostre territori, amagant canvis de costums i diversos “ismes” amb missatges carregats de males intencions (i que ningú s’equivoqui, no parlo tan sols de religió).

El nerviosisme és evident i no és d'estranyar. Sobretot quan passes ratlla i intentes quadrar l’any i preparar-te per al següent. Primer, perquè ja saps que el proper no serà millor que aquest i que el punt de partida és molt baix en expectatives amb tendència a no encertar-ho perquè serà pitjor.

Tampoc és d'estranyar que es convoquin referèndums pel dia 13 de desembre, on la millor resposta serà la participació, per treure els colors a aquells que es pensen que aquesta és una societat acomodada que es conforma amb tot. Que ningú erri, sempre ens hem tret les castanyes del foc i ara, la gent ho vol demostrar. Sigui quina sigui la intenció de cada vot favorable a la independència que s’ho prenguin seriosament: és un gran toc d’advertència de la sensació de menysteniment que tenim els catalans per part de l’Estat Espanyol

El que és ben trist i preocupant és que la gent ja està prou calenta com perquè al damunt algú ens vingui amb qualsevol excusa i ens cali foc a les esperances, les il·lusions i l’orgull de tot un poble.

Voldria trobar una manera de cloure aquest article amb una reflexió aixoplugada en l’esperança que tot anirà millor, però no la trobo. La confiança la guardo en aquell racó d’on la trauré quan hi vegi alguna possibilitat. Per ara la tinc de cara a la paret.

2009-11-04T09:10:00.001-08:00