Què, cóm i quan diran el que pensen fer?

Avui m’he decidit a escriure, tot i no saber res del que està passant al govern espanyol.

I no perquè no es facin anuncis i mes anuncis per part de qui haurà de governar els destins d’España els propers quatre anys. Anuncis a modus de sondeig, que els llancen aquí i allà, als medis, als empresaris, als sindicats, als governs autonòmics, als líders europeus i a l’UE (que son dues coses diferents), a Merkozy (que també es diferent), al PP, als ciutadans,...

Mesuren els discursos fins a l’extrem que estan buits del tot (com quasi sempre) i no diuen gran cosa sobre el que faran. Diuen (segurament amb criteri) que tot el que hagin de dir ho diran el dia 22 de desembre, que es el dia de la Loteria. Suposo que no perquè sigui el dia de la Loteria, sinó perquè representa que els haurà tocat la grossa i investiran Rajoy com a president del govern.

Tothom (tothom) te por. Por, pel fet de no saber què caram ens espera.

Serà el PP més carrincló?, el PP més lliberal?, el més de centre?... quin serà?

Serà un president més “vidal-cuadrista”?, més “rajoyista”?, més “ruiz-gallardonista”?, més aznarista”?,... quin serà?

Fa molt de temps, que els grans partits s’han dedicat a fer “pamfletisme” i deixar els que no pensen com ells, en un racó. S’han dedicat a fer marketing i seguir l’estratègia de Maquiavel, per practicar política i mantenir-se al poder com sigui.

Els politics no s’han dedicat al be comú, sinó al be particular de qui captiva els electors i després fa la seva. S’han dedicat a fer foc d’encenalls, mentre en feien alguna que ja tenien pensada. Han fet quedar la gent com una colla de brètols benintencionats que es queden amb cara de “pa de ral” quan veuen que han dit una cosa quan es postulaven, i ara que ja ho tenen ja anuncien que molt probablement en faran una altra.

Be, ara els queden quatre anys per endavant. Uns quatre anys que poden fer el que els “roti” durant els tres primers, perquè no tenen cap mena d’oposició a les corts espanyoles. Quina mena d’oposició podran fer els que han perdut les eleccions i han fet guanyar a tots els demés?.

Se’ls haurà de recordar que tot i que dominen el “cotarro”, a Catalunya no han guanyat les eleccions. Se’ls haurà de fer reflexionar en tot el que significa Catalunya, i que tot i que tenen uns representants a Madrid que han sortit d’aquestes darreres eleccions, no sumen quasi res en respecte a la resta de forces politiques elegides al territori.

De moment, segueixen sense dir res de nou. Segueixen “pamfletejant”. Segueixen sent una gran incògnita. Em segueixen fent por. La por de qui posposa explicar i no et diu el que vol fer.

El pou sense fons (o la "guerra mundial" encoberta)

Les anomenades “Guerres Mundials”, han estat grans “liquidadores” de sistemes d’organitzar el món tan sols “sostenides” per nostàlgics que volien reeditar fórmules imperialistes que portaven a governar de manera “dura” i universalitzadora els ciutadans.

De fet, estem davant d’un altra d’aquests exemples. La única diferencia es, que en aquells moments es tractava d’alçar-se en armes sense cap mirament, i ara ja entrat el segle XXI, la cosa es el control financer, sense vessar sang de ningú.

Hem de reconèixer que els afanys imperialistes no han canviat, que les mostres de força tampoc, i que el que tenia que servir per tenir una Europa en pau, com era la Unió Europea (1957), ara trontolla, perquè una cosa es dir sobre el paper el que es farà i la crua realitat de després, quan tothom s’ha endeutat fins on ha pogut, amb l’ajuda de tots aquells que ara reclamen el que se’ls deu.

Les formules per envair els territoris no tan sols han estat econòmics, sinó també s’ha de pensar que en aquest assumpte també n’hi ha de doctrinaris que no se on volen arribar.

Es com voler munyir la “mamella” de l’estat del benestar dient bestieses com que tot s’ensorra, en quant per exemple, la despesa sanitària a Catalunya està als mateixos nivells de 2008 (amb retallades incloses), quan s'esbombava que teniem el sistema sanitàri mes eficient que qualsevol altra lloc i que ara tot s’ensorra perquè qui governa vol pagar les factures i no endeutar-se mes del que s’ho pot permetre, per no caure en pous sense fons, en els que fa dies que hi estem caient.

Fa dies que parlem de túnels. Des d’avui he decidit canviar el túnel sense final per un pou sense fons. Ho dic, perquè quan arribem a trobar l’altra banda, ens haurem fet “pupa”, depenent si hi trobem aigua, o no n’hi trobem.

Ja es hora d’especular menys, i jugar a arreglar les coses.

Vull saber els continguts. M’importen molt poc els enunciats.

Ja fa temps que vaig entendre la diferencia entre “publicity” i “advertising”. O el que es el mateix, la diferencia entre continguts i publicitat.

La perversió es que molta gent vol fer “colar” com a continguts el que es essencialment una campanya publicitària en tota regla.

Només cal veure allò que en diuen “realitis”, però que es tracta de la “creació” de continguts perquè el mirons de xafarderies televisives s’hi enganxin. Culebrots falsos entre persones suposadament mediàtiques que han adquirit cert nivell de notorietat sortint en prime time en magazines que cada vegada tenen mes de baralla de crits que de dossiers de coneixements.

Be, dons la campanya electoral el 20N no podia ser altra cosa que més del mateix. Ja ho hem viscut a les autonòmiques, a les municipals i ara, a les de l’Estat.  Els únics que fan un esforç públic per explicar les diferencies entre un programa electoral i un altra, son els periodistes que fan quadres en els que comparen els Programes Electorals dels Partits.

Fins ara, no he vist cap esforç entre els politics que es presenten a les eleccions, per aprofundir i explicar el seu programa. No en tenim prou amb els enunciats. Es de suposar que tots deuen tenir per exemple un enunciat que diu “lluitarem contra l’atur”. El que a mi m’interessa es cóm ho pensen fer. No ho expliquen. Es limiten en esgrimir frases com... “ vosaltres us creieu a l’altra?”.

En aquest sobreesforç per esgrimir enunciats i desacreditar els oponents, esta deixant orfe l’espai on es tindria que explicar cóm pensen fer el que anuncien que faran.

Recordo encara, quan es creia de debò en els politics, que s’inflamaven explicant el que pensaven fer i es quedaven sense veu defensant els seus arguments. El to dels debats va canviar quan el que agafa força en una discussió es desacreditar l’altra i, es clar, això es el que ven millor i per tant, no cal explicar el que es pensa fer, ja que el que importa es la profunditat de les esgarrapades i la sagnia derivada d’una baralla en els medis de comunicació.

Fins i tot als mítings, hi ha qui està pendent de la “connexió en directe per una TV” i avisa. Just en aquell moment s’aixequen les banderes, s’aplaudeix i el candidat deixa anar una frase estudiada on quedi palès que el seu oponent es un energumen.

Es trist. Ens han pervertit l’informació que rebem per escollir el candidat que ens interessa, ja que el que ens queda es tot el que te de dolent cadascun dels candidats, i no ens queda clar què fera el seu equip, si acaba governant.

No es veu el final

La gent ja n’estem tips de receptes macroeconòmiques, perquè no les toquem amb els dits i parla d’economia global, amb solucions difícils d’entendre i vist el que s’està veient, de dubtosa solvència.

Ara ja es hora de formules que estiguin al nivell de les persones i dels emprenedors individuals: que les puguem entendre i que estiguin directament relacionades amb nosaltres.

Ja no volem sentir mes coses com per exemple que els comerciants xinesos poden obrir una botiga al nostre carrer amb exempcions d’impostos, perquè el mateix acord tenim els catalans quan anem a la Xina i obrim un establiment. Això no ens serveix.

La crua realitat diu que quan jo obro una botiga, l’omplo amb més o menys fortuna de gènere i procuro posar preus assequibles, en bona mesura aquest preu me’l condiciona la quantitat d’impostos, tributs i quotes exigibles, que estic obligat a pagar.

Al final hauré de començar a donar la raó a qui em recorda que abans hi havia politiques que protegien el comerç intern, els productes fets aquí i d’altres qüestions que feia difícil l’entrada de productes de forma alegre i sense traves.

Per què hem de comprar productes d’imitació? Ara ja n’hi ha d’originals a preus d’escàndol, fabricats fora.

La meva pregunta es si hi ha receptes que permetin protegir el nostre comerç i la nostra indústria. En el seu moment, gracies a politiques encertades de protecció dels botiguers, ha permès que no proliferessin macro-centres comercials que han condicionat de forma extrema la forma de viure en forces indrets.

Un dels llocs que conec que ha estat molt salvatge es a Portugal, on del centre de les ciutats ha desaparegut qualsevol mena de botiga de moda, o de joguines, o de objectes de regal.

De debò, que qui te la facultat de canviar aquestes tendències, que ho faci, si no, en uns mesos pels carrers tan sols trobarem rètols penjats a les persianes baixades on hi resarà que “es ven” o “es lloga”, perquè això de traspassar, jo crec que també s’haurà acabat.