11.4.12

Sóc català. Algun problema?


No hi ha res més infame, que destruir els significats de les coses, pervertint missatges, conceptes i ideologies.

Si. Jo sóc nacionalista. I nacionalisme no és res més que creure en la identitat d'un col·lectiu, que per les seves costums, forma de ser i organitzar-se, per la seva llengua i la seva cultura i sobretot, per la manera de concebre les seves relacions amb els altres, s'entenen corporatius i s'identifiquen com a tals.

Qualsevol altra manera d'entendre-ho, sobretot quan es adjectiven (separatistes, racistes, anti-no-es-què, ...), ja s'intenta demonitzar que et sentis part d'alguna cosa. Sobretot, aquells / es que es dediquen a donar a entendre que un col · lectiu no té drets i que el seu els té tots perquè són més grans i van guanyar una guerra, llavors ja la intenció es incomodar i a intentar mostrar una realitat enganyosa sobre un territori, per pervertir la convivència, i fer irrespirables les relacions entre un col·lectiu i l'altre.

I hi ha coses que s'han convertit en normals, perquè ho són. Ningú les ha imposat, sinó que han deixat d’estar perseguides com anòmales. La llengua, la cultura, les institucions, els símbols, ...)

Doncs si, jo sóc nacionalista. Però un d'aquests nacionalistes en els que el meu pare era aragonès, la meva mare catalana i em fan sentir vergonya aliena quan escolto estupideses d'algun polític de les “derechones” més ràncies d'Espanya, que és quan no em sento per a res identificat amb la seva idea de país.

I anem a distingir entre ser de dretes i ser de la “derechona”. També hi caben les realitats del que significa ser de dretes en un país comunista o en un país capitalista. Ja saben que amb la parauleta "dreta" es defineixen els conservadors, i d'haver-los n'hi ha comunistes i capitalistes. A la Xina la dreta serien els comunistes ia Espanya no (per posar un exemple).

El partit que actualment governa en la majoria "dels governs" autonòmics i a Espanya, té el gran problema d'haver aglutinat excessives sensibilitats de dretes i de derechonas intolerants. Fins i tot als de dretes que els costa admetre que ho són, diuen que són liberals, apropiant-se d'un concepte que no els defineix, i la veritat es que estan barrejats amb "neocons" que els encanta el "tea party" nord-americà.

No parlem dels partits anomenats d'esquerres, que fins ara s'han dedicat a plantejar escenaris utòpics sobre convertir-se en generadors de treball administrat per "papà Estat" i altres bajanades, pensant que amb actuacions que donin suport al benestar de les persones amb recursos públics era suficient per aixecar l'ànim i maquillar una situació insostenible. No han pensat que la gran aspiració de la gent és sentir-se de classe mitjana amb recursos il·limitats, i a això han jugat els bancs amb la connivència financera internacional i a més inventant allò de la capacitat d'endeutament. Que per un particular era lícit en tant i quan per a l'administració pública ho era “a lo bèstia”.

Si, sóc nacionalista, i crec que la bogeria de confondre globalització amb universalització, ens ha portat a un camí complexa, sobre el que no hi ha una solució clara. Ens ha portat a un moment en que el que opinin els nostres representants públics i els nostres països importa poc, perquè els que realment manipulen els vaivens financers són els que han convertit tot això en un joc per guanyar diners, important-els-hi un “pito” tota la resta.

I no ha ajudat gens això del "destino en lo universal" i el de creure'ns que només existeixen els camins que ens mostren qui crida més o qui te la possibilitat que l’escoltin perquè ostenten un càrrec institucional.

Doncs no. La cosa està molt malament, i si segueixen considerant als nacionalistes i l'autogovern com els culpables de tot això, que repassin les hemeroteques i que observin que les coses no són com intenten transmetre amb reinterpretacions que semblen una burla, sinó que la seva intenció és més la de tornar a subjugar i trepitjar els drets nacionals de persones que no creiem en l'Espanya única, on no tenim cap veu, ni l'hem tinguda mai. On estan convençuts que les reivindicacions de Catalunya han estat una anècdota i una forma de creure'ns quelcom que no tindrem mai.

I acabo recordant de nou on soc en tot aquest panorama: sóc liberal, socialdemòcrata i humanista a parts iguals.

I sóc nacionalista. Per cert, ia més m'agrada tenir opinió ... algun problema?.